Tinc la sort que el lloc on treballo habitualment té una finestra gran que dóna a una selva espessa feta de terrats, antenes i estenedors de roba. L'ondulació de l'Hospitalet, que no imaginava abans tant pronunciada, augmenta la sensació d'amuntegament excessiu. A l'hivern el sol es pon gairebé al centre de l'escena, just darrera un bloc de més de 15 pisos que algú va plantar al mig del barri sense massa escrúpols estètics. Eren altres temps... bé ¿eren altres temps?.
Demà a aquesta mateixa hora la finestra que tindré just al costat d'on treballo em donarà a un campanar de poble, i un camp ressec trencat per unes poques taques de verd, justament al costat d'un hort o del torrent.
Dos paisatges diferents però no tant...
Demà a aquesta mateixa hora la finestra que tindré just al costat d'on treballo em donarà a un campanar de poble, i un camp ressec trencat per unes poques taques de verd, justament al costat d'un hort o del torrent.
Dos paisatges diferents però no tant...
Necessitem segurament dels canvis d'aire, dels canvis de paisatge, i dels canvis de finestra, però una recerca ansiosa de nous aires, de nous paisatges i de noves finestres no serveix de res si un no aprèn a mirar-ho tot amb una mirada única. I dic aprendre, perquè n'estic segur que a mirar se n'aprèn.
I on n'ensenyen? Crec que s'aprèn a mirar llegint; s'aprèn a mirar pensant; però sobretot se n'aprèn mirant. Vol temps i una certa quietud interior. No estic parlant de budisme, ni de ioga, ni de meditacions transcendentals que potser poden ajudar-hi. Estic pensant més aviat en una mena d'ascesi senzilla i molt nostrada que porti a traspassar i a superar els silencis, les sol.lituds i els avorriments.
La tàctica és començar de seguit, i no esperar a fer l'exercici en un parc natural de Costa Rica super, super.... sinó en aquells paisatges més propers i que no acabem de conèixer mai del tot, precisament perquè els donem massa per suposats.
I on n'ensenyen? Crec que s'aprèn a mirar llegint; s'aprèn a mirar pensant; però sobretot se n'aprèn mirant. Vol temps i una certa quietud interior. No estic parlant de budisme, ni de ioga, ni de meditacions transcendentals que potser poden ajudar-hi. Estic pensant més aviat en una mena d'ascesi senzilla i molt nostrada que porti a traspassar i a superar els silencis, les sol.lituds i els avorriments.
La tàctica és començar de seguit, i no esperar a fer l'exercici en un parc natural de Costa Rica super, super.... sinó en aquells paisatges més propers i que no acabem de conèixer mai del tot, precisament perquè els donem massa per suposats.
tens tota la sort del món al tindre una finestra a un petit poble rural, ara només falta que deixis la informatica i munyis vaques, veuràs quin canvi, ànim fes el pas !!
salutacions des de Reus