Me n'alegro de veres que l'element central del discurs catalanista avui sigui el coi d'aeroport i les altres infraestructures de comunicació viària; però me n'alegraria encara molt més si per una vegada, i potser ja per totes, l'eix central pel que pivoti la reivindicació catalanista i sobiranista fossin les qüestions socials: el sal·laris i l'IPC català, les pensions i la refotuda la caixa única de la seguretat social -que per cert va quedar fora de tot el debat estatutari-, la sobirania energètica i mediambiental, o l'estat català del benestar. Tant important pel nostre model de societat, competitivitat i empresa és el ditxós aeroport com el traspàs de la Inspecció de Treball, del FORCEM o del subsidi d'atur, per posar algun exemple.Ens havien anunciat que amb l'ascens del govern tripartit d'esquerres a la Generalitat principatina assistiríem al gir social del catalanisme després de 23 anys d'hegemonia conservadora en el discurs nacional. Ningú ens pot negar que amb la participació d'Esquerra al govern la intensitat i el to de la reivindicació nacional ha augmentat un xic, i que la societat civil i la relació enfront l'Estat ha fet petits passos en comparació amb el peix al cove i qui dia passa any empeny dels 23 anys convergents. Ara bé, sembla que la reivindicació nacional actual ha estat presa pel discurs d'un cert nou empresariat, (benvinguda sia la seva reorientació nacional), que fins i tot es proposa per gestionar privadament l'aeroport, i ha caigut presonera del discurs neoliberal de la competitivitat del país, el creixement econòmic i les seves infraestructures, com elements centrals.
Si volem més poder polític per Catalunya, un estat propi, és per redistribuir millor la riquesa, no per continuar beneficiant i enriquint encara més els que ja mamen de l'esatuquo espanyol actual. Deia un: "ens hem de preocupar que el "gran capital" català i global no vegi la independència com un perill sinó com una gran oportunitat". Però aquesta no és la feina ni del govern tripartit, ni del sobiranisme d'esquerres, ni del catalanisme; (qui vulgui fer això que monti el sector sobiranista de Convergència que prou falta els fa!). Arribarem a la independència no el dia que el gran capital ho vulgui, (que dit sia de passada, no ho voldrà pas mai, ja per que per natura són "els" defensors de l'ordre social establert), sinó el dia que la majoria social tingui clar que és amb una Catalunya lliure que hi viurà millor.
Un amic meu em deia: "Cesc, és que heu d'explicar millor com arribarem a la independència fent hospitals i escoles bressols ". L'hi vaig contestar, i amb això soc ortodoxa del tot: "Cal no confondre l'objectiu amb els mitjans. La independència, perquè fer? que diria en Pallach. La independència és per tenir els hospitals i les escoles bressols que ens mereixem, per aconseguir el màxim benestar i justícia social pels catalans i les catalanes, la independència no és l'objectiu en sí mateix, sinó el mitjà". I és un bucle que relliga les dues cares de la moneda social i nacional: sols tenint clar, i sabent-ho explicar, o tan sols explicant-ho de tant en tant, que la independència és el mitjà per viure millor, podrem sumar aquells que encara no hi són al projecte independentista. I això cal evidentment acompanyar-ho d'un projecte de convivència, de sentiment de pertinença, d'identitat compartida.
Dir que la qüestió nacional és prioritària a la qüestió social, sols és pot dir des del total cinisme o tenint un xalet a la Cerdanya i una casa a Port de la Selva. i també cal tenir clar que per més que intentem convèncer els empresaris nostrats de les bondats del sobiranisme aquests no són els qui votaran Esquerra, ni els que ens portaran a la independència. Per això cal adreçar-se a la majoria social i recuperar, o potser tenir per primera vegada en molt temps, com a eixos centrals de la reivindicació catalanista, a les qüestions socials i al benestar de la majoria. Cal un gir social al sobiranisme i al catalanisme, de veritat.
Ah, i pel que fa als empresaris, és cert que no voten -majoritàriament- ERC i això és un problema que t'hauria de preocupar. Potser no serem independents gràcies als empresaris, però mai no ho serem en contra seva. Jo, a diferència de tu, vull que ens voti TOTHOM, empresaris i mileuristes inclosos.
Una abraçada.
Francesc.
"Reagrupi's: preguntim com!"
Francesc, és en va discutir si es més important la qüestió social o la nacional, el finançament o l'estat català del benestar; van junts i incrustats un a l'altre. No es poden diferenciar, wuapo.
Sols volia dir que Esquerra ha d'aspirar a tenir un espai electoral i social el més ampli possible del centre cap a l'esquerra: i aquets espai el volem sencer.
Fins aviat.
Quina llàstima de país,
Venuts als espaniols per un trist plat de llenties, i ara tot amanit amb l'estúpida cantarella de les mandangues socials que us enceguen. Quanta incultura proletària!
Oficinistes pringats!! això és el que som! què coi enteneu per classe treballadora? Esteu tant caducats com aquest concepte i mentrestant a Madrit se'ns pixen a la cara.
Independència, coi!! i després ja en parlarem de política o del que vulgueu.
Nois,
Aneu completament despistats. Els vostres discursos filocomunistes són caducs i avurrits. Això de vestir tota la vostra xarrameca amb el que dieu "política social" és una enredada que no serveix per res. Sou hipòcrites o ignorants. Abans de fer tots aquests discursos de pa sucat amb oli us recomanaria una mica de formació, per exemple universitària, o senzillament, llegiu una mica el The Economist i ja veureu com trontolla i se us desmonten les vostres teories neoestalinistes. Au, comunista, jau i reposa!
Ai senyor,
que no entenem res... això no és un jocs de bons i dolents, us heu quedat encallat amb les batalletes de índius i vaquerus...
els empresaris són dolents i nosaltres som xupi-guais perquè som d'esquerra. Molt bé, apa criatura passa cap a casa a llegir i a instruir-te...