Catalunya
diu prou! per dignitat
Vaga
General el dia 12 de setembre:
ZP
dimissió per feixista i per cabró
Ho he rebut de part d'un amic per missatge al mòbil i també n'he llegit el text d'un sms paregut que comenta en Roger Mestre al seu bloc. Aquesta tarda no n'he trobat més referències a la convocatòria d'aquesta Vaga General. Ben mirat, al ritme que avança la degradació de la qualitat de vida dels qui vivim esclaus a casa nostra, poc que caldrà de fer massa esforços el dimecres 12 de setembre per no anar a treballar.
L'endemà de l'Onze, per a alguns serà un dia més de «pont», per a uns altres agafar un dia de baixa laboral per malaltia no serà pas cap problema i, per aquells més agosarats, la minoria que trau pit, declarar-se expressament en vaga serà la conseqüència natural dels seus pensament i acció nacionals.
A més a més, qui pot impedir que allò llegit en un interessant relat de ficció, s'esdevingui finalment real? Entre els més de tretze milions de malcontents que vivim a Catalunya i països adlàters, no hi haurà una sola persona que pensi «bé, el més dolent que em pot passar és anar a parar al Gran Hotel (llegeixi's 'presó')» i actuï en conseqüència llençant, com aquell qui no vol la cosa, alguns retalls de barres de ferro corrugat —aplegats al carrer de qualsevulla obra— al damunt dels conductors o dels transformadors d'una subestació elèctrica com, per posar un exemple (vegeu la il·lustració), la SE de Sant Andreu de Palomar que és a l'aire lliure i no posaria la vida en perill de cap veí si peta?
Això exposat que podria passar-li pel magí a un boig o a un cap calent, potser ni caldria que ho fes el malànima el dia de la Vaga General perquè, si tot va com fins ara, mig país ja serà de nou a les fosques atès que una gran majoria d'estiuejants haurà tornat de vacances, i amb la fragilitat amb què han quedat les xarxes elèctriques de transport i de distribució, el dia 6 de setembre quan tothom es llevi, engeguin els llums de casa, els rètols i la il·luminació dels comerços, els aires condicionats, les màquines dels tallers i els aparells de les oficines, etc., les baixades de tensió i les sobrecàrregues que es produeixin probablement acabaran rostint tot el que ara s'aguanta d'un fil.
També, si el dia 12 de setembre i per un cas extraordinari els ferrocarrils en poder de la Renfe no patissin avaries —no s'ho creu ni la ministra del fomento espanhol Álvarez—, qui podria evitar que el mateix malànima o un altre cap calent deixés caure, des d'un pont (no n'hi ha d'animals que llancen pedres contra els parabrises dels cotxes?), algunes filferrades sobre les catenàries o, amb alguns caragols metàl·lics eficaçment posats «ajudés» a espatllar-se aquells canvis d'agulla que un dia sí i l'altre també són avariats?
La imaginació és lliure, diuen. Amb tot em sembla que no cal fer volar coloms per a adonar-nos que el nostre benestar és en via d'extinció. Posats a perdre, preferiria perdre a Espanya de vista i, qui m'ho pot privar d'imaginar-me que, igual que el Ben Laden, l'Aznar i Esquerra facilitaren en safata de plata l'accés al poder del mentider de la Moncloa, el dia 12 de setembre uns catalans emprenyats decidíssim de passar-lo a millor vida (política, és clar!).
Convocatòria d'eleccions anticipades, desori als partits, l'economia trontollant, soroll de sabres... Quina oportunitat per desfer-nos d'una vegada i per sempre de la morta!
a aquestes alçades, ja ets conscient que estàs senyalant l'objectiu, oi?
per a ser clandestí, s'ha d'estar organitzat fer el que fas sempre, passar desapercebut i fer el què cal fer i no reivindicar que ho has fet.
en tots cas explicar-ho subtilment des de ordinadors de cibers que no et demanin la documentació, ja ho saps o ja ho hauries de saber
Quan vull reivindicar ho faig, així de clar i català (només cal que et llegeixis els meus apunts al bloc), justament no reivindico res de res en l'apunt aquest.
Algunes lleis franquistes són plenament vigents, entenc que hi ha gent que creu oportú --o necessita-- de viure o moure's en la clandestinitat; però no és la meua voluntat ni, ara per ara, em cal ser clandestí.
Els qui han d'amagar l'ou, els qui s'han d'esmunyir com rates de claveguera, els veritables "clandestins" són els qui ens oculten la veritat, la tergiversen o, senzillament, li tapen la boca. És el cas de molts manaires i dels altres repressors que són al servei de les metròpolis [ex]imperials: Madrid, París i Roma.
La subtilesa és una virtud a voltes, però en la nostra situació seria una autocensura afegida i que sols ajudaria a confondre més el personal.
No hi trobo motiu d'emprenyar-me pel teu amable comentari, al contrari. Sàpigues però que la teua IP ha estat convenientment enregistrada al servidor d'aquesta casa.
.