Era el meu últim dia de feina i tampoc era qüestió de desaparèixer dues hores per anar al funeral i a l’acte del Fossar. Però hi hauria pogut anar.
El moviment independentista, pacífic i diguéssim que d’esquerres, hem perdut un referent. Un altre –no fa gaire vam perdre el Francesc Ferrer i Gironès, algú se’n recorda en aquest país de desmemoriats?- i no sembla que en guanyem.
Però si la mort costa d’entendre-acceptar encara costa més el suïcidi. Alguns han deixat anar aquests dies que “és l’últim acte de valentia del Xirinacs”. A mi sempre m’ha semblat més aviat el contrari, que és un acte de covardia. Llavors què passa, que els que decidim seguir vivint som uns covards? Respecto la decisió de plegar de viure, ara, d’aquí a dir-ne que és un acte d’heroïcitat em sembla fora de lloc.
Xirinacs va ser vícitma –com tots nosaltres- d’aquest pacte entre franquistes i antifranquistes que ens han volgut vendre com una transició model -només cal veure com estem d’infraestructures i de dèficits democràtics-. I també va ser víctima d’aquesta presa de pèl monumental, promoguda desde la sociovergència dominant, vergonyant, que va ser l’aprovació de l’estatuet (estatuet-estatuito) que els espanyols mai ens deixaran desenvolupar.
“Arribaré, amb els tres que em manquen,
al vers mil tres-cents trenta-quatre.
Me'n queda un per dir-te adéu:
barca nova, tingues bon vent”.
Barnils=Eros - Xirinacs=Tànatos
Hi ha moltes maneres d’ésser un filòsof. Prefereixo la d’Epicuri que m’ensenyà en Ramon Barnils.
Més que herois i místics ens calen gent de fe i esperança i treball quotidià. Respecto la seva decisió però no la comparteixo.
Ara podia seguir escrivint per preparar les futures generacions i fer allò que el cos, en el seu estat de salut, humanament, li permetés.
Entre l’Eros=Barnils i el Tànatos =Xirinacs sempre Barnils i l’alegria de viure en l’esperança de la llibertat. Si hagués estat casat i afillat amb néts i muller tal vegada fóra un místic diferent.
El seu darrer missatge no és de vida. En Francesc Ferrer i en Ramon Barnils no es van deixar morir i van lluitar per la seva vida.
Respectar-lo i estimar-lo no em fa partícip del seu darrer acte. No estimo la mort ni la vull i si com diu el poeta: “ ve a buscar-me te permís per entra a casa però que sàpiga des d’ara que nu puc pas estimar-la”
Descansa en Pau, Xirinacs, i:”marxa’t Anton que qui es queda ja es compon”
Avui el treball i demà la llibertat. I allò que no puguem fer, ja ho faran els nostres companys.Ja ens veurem. Bon any nou!
Sembla que no es va suïcidar com ho entenen per el nom.
Crec que el Xiri ha estat molt llest i es aquest exemple el que cal recollir.
No hi ha en aquest moments dret a posar cap però contra un dels nostres, que ha estat mestre, fita i guia.
Una abraçada, Lluís. I visca tots els col·lectius 1714 del Pla de Santa Maria del món.
En Francesc Ferrer, que va ser el meu marit, deia sempre: "La veritat sempre sura", avui, jo sí que he anat a santa Maria del Mar i al Fossar de les Moreres. Cada persona defensa les llibertats del nostre poble a la seva manera, El poble som tots i cal que la lluita la menem plegats.
En Lluís M. Xirinacs, va fer l'endreça que escric per en Francesc, "A Francesc Ferrer i Gironès, Company de lluita, home lluire i amic"
Aquestes paraules jo les dic també al "xiri"
Montserrat, penso molt amb el seu marit i el seu llegat. Molts dels libres que va escriure són una referència per mi. A casa sovint en parlàvem.
Aquests país oblida massa ràpid i quan hem de defensar coses de tots cadascú va a la seva.
Una abraçada en forma de correu electrònic ; 0 )