joseppinyol |
dilluns, 13 d'agost de 2007 | 23:38h
El periòdic de J.P. Ramírez ha decidit avui que la notícia més important de l'Estat Espanyol ha estat la mort de Lluís Maria Xirinachs. Per això li ha dedicat la portada amb titulars a quatre columnes. Però és clar la seva intenció no era retre-li un homenatge sinó de titllar-lo de “trastornado” pel seu independentisme i per haver-se declarat amic d'ETA. A mi m'ha recordat la campanya burleta que els mitjans espanyols de totes les tendències li van dedicar quan va anar al Senat i es mantenia dret al seu escó reclamant l'amnistia per als presos polítics que encara hi havia a l'Estat, fonamentalment membres d'ETA i del Grapo. Tot eren sarcasmes a la premsa envers la seva posició, però quan finalment el 15 d'octubre de 1977 va sortir publicada la Llei d'Amnistia i ell va seure, aleshores tota la premsa va destacar el seu gest. Aquella llei era també la llei de “punt final” de tots els crims contra la Humanitat comesos pel franquisme i buscaven la seva aprovació moral.
El diari El Mundo aprofita l'avinentesa per atacar a Jordi Pujol i a Josep Lluís Carod-Rovira que han manifestar la seva commoció per la fi de l'exsenador. Segons els hereus d'Emilio Romero el respecte dels polítics catalanistes envers aquest “transtornado” és una mostra fefaent del caràcter de malaltia psiquiàtrica del nacionalisme català. Realment la incapacitat de la premsa espanyola per entendre les posicions dels seus contraris és patètica, des de fa segles. A la Guerra de Cuba els penjaments que van deixar caure sobre els independentistes de l'illa eren els mateixos que avui cauen sobre nosaltres. També ridiculitzaven els Estats Units d'Amèrica que els donaven suport: els presentaven com covards i sense la testosterona necessària per fer la guerra segons els paràmetres espanyols. Després, quan de les canonades dialèctiques van deixar pas a les canonades de veritat, l'exèrcit i l'armada de la metròpoli va quedar ben retratada.
D. Santiago Ramon i Cajal, que havia estat fent el servei militar a Cuba en la sanitat militar, ho fa notar a les seves memòries. Quan va anar als Estats Units a donar unes conferències parlant amb els col·legues que l'havien invitat, els va preguntar perquè el seu país havia declarat la guerra a Espanya. I li van contestar que havien estat els insults de la premsa espanyola, recollits pels diaris nord-americans, els que havien encès els ànims dels seus compatriotes i els havien decidit donar una lliçó als colonialistes espanyols.
Es veu que els periodistes de Madrid no aprenen de la Història. Fa dos segles, com a mínim, que tenen el “problema catalán” i encara creuen que patim una malaltia passatgera de trastorn nacionalista. Ens volen guarir a base de riure's dels nostres sentiments. Nosaltres no tenim la flota dels Estats Units que ens ajudi. Però hi ha una legalitat internacional que dona suport al dret a l'autodeterminació: que continuïn insultant-nos i un dia no molt llunyà l'independentisme arribarà a ser majoritari a casa nostra i de manera inevitable aconseguirem el nostre propi Estat. Aleshores s'hauran d'empassar-se tots els escarnis d'aquests anys.
D. Santiago Ramon i Cajal, que havia estat fent el servei militar a Cuba en la sanitat militar, ho fa notar a les seves memòries. Quan va anar als Estats Units a donar unes conferències parlant amb els col·legues que l'havien invitat, els va preguntar perquè el seu país havia declarat la guerra a Espanya. I li van contestar que havien estat els insults de la premsa espanyola, recollits pels diaris nord-americans, els que havien encès els ànims dels seus compatriotes i els havien decidit donar una lliçó als colonialistes espanyols.
Es veu que els periodistes de Madrid no aprenen de la Història. Fa dos segles, com a mínim, que tenen el “problema catalán” i encara creuen que patim una malaltia passatgera de trastorn nacionalista. Ens volen guarir a base de riure's dels nostres sentiments. Nosaltres no tenim la flota dels Estats Units que ens ajudi. Però hi ha una legalitat internacional que dona suport al dret a l'autodeterminació: que continuïn insultant-nos i un dia no molt llunyà l'independentisme arribarà a ser majoritari a casa nostra i de manera inevitable aconseguirem el nostre propi Estat. Aleshores s'hauran d'empassar-se tots els escarnis d'aquests anys.
Estic convençut que ara som molt més els que creiem amb la independència dels Països Catalans, l'únic que fa falta és articular aquest sentiment dins de la societat civil generant una opinió publica favorable a l'autodeterminació. Després ja sortira per si sol un lideratge polític que reculli la torxa de la llibertat cap la Meta: La independència de la nostra pàtria.
Nota: Espero que ERC sigui la recollí la torxa amb el moviment Reagrupament.Cat
Manel des de Khe.