Toio Ribas

Vilanovades?
Ho deia un vilanoví robust:

–Cada dia ve més gent de Vilafranca a comprar a Vilanova.

I s’explicava sense entrar en detalls. A Vilafranca no hi ha la gran oferta que en aquests moments té Vilanova tant pel que fa a botigues com a centres amb franquícies.

–I millors preus!– afegeix l’interlocutor.

És ben cert que Vilanova fa goig i a les zones comercials de nova expansió hi ha molta oferta i demanda. Estan més o menys organitzades com una ciutat francesa: a les entrades de la població trobes les àrees comercials. L’interlocutor deia que tenia amics vilafranquins botiguers i que envejaven ara el mercat vilanoví. Ell somreia amb una punta de satisfacció.

Després vaig poder parlar amb un altre vilanoví –ha estat la setmana dels impactes vilanovins per mor de la seva festa major diumenge passat– que parlant parlant de la situació general deixà anar: “Vilanova va, pel que em penso, cap als 90.000 habitants”. Explicà que aquest és un dels objectius dels polítics que dirigeixen el municipi i que encaixa pla bé amb el nucli que porta la ciutat. “En deu o dotze anys”, precisà. Ara Vilanova té 65.000 habitants i en les converses s’aprecia aquell deix que la ciutat funciona i no té complexos: turisme, comerç i indústria, sofisticant, si és possible, aquesta al màxim. I nous barris i planejaments. “Fer el centre totalment de vianants”, indicà l’interlocutor. Aquest també era un vilanoví content.

Quan vam tocar el tema de la vegueria és on vingueren més silencis i prevencions. I ironies, ja se sap que la gent de Vilanova és irònica de mena. “Qui hi creu?” digué el més atrevit. “És cosa de l’interior, aquí a més el Vendrell cau molt lluny”, afegí un altre. “Mes administracions i un veguer?” digué el preocupat per l’erari públic. I un interlocutor que està posat en política explicà: “La gent que aquí defensa la vegueria hauria de fer-ho a l’interior del seu partit i amb els seus representants al Parlament. Pel que jo sé ni tal ni tal altre volen la vegueria ni l’entenen ni tenen cap intenció d’establir-la”.

Quan s’objectà que hi ha una marxa pro vegueria notable, somrigueren condescendentment: “A Vilafranca i prou, que posen la pancarta al balcó” espetà un. Tampoc creuen que la vegueria sigui la solució a la pressió metropolitana de Barcelona i Tarragona. “I serà igual, els savis i els tècnics són allà i ho tenen tot apamat”, digué el més pragmàtic de tots.

Per un moment, la visió de campanar s’imposà. Només existia la realitat de cada localitat i el marc general, sigui província o Catalunya. La comarca i ja no diguem la vegueria eren entelèquies o superestructures administratives que no s’adeien amb la realitat. Les relacions properes, la realitat del mercat que crea la comarca, els lligams i relligams de tota mena que s’estableixen amb el temps i cada dia, eren, per dir-ho així, figues d’un altre paner. O com un líquid amniòtic perfectament prescindible.

El darrer impacte va ser eclesiàstic. El rector de la parròquia major de la Vilanova, Jaume Berdoy, és el nou rector de Santa Maria de Vilafranca. D’aquesta notícia n’anava plena la TV de Vilanova el cap de setmana passat. Berdoy és sitgetà. Un locutor feia conyeta d’aquest fet, dient que tot i essent sitgetà Berdoy havia aconseguit ser un vilanoví més. I patatim i patatam. Què es pensaven? Em va semblar aquesta reacció una expressió espontània de la política tancada en la pròpia localitat o cleda.

I rumiant rumiant vaig pensar que mentre a Vilafranca es fan filigranes amb la vegueria i qualsevol estella pot fer caure el govern municipal, a la ciutat més gran de la vegueria aquesta reivindicació no passa de l’anècdota. És un encenall –una busca– de la biga de la seva ciutat…