Així, sense immutar-se, una tal Mª Teresa Puerto Ferre en un article d’opinió a Las Provincias (“AVL secesionista versus RACV historicista”), amb l’objectiu de defensar “la lengua valenciana” (en castellà, evidentment!), es dedica a insultar a aquests dos personatges principatins.
El curiós del cas no és l’insult ni la blasfèmia, sino els arguments que utilitza per fer-ho. Fins al punt que utilitza l’expressió “neocatalán” per referir-se a la llengua catalana.
Ha coincidit en el temps la lectura d’aquest article i la novel·la que tinc entre mans, “1984” de George Orwell, on en un món político-fictici (però, farcit de missatges) es parla de “neollengua” com a nova llengua inventada en un sistema autoritari i dictatorial, on la ignorància serveix per potenciar l'ordre i sostenir el poder amb el poble sotmès a les directrius del règim.
És curiós, la veritat, veure aquestes contradiccions, d’una gran defensora de “la lengua valenciana” (en castellà, evidentment!). Bé, no sé si curiós o trist, però real sense cap mena de dubte.
A 1984, el règim dictatorial i de pensament únic es dedica a canviar la història per poder tenir sempre la raó. Aquesta senyora i tot el què representa, no es volen creure la història i la treuen de context per a poder-se justificar. I, el més fotut de tot, és que nosaltres els seguim la corrent, comencem a discutir sobre si “dos més dos fan cinc” (1984, dixit), i qui dia passa, any empeny, i “tiro porque me toca” que alguna cosa quedarà en la mentalitat col·lectiva…
Si, és que en el fons, som uns “tocacollons” que només volem fotre la punyeta a “la lengua valenciana” (en castellà, evidentment!).
El curiós del cas no és l’insult ni la blasfèmia, sino els arguments que utilitza per fer-ho. Fins al punt que utilitza l’expressió “neocatalán” per referir-se a la llengua catalana.
Ha coincidit en el temps la lectura d’aquest article i la novel·la que tinc entre mans, “1984” de George Orwell, on en un món político-fictici (però, farcit de missatges) es parla de “neollengua” com a nova llengua inventada en un sistema autoritari i dictatorial, on la ignorància serveix per potenciar l'ordre i sostenir el poder amb el poble sotmès a les directrius del règim.
És curiós, la veritat, veure aquestes contradiccions, d’una gran defensora de “la lengua valenciana” (en castellà, evidentment!). Bé, no sé si curiós o trist, però real sense cap mena de dubte.
A 1984, el règim dictatorial i de pensament únic es dedica a canviar la història per poder tenir sempre la raó. Aquesta senyora i tot el què representa, no es volen creure la història i la treuen de context per a poder-se justificar. I, el més fotut de tot, és que nosaltres els seguim la corrent, comencem a discutir sobre si “dos més dos fan cinc” (1984, dixit), i qui dia passa, any empeny, i “tiro porque me toca” que alguna cosa quedarà en la mentalitat col·lectiva…
Si, és que en el fons, som uns “tocacollons” que només volem fotre la punyeta a “la lengua valenciana” (en castellà, evidentment!).
[Envia’l a La Tafanera]
[Envia’l a
Politi.cat] [Envia’l
a Remoume.net]
Cordialment Xavier
Pot ser li manqui la referència als anys de litigi entre els polítics valencians que volen decidir qüestions lingüístiques a cop de "consensos" i "vamos a votaaaarrrr!!!!!", i uns i altres tribunals, que han acabat dient-los que no és competència seva (que es dediquin a la política i deixin aquestes qüestions als que en saben), i afirmant la unitat de la llengua i la competència dels lingüistes.
O, ja que parla dels anys 30s, comentar que en aquells moments -conec poc de la història de la llengua, però així ho tinc entès- es plantejaren des del Pa´s Valencià situacions similars pel que fa a l'occità.
Li podria servir d'exemple per a veure que a cops de llei es pot defensar o garantir; però que si el què es vol fer és legislar per majoria (o usar d'altres poders) per a dir com volen que es diguin les coses, més que de llei (que li reclama a Camps) hauria de parlar d'altres coses. Per exemple d'un mal ús, d'abús, i altres bestieses que anem permetent a legisladors poc honestos.
També podria situar la qüestió dels 30s al costat de moviments mundials que intentaven justificar imperialismes moderns, i els embolics espanyols en relació a secessionismes i unitats. Que em penso confon a un nivell superficial aquestes discussions; a aquell nivell de alguna cosa quedarà... Això sí que és una pena, diria jo.