Fa dies vaig anar a sentir en directe l’últim disc de Miquel GilEixos a l’Auditori de Bacelona. M’hi acompanyava l’amic d’Igualada –que em va confessar que havia cregut en l’Espanya federal i que durant les olimpíades havia xalat amb la selecció espanyola de futbol. Vam estar a punt de caure de la moto de la sorpresa però vaig aguantar l’equilibri i qui dia passa any empeny-. A la sala Oriol Martorell ens vam emocionar, era la primera vegada que sentia la veuassa del Miquel Gil de tan a prop. La gallina de pell, que deia aquell. M’hi vaig trobar un ex-TASC de Sabadell (re, coses nostres) que em deia indignat “mira, vinc amb un amic valencià que només pot sentir el Gil aquí dalt perquè al seu país no li surten bolos”. A la sortida saludàvem el Partal & la Maresma que em van presentar el Miquel Gil excitat encara del concert –feia cinc minuts era dalt de l’escenari-. Em deia “allà no només hi ha blaveros” contestant a la meva pregunta “vull baixar a la ciutat de València, què puc veure-hi?” Poc després el Pp tornava a arrassar i vaig tenir un pensament de solidaritat per ell: de derrota en derrota fins a la victòria final!
Dies més tard vaig tornar al mateix edifici per assistir a l’espectacle En/doll del Pau Guillamet i el Josep Pedrals. Els havia sentits al 5è aniversari de la revista electrònica Paper de Vidre_ i m’havien agradat molt: poesia, música electrònica, hip-hop, humor i bones idees van omplir la sala Tete Montoliu. De lluny vaig saludar l’enigMàrius –a qui els artistes van dedicar un brindis-. De més a prop a la Núria i el seu marit de l’Horiginal, me’ls trobo arreu, sembla que em segueixin. Abans d’entrar vaig comprar el cedé que te’l venien per parts, “mira, ara et donem les cançons i després reberàs a casa el cedé”. Pensava que havia estat víctima d’una estafa a escala planetària però ahir me’l van deixar a la bústia de casa. No té pèrdua.
