La protagonista de la jornada és Magdalena Álvarez. Els grups de l'oposició al Congrés dels Diputats i al Parlament de Catalunya (PP i CiU) i els socis dels socialistes en el Govern de Catalunya i també aliats parlamentaris del PSOE a Madrid (ERC i ICV-IU) han demanat avui la dimissió de la titular del Ministeri de Foment. Ella s'ha fet la boja, com era d'esperar, i ha dit que només plegarà si li ho demana Zapatero. És clar. Res de nou. Més del mateix.
Això de les compareixences parlamentàries estiuenques va molt bé per omplir els diaris a l'agost, que van fluixos de temes. Però al ciutadà li genera una indiferència profunda. Avui era Álvarez al Congrés, ahir eren Pizarro, Atienza i els consellers Nadal i Castells al Parlament. Al pas que anem, els polítics canviaran les típiques entrevistes estiuenques a peu de platja per les anades parlamentàries amb voluntat purament decorativa.
Avui el PSC s'ha quedat sense aliats catalans (ERC i ICV) ni aliats puntuals espanyols (CiU). A l'home de Montilla a Madrid, el diputat Daniel Fernández [bloc] li ha tocat tapar les vergonyes de la ministra. I inclús defensar-la, que ja té mèrit. Part de raó té Álvarez quan diu que els dèficits d'ara són fruit de l'herència del PP, que la segona legislatura es va deixar anar del tot i va girar l'esquena a Catalunya. Ja no necessitava el suport de CiU. Però en un país seriós alguna responsabilitat hauria d'assumir qui actualment encapçala de tot el desgavell de les infraestructures i d'un servei de transport públic patètic. Però això passa en països seriosos deia...
El PSC ha hagut de tapar al Congrés les vergonyes d'Álvarez, que, al pas que va, farà bo un dels seus predecessors, que també es deia Álvarez: Francisco Álvarez Cascos. Que ja és dir. Que els socialistes facin pinya parlamentària amb el PSOE és un tema. Un altre tema és comparar el PSC amb el PSN, com ha fet en aquesta entrevista a El Punt el dirigent de CiU Artur Mas. Diu Mas: "El secretari d'organització del PSOE [José Blanco, bloc] va dir que la política d'aliances la decidia l'executiva federal. No va fer cap excepció i ningú l'ha desmentit. Al PSOE en el fons ja li anava bé el tripartit a Catalunya." Home! El PSC no és el PSN, no fotem. I dir que el tripartit satisfés el PSOE en el seu moment també em sembla una desproporció.
No oblidem el pacte Mas-Zapatero [Mas fa dissabte a La Moncloa]. El PSOE volia sociovergència a Catalunya com a pas previ a la sociovergència a Espanya que desitja ara. Que li ho preguntin a Duran Lleida, si no. Una altra qüestió és que, consumat el segon tripartit que Montilla va forçar contra la voluntat del PSOE, ara resulti que Zapatero no tingui més remei que posar-se les piles i evitar creure que el PSC és el PSN i que el pes electoral —de cara a la tardor— de Catalunya és el mateix que el de Navarra. Res més lluny de la realitat. L'incendi que l'Estat té a Catalunya certament posa en el mateix vaixell el PSOE i el PSC. Per la relació entre governs espanyol i català i pel perjudici electoral que els socialistes puguin arribar a tenir a la tardor.
El tema de fons no és si Magdalena Álvarez ha de dimitir o no. Tant se val. És purament gestual, com això del resident a Barcelona Víctor Morlán. La mare dels ous —permeteu-me que en dubti— és, com sempre, el finançament i l'Estatutet. En definitiva, si el PSOE interpreta de debò que té un problema seriós a Catalunya. I solucionar-ho passa per posar diners i deixar de fer funambulisme com fins ara, amb el joc aquest del poli bo —Maria Teresa Fernández de la Vega— i del poli dolent —Pedro Solbes—. Un numeret massa vist.
Les peticions de dimissió de la senyora Álvarez, un tema d'estiu per omplir diaris. I para de comptar.
(D'altra banda, crec que el regidor vallenc i blocaire socialista Jaume Pros ha escrit que Foment i/o Rodalies són una fàbrica d'independentistes. O alguna cosa per l'estil.)
Això de les compareixences parlamentàries estiuenques va molt bé per omplir els diaris a l'agost, que van fluixos de temes. Però al ciutadà li genera una indiferència profunda. Avui era Álvarez al Congrés, ahir eren Pizarro, Atienza i els consellers Nadal i Castells al Parlament. Al pas que anem, els polítics canviaran les típiques entrevistes estiuenques a peu de platja per les anades parlamentàries amb voluntat purament decorativa.
Avui el PSC s'ha quedat sense aliats catalans (ERC i ICV) ni aliats puntuals espanyols (CiU). A l'home de Montilla a Madrid, el diputat Daniel Fernández [bloc] li ha tocat tapar les vergonyes de la ministra. I inclús defensar-la, que ja té mèrit. Part de raó té Álvarez quan diu que els dèficits d'ara són fruit de l'herència del PP, que la segona legislatura es va deixar anar del tot i va girar l'esquena a Catalunya. Ja no necessitava el suport de CiU. Però en un país seriós alguna responsabilitat hauria d'assumir qui actualment encapçala de tot el desgavell de les infraestructures i d'un servei de transport públic patètic. Però això passa en països seriosos deia...
El PSC ha hagut de tapar al Congrés les vergonyes d'Álvarez, que, al pas que va, farà bo un dels seus predecessors, que també es deia Álvarez: Francisco Álvarez Cascos. Que ja és dir. Que els socialistes facin pinya parlamentària amb el PSOE és un tema. Un altre tema és comparar el PSC amb el PSN, com ha fet en aquesta entrevista a El Punt el dirigent de CiU Artur Mas. Diu Mas: "El secretari d'organització del PSOE [José Blanco, bloc] va dir que la política d'aliances la decidia l'executiva federal. No va fer cap excepció i ningú l'ha desmentit. Al PSOE en el fons ja li anava bé el tripartit a Catalunya." Home! El PSC no és el PSN, no fotem. I dir que el tripartit satisfés el PSOE en el seu moment també em sembla una desproporció.
No oblidem el pacte Mas-Zapatero [Mas fa dissabte a La Moncloa]. El PSOE volia sociovergència a Catalunya com a pas previ a la sociovergència a Espanya que desitja ara. Que li ho preguntin a Duran Lleida, si no. Una altra qüestió és que, consumat el segon tripartit que Montilla va forçar contra la voluntat del PSOE, ara resulti que Zapatero no tingui més remei que posar-se les piles i evitar creure que el PSC és el PSN i que el pes electoral —de cara a la tardor— de Catalunya és el mateix que el de Navarra. Res més lluny de la realitat. L'incendi que l'Estat té a Catalunya certament posa en el mateix vaixell el PSOE i el PSC. Per la relació entre governs espanyol i català i pel perjudici electoral que els socialistes puguin arribar a tenir a la tardor.
El tema de fons no és si Magdalena Álvarez ha de dimitir o no. Tant se val. És purament gestual, com això del resident a Barcelona Víctor Morlán. La mare dels ous —permeteu-me que en dubti— és, com sempre, el finançament i l'Estatutet. En definitiva, si el PSOE interpreta de debò que té un problema seriós a Catalunya. I solucionar-ho passa per posar diners i deixar de fer funambulisme com fins ara, amb el joc aquest del poli bo —Maria Teresa Fernández de la Vega— i del poli dolent —Pedro Solbes—. Un numeret massa vist.
Les peticions de dimissió de la senyora Álvarez, un tema d'estiu per omplir diaris. I para de comptar.
(D'altra banda, crec que el regidor vallenc i blocaire socialista Jaume Pros ha escrit que Foment i/o Rodalies són una fàbrica d'independentistes. O alguna cosa per l'estil.)
