Encara que sembli una tautologia, aquest aforisme hauria de ser la brúixola del Pla Estratègic per a la Independència
En el darrer post m'he dedicat, simplement, a obrir debats. Cadascun d'aquests debats mereixerien una sèrie sencera de nous posts, amb els seus comentaris més o menys benintencionats. De fet, per a cadascun dels 5 debats que plantejo us podria anar expressant la meva opinió personal. Probablement, ho aniré fent durant les vacances d'aquest mes d'agost, que ja estan a punt d'arribar.
El que m'agradaria ara és afegir un nou element de reflexió a través de l'aforisme que us plantejo en el títol. Des del posicionament polític d'ERC, el procés cap a la independència ha de ser pacífic i democràtic, és a dir, no acceptarem mai l'ús de la violència i acceptarem sempre la voluntat democràtica dels nostres conciutadans, expressada a les urnes. Clar i català.
Des d'aquests pressupòsits, la definició d'una estratègia viable cap a la independència s'ha de basar en dos principis inalienables:
1r principi. Cal que una majoria social suficient, -és a dir, la meitat més 1 dels vots emesos en un referèndum o la meitat més 1 dels diputats del Parlament de Catalunya-, expressi la seva voluntat favorable a la independència.
2n principi. Cal que, un cop produït aquest pronunciament, la criatura sigui realment viable, -és a dir, cal que el dia següent l'electricitat, les comunicacions, el sistema bancari, l'ordre públic, els serveis socials, etc... segueixin funcionant correctament-, malgrat la previsible reacció hostil d'Espanya.
Mai serem lliures si no som una majoria els que ho desitgem i si no estem preparats per a defensar posteriorment aquesta posició.
Ara per ara, sembla que el debat polític només gira al voltant del primer principi. De fet, el debat polític ha d'articular-se al voltant de coordenades polítiques, i no al voltant de coordenades de "gestió", que són les pròpies de la segona part. De totes maneres, no estaria de més que, en el seu moment i amb la discreció necessària, algú comencés a preparar els mecanismes per al "post-referèndum", no fos cas que fóssim lliures només durant 6 hores, 3 dies o unes setmanetes, fins que se'ns acabés el menjar dels supermercats...
Entrant ja en el debat polític, el que em sembla indiscutible és que la manera de guanyar un referèndum d'autodeterminació no és altre que ser majoritaris i, en conseqüència, la nostra línia política ens ha de portar a ser majoritaris. I, si ho preferiu, ho diem al revés: tot allò que ens porti a ser majoritaris, ens portarà a la independència.
Com us podreu imaginar, no estic defensant que els candidats d'ERC siguin "los chicos de la academia de Operación Triunfo" ni que el nostre programa degeneri en una cursa populista per arrambar el màxim de vots possibles... No és això. Però tampoc es tracta que la nostra línia estratègica acabi orientada cap a la minorització electoral, cap a la formació d'un reducte independentista ètnic, químicament pur, capaç només d'assolir alguna quota de poder local o, com a molt, d'estar condemnat a una coalició de govern permanent (probablement amb CiU o amb el PSC) o d'exercir una oposició testimonial i profètica.
En una democràcia moderna, les teories leninistes de l'assalt al poder estan condemnades al fracàs. Qualsevol estratègia que es plantegi l'existència d'una avantguarda independentista titànica, darrera la qual s'alçaran les masses catalanes per a seguir-los cap a la llibertat és, en el millor dels cassos, una quimera pròpia d'adolescents i, en el cas més probable, una estratègia oposada al triomf real de l'independentisme.
- Cal, doncs, prendre's seriosament l'indepentisme!
- Cal redactar ja un Pla Estratègic cap a la Independència.
- Cal una força política que sigui, alhora, independentista i rigorosa.
És obvi que, ara per ara, l'únic instrument viable per a fer efectiu aquest encàrrec ha estat, és i, de ben segur, continuarà sent-ho, Esquerra Republicana de Catalunya.
Benvolgut Carles,
Crec que aquest tipus de debats que estàs intentant fer amb els teus darrers blocs tenen un component una mica perillós, tal com he dit en el meu darrer bloc: Per una Esquerra Republicana i Independentista cal un congrés Ja!.
Son debats que en un altre moment i dins d'un context consensual poden ser vàlids, però ara el que cal és canviar l'estratègia d'ERC i si cal les persones que malgrat totes les evidencies segueixen creient que no cal fer-ho. Si no ho fem ,tal com diu en Pere B. en resposta a un dels teus comentaris, el suport electoral per l'autodeterminació no serà pas representat pel 15% com fins ara, sinó més aviat tornarem els temps en què ERC tenia en prou feina el 8% dels vots dels electors de Catalunya.
Però també com ja he dit pel Febrer en el bloc Soldats amb oficials frustrats : Una guerra perduda, i també en Marc Belzunces amb el seu bloc Guanyar el referèndum d'independència: els nombres (equivocats) de l'exconseller de Governació Xavier Vendrell (ERC), no estem tant lluny d'aconseguir el nombre necessaris per a poder guanyar el referèndum per l'autodeterminació de Catalunya. El què passa és que per justificar l'estratègia actual de pactar amb el PSC-PSOE sempre és bo tenir l'argument de que estem fem el menys dolent donades les circumstancies actuals. Però amb aquest argument mai arribarem enlloc, perquè tal com he dit en el meu bloc „Ningunejar“ els catalans: el masclisme aplicat als pobles, nosaltres mateixos ens estem ficant les barreres.
Salut!
Manel des de Karlsruhe
Si ERC va arribar al 15% va ser no només pel discurs indepe, cony! Si no el PSAN, CLl, MDT, les CUP o el PRC haurien tret mai algun cop més d'un 1%! ERC va triomfar perquè va il·lusionar la penya amb un discurs d'esquerres, amb un discurs de renovació democràtica (mans netes) i amb un discurs indepe no etnicista (cadascú a casa seva que parli com vulgui i se senti com vulgui!) Per això us vaig votar el 2003.
Si heu baixat del 15% al 8% és perquè teniu gent que de mans netes res de res (el pajarraco del Vendrell, per exemple), perquè sempre us esteu barallant (Carretero, Uriel i qui faci falta) i perquè el mateix fulano (el Vendrell) havia fet president al Montilla abans que us fotessin fora del govern. O això sembla!
Ara només falta que retorneu al discurs indepe xenòfob, etnicista, com el del Carretero, per exemple, per a acabar de perdre l'altra meitat dels vots. Almenys el meu!
Per cert, no sé en quin país viviu! Agafeu el metro algun dia? Us passegeu per Nou Barris o per la Zona Franca? Sentiu la penya de que parla i que li interessa? Us asseguro que l'independentisme ètnic que us mola té menys futur que un boyescaut a OT!
Crec que només una persona traumatitzada amb aquest tema o fins i tot potser molt familiaritzada amb l'etnicisme i la xenofòbia pot voler introduir aquest tema en el debat sense motiu aparent.
Fes-t'ho mirar company Xarneguito de Barna --).
Bé, molt bé. Però no t'oblidis dels que sempre hem estat al peu del canó.
http://www.youtube.com/watch?v=IDHqhkKyzas
1) Si per ser majoritaris defensem un programa polític que no és independentista, difícilment el dia que tinguem aquesta majoria parlamentària posarem en marxa un procés d'autodeterminació. La majoria suficient s'ha d'aconseguir amb un projecte independentista desacomplexat i no dependent de cap altra força política.
2) L'independentisme català no pot perdre els seus trets característics, només perquè Esquerra ara pensa que només hi ha tres coses importants a la vida: govern, govern i govern. Un cop vist que Espanya ja està feta i que no pensa canviar en un sentit plurinacional i plurilingüístic, la defensa de la terra, de la llengua catalana i d'una visió inclusiva i oberta de la nació és més vigent que mai si volem aconseguir aquesta majoria de que parles. A la independència no s'hi arribarà només per la via pràctica (l'Estat continua tenint la clau de la caixa). Sense un sentiment i una èpica nacionals difícilment arribarem enlloc.
Estàs tocant el punt clau de la meva reflexió:
- Per a guanyar un referèndum cal majoria i que aquesta majoria sigui independentista. Ara som un 15% d'independentistes (almenys amb expressió política), si volem arribar al 51% haurem d'incorporar un 36% més. Davant de la disjuntiva que planteges: majoria sense programa clar o minoria amb programa clar, en cas de referèndum, prefereixo la primera perquè, de ben segur, amb la segona perdrem. I amb la primera, podem tenir opcions de manobra i de victòria. I el nostre objectiu, en cas de referèndum, no pot ser mai "testimonialista", se suposa que el voldrem guanyar, oi?
- Sense sentiment i èpica no anem enlloc. D'acord. Però només amb sentiment i èpica, tampoc! I, de moment, una part de l'independentisme català viu només de l'èpica, no del pragmatisme. Cal demanar la lluna en un cove i, mentrestant, ser capaços de gestionar la realitat amb rigor. La fórmula és : Independentisme i Rigor, simultàniament.
- ERC no pensa que a la vida hi ha 3 coses importants: govern, govern i govern. Jordi Portabella també és ERC, per cert, i ha deixat ben clar que el que és important no és sempre govern, o sempre oposició, si no fer en cada moment polític allò que ajuda més a avançar el projecte.
ERC representava el 15% de la població (550.000 persones) els anys 2003-2004, just fins que es va entrar al govern de la Generalitat d'Amunt de la mà del PSC-PSOE. A partir d'aleshores, ERC ha anat desdibuixant el seu perfil polític i ha anat subordinant el seu programa al del PSC-PSOE. I això s'ha començat a pagar tant a les darreres eleccions catalanes (150.000 vots menys) com a les municipals d'enguany (pèrdua de més de 100.000 vots, tot i presentar més de 200 llistes més).
Per tant, em sembla clar que amb l'estratègia actual no sumem més, sinó al contrari. Un partit que es diu independentista no es pot dedicar a gestionar des del govern com si ja fóssim un país normal, és a dir, lliure. Això porta frustració a les pròpies files i evidentment no engresca a ningú.
ERC només creixerà quan recuperi la seva autonomia política i torni a ser ella mateixa. És urgent, al meu entendre, establir un full de ruta per poder exercir el dret a l'autodeterminació a mitjà termini. I fer-ho amb la col·laboració de les plataformes socials de l'entorn independentista.
En el hipotetic cas d'aconseguir-la, aquesta mena d''independència només servirà per mejarse-la amb patates fregides.
Cal aconseguir l'independència defensant els seus principis i els valors des de el convenciment propi i aliè, sense defallir i des la necessitat i no des de l'autoengany per aconseguir vots facils què sempre s'els en duran els partit originals què una mala còpia.
És per què han acceptat el repte d'aceptar la confrontació ideològica i la seva defensa fins les ultimes conseqüències. I no de cedir davant el xantatge espanyolista, deixant-se perdre la partida ideològica i sense cap defensa, com passa al Principat.
Has mitificat la realitat i l'actuació dels partits bascs. La realitat no és tan diferent a la nostra, un partit de centre-dreta que tonteja entre el regionalisme i el sobiranisme i un d'esquerres obertament independentista i, de moment, minoritzat. Les diferències entre Catalunya i Euskadi són dues:
- El sistema de concert econòmic.
- El problema de la violència.
Gràcies al primer, han construit país durant 30 anys i han consolidat la consciència nacional i la viabilitat de la independència (en un horitzó futur, no immediat, no oblidem que governa el PNB)
Per culpa del segon, han allunyat la possibilitat real d'exercir el dret a l'autodeterminació i han trencat socialment el País Basc.
Si hem d'envejar alguna cosa del País Basc és el concert econòmic. Si el País Basc ens enveja alguna cosa és la nostra cohesió social i la pau que tenim. Pel que fa a la resta, si fa no fa la mateixa mediocritat.
Fa un parell d'anys que desde esquerra veneu més la paraula "esquerra", referent a la política d'esquerres, que no pas independentisme, que és el que ens mou i ens fa creure en una millor situació per al nostre pais.
És molt trist que milers de votants d'esquerra amb ideals independentistes, acabéssin votant a CIU per evitar la realitat d'avui, que ERC està al costat dels socialistes defensant l'engany de la política d'esquerres.
Com ho cambiareu això? O seguireu defensant aquesta estratègia com va dir en Carod?
"la nostra cohesió social"
que ens cohesiona a nosaltres el barça ?? pq una cosa és
no matar-se i l'altre està cohesionats. Cosa que tots no hi
estem.
Per fer una truita s'han de trenkar els ous i arribarà
un dia que la societat és partirà en dos, els que volen
marxar i els que no.
Donat que la "cohesió"
és trencarà un dia comencem a batre els ous des
d'ara.
Jo aposto per la proclamació enlloc de un
referèndum, la campanya electoral servirà per exposar
les intencions i al mateix temps pq españa i la resta del món
diguin la seva, si sumem 50%+1 en diputats és proclama i sinó
la propera vegada serà.
tu dius que podem acabar com un
partit residual però és que precisament l'actual
estratègia el que ha fet és perdre vots, això no
és interpretable des de els 600.000 vots al congreso amb un
clara estratègia d'enfrontament per les 2 bandes contra el PP
i espanya em anat baixant. L'estratègia de voler entendre's
amb espanya i tots els que la defensen i baixar la "violència
de la paraula" fa que la gent deixi de votar.
Jo mateix
que ho votat sempre erc des de el 92 a les municipals ja els vaig
votar i no ho penso tornar a fer ja que han perdut la meva
confiança.
Crec que és preocupant perdre vot
consolidat si a més no ni ha de nou.
El dia que ERC
perdi el “monopoli” de únic partit al parlament
independentista si segueix amb aquesta deriva és queda amb 1
parlamentari. Ja que el seu votant més que ser d'esquerres o
dretes, es això independentista i aquest és el seu
objectiu.
Les polítiques socials ja
vindran quan tinguem un estat propi, ara per mi com més ens
maltracti espanya millor. Els resultats del 14-m per ERC estan allà.
Ja que si espanya ens tractes bé quin sentit té marxar
per la majoria dels catalans?
Ja va sent hora de deixar de
sacralitzar la pau i la no-violència, un estat sense la
violència de la policia i l'exercit no és viable. Ser
pacífics està bé però posar l'altre galta
no.
Amb el lliri a la ma no es constueix cap estat.
.