Una llengua parlada a Formentera, Calaceit, l'Alguer, Sant Julià, Elna, Campredó, Eslida i el Carxe. Una llengua rica en variants dialectals, que necessita vies de normalització en moltes parts del seu domini lingüístic.
Albert Aragonès és un lingüista tortosí i professor de llengua i literatura catalana a l'IES de l'Ebre de la seua ciutat natal. També és el president del CEL, aleshores té garantida i ben garantida l'eternitat!!! El seu cel però és un xic diferent, és el Centre d'Estudis Lingüístics i Literaris de les comarques Centrals dels Països Catalans. Quin nom més curt li han donat a l'entitat!
Està formada per un conjunt de professors i lingüistes de la terra de l'Ebre que aposten per l'aprofundiment de l'ús dialectal de la llengua catalana. Albert és també el responsable del portal literari www.beaba.info, amb el qual col·laboro habitualment, que disposa d'un ampli catàleg d'autors de les nostres comarques de tots els temps i dóna informació gairebé diària de les diverses activitats literàries i culturals nostrades.
Albert Aragonès ha probat igualment l'aventura poètica. Vaig conèixer la seua obra fa uns quants anys en el recull "L'orgull de ser pocs" que coordinà el poeta Albert Roig. Un altre poeta reconegut, Tomàs Camacho, el considera un poeta de referència dintre del camp de la poesia visual. He de dir que em va xocar i molt el primer poema visual que vaig veure d'ell, que feia referència al cos nu d'una dona amb un forat al mig i amb la inscripció "La vida per un forat". Sempre el recordaré.
En els darrers anys ha anat publicant nombrosos treballs sobre folclore ebrenc i també estudis molt interessants sobre la nostra variant dialectal. Crec que està fent una aportació molt interessant a l'apassionant camp de la dialectologia catalana. Recentment li vaig passar un seguit de poemes i jotes cantades d'un autor amateur jesusenc que reivindico, Joan Prades i Cid (1920-1989).
Va per tu Albert: Sento la remor de la llengua que em crema,/ una llengua que ve de lluny i engendra esperances./ Canto el sabor de la nit,/ d'eixa nit que il·lusiona i encadena/ present i futur, en un ritme de lloances./ I crec en eixa terra llustrosa i valenta/ que estimo i defenso i a voltes m'exalta/ i la ploro i malaeixo./ Som gent de casta, amb una parla/ nostrada que fa reviure l'esperança.
