Ahir podíem llegir un estudi interessant al diari "El Punt" sobre els ciutadans de l'àrea metropolitana de Barcelona. Mirant el quadre de possibilitats econòmiques es dedueix que un 57,4% dels ciutadans tenen uns ingressos inferiors a 1.050 € -altrament dits "mileuristes"- import que coincideix aproximadament amb el preu mitjà d'un lloguer d'un pis de 75 m2; Tenint en compte el preu per metre quadrat del pis de segona mà, aquest pis mitjà tindria un preu aproximat de 340.000 €, que suposarien uns 1600 € de mensualitat en una hipoteca a 30 anys. Si tenim en compte les recomanacions de no invertir més d'una tercera part dels ingressos en habitatge, i suposant que en qualsevol unitat familiar hi ha com a mínim dues persones amb ingressos, mirant el quadre de possibilitats econòmiques ens trobaríem que aproximadament més d'un un 77% de la població de l'àrea metropolitana de Barcelona no pot (o no hauria de poder) accedir a un habitatge de lloguer, i més d'un 90% no hauria de tenir accés a una vivenda de propietat. Fins aquí seria la pràctica, la realitat però és que Barcelona és una ciutat que funciona (relativament), les botigues venen, els carros de la compra als supermercats són escandalosos, els pisos s'ocupen i es lloguen amb facilitat, com a mínim fins ara. I tot plegat com es menja? Caldria que es fessin estudis en aquest sentit, de la precarietat de la situació, de l'amenaça de la temporalitat -que no s'està explicant a la immigració-, i sobre tot, de l'escandalós nivell de diner negre que corre per la ciutat. L'Èxit de creixement del que parlava el conseller "Saura" ha repercutit molt negativament les economies més modestes, i en canvi ha augmentat considerablement les fortunes dels més poderosos, no en diuen d'això neo-liberalisme quan arriben les eleccions? Amb aquest govern que patim de fa anys a Barcelona, l'única protecció social és el del control dels mitjans de comunicació per mostrar com en som de feliços.
Adjunto una carta d'ahir al diari AVUI que trobo que l'encerta de ple.
Saura i l'èxit
Em sembla, Sr. Saura, que té una idea molt peculiar del que significa l'èxit. Tots sabem que el col·lapse que pateix el país en tants aspectes és degut en gran part a la mancança crònica d'inversions per part de l'Estat, però vostè a l'entrevista publicada a l'AVUI el dia 12 d'agost ens explica textualment: "El problema és que Catalunya en molts sentits està passant un problema de creixement. Fa deu anys tancaven escoles i ara tenim un milió de persones més. Hem passat de sis milions de targetes sanitàries a set. L'èxit de Catalunya es manifesta en la necessitat de més escoles, més targetes sanitàries, més trens [...]. El govern ha d'afrontar aquests nous reptes, que són fruit de l'èxit del país". Efectivament, tenim tant d'èxit que ens està matant...
M. GrauBarcelona
"L'èxit de Catalunya es manifesta en la necessitat de més escoles, més targetes sanitàries, més trens [...]." (M. Grau) Més i millors. Si no millora la qualitat, la ciutadania continuarà dedicant una bona part del seu pressupost mensual a l'escola privada (=concertada), a les pòlisses d'assistència mèdica privades, a més d'un cotxe en la família per anar a treballar, llogant habitacions com es feia als anys seixanta del segle passat, etc. Els liberals continuaran defensant un model econòmic sense ingerències públiques... i els intervencionistes seguirem defensant un sistema fiscal potent i just i un sector públic eficient i eficaç... ;-) No serà fàcil perquè ens trobem en la segona fase de la globalització econòmica sense haver sabut (volgut?) aprofitar la primera. PD Si em permets, afegiré alguna dada més sobre el problema dels lloguers: els llogaters comencen a demanar un aval bancari (molt freqüent en Madrid, per exemple) o acreditar uns ingressos fixes mensuals com a mínim de tres vegades el preu del lloguer, etc. I cada vegada es veuen més cartells pels carrers oferint habitació amb dret a cuina... Més diners negres en circulació. ¿Tornem als anys seixanta del segle passat?
Jo també voldria un sistema de protecció social com a Suècia o Finlàndia, però primer haurien de canviar moltes coses. És un problema de model de ciutat i fiscalitat, per poc que surtis a donar una volta i miris qui ocupa els pisos del centre de Barcelona veus que els que fan declaració de la renda en aquesta ciutat són una minoria, ara mateix és una ciutat principalment habitada per jubilats, negoci turístic, i immobiliari (que en bona part generen treball en negre). El normal seria que una gran ciutat atragués empreses i treball qualificat, en canvi a Barcelona només creix el sector turístic. Això té molt a veure amb el dèficit de finançament dels ajuntaments a l'Estat espanyol, els ajuntaments participen molt poc en la recaptació d'impostos i això provoca que hagin de buscar ingressos extres que aconsegueixen gràcies a les requalificacions i les taxes sobre la construcció. Això implica que el sistema necessiti un creixement continu del sector immobiliari, incentivant el sector turístic i promovent l'arribada de més immigració. No cal ser cap economista per veure que això ens acaba portant a un sistema piramidal que de cap manera pot acabar bé. És un mal endèmic a tot l'Estat, però especialment als Països catalans on l'Estat deixa més d'invertir i aquest sistema necessita recolzar-se més i més en el turisme. El més paradoxal és que aquest estil de ciutat resulta molt poc rendible per l'Estat, hi ha molta activitat econòmica, però també molt negoci amagat, l'Estat recapta poc i en canvi es troba que ha d'invertir molt en infraestructures per compensar l'augment de població.
Bé, aquest problema també el tenen a Madrid, però també és cert que ells generen més activitat econòmica seriosa i des d'aquest punt de vista és perfectament lògic pensar on l'interessarà més invertir a l'Estat (i per això trobo que té tota la raó del món en M.Grau). En canvi als ajuntaments dels Països catalans els interessa més tenir negoci turístic -que pagarà millor les corresponents taxes- que ciutadans que tributin amb un bon sou. És com un peix que es mossega la cua.
I Doña Espe que es fa un bon fart de riure amb tot plegat i ens diu que la culpa és perquè parlem català, i efectivament, aquest és el problema, tot això no hauria passat sense l'espoli fiscal.