Mitjançant un apunt al bloc del Xiruquero-kumbaià segueixo el fil d'una conversa iniciada per una tal Júlia al seu bloc La panxa del Bou (del tot recomanable, per cert). Tot parlant de barbes i barbuts, aquesta bibliotecària fa una referència al grup Esquirols i al tractament pejoratiu i la ridiculització a què ha estat sotmesa aquella filosofia de vida coneguda, de forma despectiva, com a 'xirucaire' o 'kumbaià'. El tema dona molt de sí, tenint en compte algun dels comentaris generats en aquest apunt i l'ampliació que en fa el Xiruquero al seu bloc, on diu:
(Segueix...)
"El que resulta curiós, almenys a mi, és com se'ns ha donat un caire pejoratiu als xiruqueros. (...) I em pregunto, innocent de mi, què és el que ha portat alguns a donar aquest to pejoratiu? Tal vegada la ignorància? Molt probablement"
De totes les opinions expressades en aquesta conversa, vull destacar el comentari que fa el polifacètic periodista Gabriel Jaraba (bloc) que, entre altres coses, va ser membre actiu del Grup de Folk. Diu:
El despreci envers el moviment excursionista per part dels "enterats" de sempre -i amb ell, el menysteniment del moviment educatiu i social més gran que ha tingut mai Catalunya- és un dels escàndols més sagnants que s'han vist aquí".
Totalment d'acord. Per això, quan em diuen
kumbaià en to despectiu no m'ofenc. Al contrari. Sento una profunda llàstima
per la persona que ho fa. Penso "pobre ignorant, no sap el que es
perd". Em considero afortunat d'haver viscut l'experiència dels focs de
camp (que encara vaig poder gaudir), de les rutes pel Pirineu, de les vetllades
sota els estels, de les cançons en grup, de l'esforç recompensat per la visió
des d'un cim, d'haver après de la forma més directa què vol dir 'compartir' i
què vol dir 'austeritat' (ara en diuen 'solidaritat' i 'sostenibilitat').
Podria estar-m'hi hores. I parlo en passat, però tot just vinc de passar un cap
de setmana acampat al Pirineu amb els companys i companyes de sempre (els amics
de veritat) i de trescar per la magnífica vall de Tavascan.
Kumbaià jo? Xirucaire? I tant!
Hola Jordi,
Primer de tot dir que m'ha fet molta il·lusió retrobar-te, encara que sigui de forma virtual.
Entrant en matèria, estic totalment d'acord amb tu en el teu escit.
Pel que fa a Esquirols, sempre que els escolto, sento una part de la hsitòria del meu poble. Història que sovint no s'ensenya ni a les escoles ni als mitjans.Per què encara volen fer callar una veu que ja no canta des de fa 30 anys? Jo defenso el contingut i la vigència d'aquells mots.
Sense anar més enllà, encara impactats per la consternació de la mort de Lluís Maria Xirinacs, què millor que escoltar "Al banderer de la pau" (del disc "Colze amb Colze), per entendre qui va ser i què va significar per Catalunya.
Una forta abraçada,
Jordi (un xirucaire, kumbaià, esquirolaire...I AMB MOLT D'ORGULL!!)
Ajudar els altres, conéixer la natura, la independència del país per la via democràtica i pacífica, grups d´esplai, germanor per damunt de tot, i les cançons,
les nostres cançons kumbaianes de sempre i per sempre.
Jo, xirucarie i kumbaià, ui, kumbaià i xirucaire impenitent i per sempre fins a la mort. Totes les cançons dels Esquirols, Grup de Folk, Falsterbo Marí, etc. les intento tenir. En Toni Giménez, Jaume Arnella, Eduard Estivill, etc, tots els kumbes reunits, seria meravellós. Entonant Les rondes del ví, de l´Arnella, fins a L´hora dels Adéus, passant per la Vella xiruca, l´Ai Adéu Cara Bonica, La Vall del Riu Vermell, el mateix Kumbaià, i Pujarem dalt dels cims, meravellosíssimes cançons, oh, com m´agradaria que algú que sabés tocar la guitarra, les cantes i cantar-les plegats, envoltats per una meravellós foc de camp!!!
Jo sóc xirucaire, motxilero, kumbaià, per sempre!!!!!!!!!!