Quan vaig començar a donar classes a secundària, un professor a punt de jubilar-se em va dir que el punt en què un se n'adona que gaudeix donant classe, és quan és capaç de mostrar-se enutjat i emprenyat per fora amb l'acció d'un alumne però alhora per dins estar seré, i ple de lucidesa, raó i fins i tot estima. No sempre ho vaig aconseguir però si que cap al tercer o quart any de docència començava a experimentar-ho, i aquell moment va suposar un gir a la meva tasca.
L'enuig és útil quan qui s'emprenya no perd el sentit de la seva reivindicació i de la injustícia rebuda; quan no es vençut pel desànim, perquè emprenyament i desànim a vegades van massa units; quan l'emprenyament no l'evita carregar-se de bones raons; quan qui s'emprenya no perd la dignitat davant qui l'ofèn.
Una persona, un barri o tot un poble emprenyat, té una gran força quan és capaç de discernir bé quins son els responsables del seu mal i les accions a emprendre per superar un estat d'injustícia. Quan, malgrat tot, és constant en aquestes accions.
Una persona, un barri o tot un poble emprenyat, té una gran força quan és capaç de discernir bé quins son els responsables del seu mal i les accions a emprendre per superar un estat d'injustícia. Quan, malgrat tot, és constant en aquestes accions.
No els hi fa res que estem emprenyats, el que els molestaria més és que ho estiguéssim amb lucidesa, amb ànim, amb memòria i amb dignitat.
Vaja, que l'emprenyament no té perquè ser nihilisme. O dit d'una altra manera: l'emprenyament sol deixa en evidència que no hi ha valors.