En Pere Mas entrevista l’Heribert Barrera a Catalunya Ràdio. Els diaris en destaquen el seu recolzament a Carretero i l’atac a Carod i Puigcercós, i trobo que ometen el més interessant.
Opinions rotundes i clares, ben formulades: la inmigració és una amenaça per la supervivència del català; el catalanisme no ha d’aliar-se amb el socialisme espanyol; Espanya té una classe dirigent econòmica i política que considera Catalunya una anomalia, i que té per objectiu destruïr-la; la independència és la única solució per la supervivència del català.
I, no obstant, Barrera destil.la derrota. És un vell supervivent que malda per morir amb dignitat, la cara al vent, perquè tot ja és perdut. És l’amargat que enyora temps passats i es lamenta pel present i jura que morirà amb les botes posades.
El seu enfoc del catalanisme em recorda molt al de la generació dels meus pares. Reunions familiars en que els grans competien per explicar la anècdota més humiliant que havien patit: el funcionari que els obligava a canviar de llengua, el cambrer que no entenia, el veí que portava quaranta anys a Catalunya i no havia dit mai bondia. Recordo fins i tot la meva mare, eterna abonada a la teoria de la conspiració, que afirmava que els de Madrit obligaven a posar el Rexach al Barça per ridiculitzar els catalans.
A mi m’agradava més la generació dels meus avis. L’avi V., devia voltar els 70, un bromista i conversador incansable, en una ocasió,quan despuntava la democràcia, va dir-li a un veí castellà devant meu que si ja havia après a nedar. L’home va quedar desconcertat per la pregunta, i el meu avi, rient, va dir-li (en castellà, és clar), “pues más le vale, porque cuando manden los míos a los que no sepan hablar catalán los tiraremos al Ebro y que se vuelvan para su pueblo”. L’home no va emprenyar-se, en part perquè el meu avi semblava que ho digués en broma, en part perquè què li anaves a dir a un home de la seva edat, en part perquè era alt com un santpau i anava recte com un pal… però ell, rient rient, ja li havia dit.
No m’agrada l’Heribert Barrera. Jo no tinc voluntat de ser l’últim mohicà, ni un nostàlgic resistent, ni el provincià que s’entesta en no relacionar-se amb els que no parlen la meva llengua. Vull pertànyer a una nació digna d’admiració pel seu coratge, la seva tossuda defensa de la identitat, la seva capacitat d’incorporar cultures i modes foranes. I no només perquè Catalunya sigui la meva nació, sinó perquè és una nació a la que val la pena pertànyer, sobretot si la comparem amb la nació veïna, que no té gaire res d’aprofitable. Els inmigrants que no parlen el català mereixen continuar de cambrers i de paletes tota la vida, i aquests tipus nascuts a Catalunya que no parlen mai el català, per mi no són catalans, i si jo pogués triar, els canviaria pels pobres negres de la patera, que, si més no, tenen el benefici del dubte. No tothom és igualment respectable, no totes les actituds són acceptables, no ens ha de semblar be que els que venen a gaudir de la nostra terra no ens respectin, i respectar no es limita a alabar el clima, la Costa Brava i el Pirineu, sinó que és molt més senzill: es tracta de parlar català.
Es curiós el meu avi patern em va dir això mateix moltes vegades!
I no tenia cap net anomenat Pere.
I semblaven pobrets, i a més a més encara la llei de nou estatut reafirma l'obligatorietat del castellà a Catalunya.
Quan el bilingüisme només és la continuació del procés de substitució lingüística i anulació de la personalitat catalana.
La meva crítica cap a la gent de la teva generació -la dels meus pares, si fa no fa- és que parleu molt, però alhora de la veritat, feu poc. Podeu expressar molt bé les vostres opinions, amb contundència, amb claredat, però alhora de defensar-les, sempre hi ha excuses: us ha faltat fermesa.
Com sempre que es generalitza, s'ometen algunes honroses exepcions, que n'hi ha, a tot arreu.
Honroses exepcions, que per sort n'hi ha. Fins i tot entre els pujolistes. A veure si ara encaminem aquesta mala llet cap a alguna cosa productiva.