És veu que l'únic "compromís" ferm al qual arribaren les executives dels partits fou fer el ridícul de mala manera. Des del principi fins al final; des del pacte, que es va fer de mala gana, malament i tard, fins als pobres resultats electorals -7 escons d'unes previsions que voltaven els 10-12 diputats-. Eixe era el "compromís": discutir, discutir i discutir, mentre la dreta s'ho mirava fregant-se les mans. Quin gran sentit de la responsabilitat!
Tot aquest lamentable enrenou m'ha fet pensar en la guerra civil espanyola. Mentres les forces d'esquerra lliuraven una guerra interna -execucions, rebelions, segrests...- que afectà greument la capacitat de la República pel que fa a la gestió i organització de la guerra, Franco avançava tranquil·lament i ampliava els seus fronts amb la inestimable ajuda dels exèrcits alemany i italià. Un esforç humà i un preciòs temps perdut que passaren factura. Ja ho crec que passaren factura.
70 anys després, les forces d'esquerra valencianes no han aprés la lliçó i, mentres el PP arrassa arreu del País, els representants del PSPV, EUPV, Bloc i companyia estan immersos en lluites internes per conservar el seu escó, imposar persones en un lloc o un altre de l'organigrama del partit o, simplement, despotricar els uns dels altres, sense importar-los el més mínim que el PP estiga guanyant la guerra des de fa 12 anys.
En política, els compromissos estan passats de moda. Ningú no fa política per principis o ganes de canviar les coses. Fa ben poc, enmig d'una discussió amb un amic, li vaig preguntar si realment pensava que al Antoni Such, Glòria Marcos i d'altres diputats valencians els importava molt el fet d'haver perdut les eleccions. Ca! Pot ser estan dolguts, si. Però exactament de la mateixa manera que ho estic jo pel fet que el Barça no haja guanyat la lliga aquest any. No passa res! L'any que ve! Això és exactament el que pensen els diputats, secretaris, càrrecs diversos, assessors... dels partits valencians: d'ací quatre anys, més! Els importa exactament això: no-res. Mentres mantinguen el seu escó, ací no ha passat res.
La política s'ha convertit en una professió més. I l'objectiu primer i bàsic de qualsevol treballador d'un partit (o d'una empresa, tal hi fa!) és mantindre el seu lloc de treball. A més a més, un lloc de treball que està estupendament remunerat, amb unes dietes magnífiques i unes condicions de treball inmillorables. Qui anava a ser tan rematadament imbècil de cedir aquest privil·legi a uns altres "pel bé del País"?
I, mentrestant, anem perdent batalles...
Didac Botella i Mestres
Sempre es una alegria immensa veure un comentari sobre les paraules que has escrit. Lamentablement les paraules son dures pero es que la situacio ho es encara mes, de dura. Que hi farem! No te respost abans perque estic de vacances per Italia, Berlin, Praga... i vaig decidir abans d'anar-me'n de desconnectar tan com pugues de la nostra realitat politica. Aixi doncs una abrasada i espere poder seguir comentant les nostres paraules d`ara endavant.
Besos,
Didac
PD: les faltes son (la majoria) fruit del teclat alemany des d`on escric!