Ahir a la nit en Sammer va reconèixer que era partidari del Front. No tothom explica una cosa així d'entrada, perquè militar al Front és il·legal i pot arribar a garantir una habitació pagada durant set anys en una presó israeliana. De fet, mentre preniem alguna cosa a l'Hotel Jerusalem, ens va presentar un dels qui hi treballa: en Mubai, un noi poc més gran que nosaltres que feia quatre mesos que havia sortit de la presó; havia passat cinc anys entre reixes acusat de planejar l'assassinat d'un ministre israelià. Mentre parlavem d'aixo, en Bilal deia poca cosa: és un dels millors amics d'en Sammer pero és partidari d'al-Fatah. I encara n'hi ha més: el pare d'en Bilal és un dirigent local de Hamàs a Cisjordania. Però no passa res... només es discuteixen, no es maten entre ells. El pare d'en Bilal, de fet, té una fàbrica metal·lúrgica a Cisjordània i en Bilal treballa al mateix ram, pero ho fa al Jerusalem Occidental, en una planta de tractament d'acer israeliana. No és que tingui problemes amb son pare, és que no pot treballar a Cisjordània: ha de viure a Jerusalem perque ell hi ha nascut, pero nomes hi consta com a resident. Els palestins nascuts a Jerusalem Est no són ciutadans israelians, només tenen la carta de residència i, si marxen prou temps, perden el dret de viure-hi. A més, tampoc tenen documents palestins i la majoria fan servir un passaport de Jordània que te buit l'apartat de la nacionalitat. Tot i que són alguns dels mes afavorits, la pobresa tambe els assetja i n'hi ha molts que viuen amb menys de dos dòlars al dia.
Sembla complicat però la societat palestina funciona a traves d'un sistema de castes imposat per Israel. Els que tenen mes sort son els que tenen la ciutadania israeliana, els que viuen a ciutats conquerides el 1948, com Haifa o Jaffa. Tot i aix�, tampoc tenen els mateixos drets que els ciutadans israelians d'origen jueu. Despres venen els residents de Jerusalem, com en Sammer i en Bilal, que poden treballar al canto occidental i per tant fan tot el que poden per mantenir aquest estatus. Pero mes enrere encara hi ha els qui son en camps de refugiats dins d'Israel, com el que hem visitat avui, Shu'fat, i que descriu l'Helena en aquest apunt del bloc conjunt de viatge. O els els palestins de Cisjordania, que no poden entrar a Jerusalem (ni a la part est) ni enlloc d'Israel i que si van a d'altres paisos ho han de fer amb un passaport jorda sense nacionalitat. Pero els que ho tenen pitjor son els que viuen a Gaza, el milio i mig de persones que viuen tancades en una preso de cinquanta quilometres de llargada per deu damplada.
PD: A la foto podeu veure una venedora de roba del mercat del barri �rab de la ciutat vella de Jerusalem, que es un laberint de carrers, olors de tota mena i munts d'escombraries en carrers poc amagats que un petit tractor recull quan pot. Ah, per cert, en Sammer tamb� treballa a la part occidental, algunes nits fa de cambrer i als matins neteja haitacions en hotels israelians. Si mai en visiteu un recordeu aixo: ell fa servir el mateix fregall per al water que per als gots. I ho fa amb ganes.
Dema viatgem a Hebron, espero poder dir-ne moltes coses.
poses fotos, la tria del negre és per alguna raó a banda que pesa menys?