Tinc estranyes amistats i això en els temps que
corren i el ritme de vida que portem ja te un cert mèrit. Hihan però molts tipus de gent que anomenem
amics. Tenim aquella dita de’n Pla “amics, coneguts i saludats” per anar fent
tipologies i classificar a cadascú en funció de la nostra percepció en una
categoria o altre. A mi no m’entusiasma massa aquesta manera de classificar
potser perquè encara conservo aquella rebel·lia apresa en el tardofranquisme de
no acceptar res com donat i passar-ho tot per un sedàs crític. Si home, si, ja
se que amb l’edat alguns t’engoleixen, però jo resisteixo el que puc.
A mi m’agrada entendre les amistats en funció dels
afectes i, certament, jo estimo algunes persones d’una manera especial. De la
mateixa manera que altres m’avorreixen d’una manera especial, fins i tot
algunes podríem dir que avorreixen d’una manera natural. És en aquest sentit
que, en cas que fos possible, jo classificaria les amistats.
Els companys de feina, quan treballes en una
empresa gran poden ser un excel·lent laboratori per aquest principi que podríem
denominar “afinitats afectives”. Hi ha alguns que, sense el seu permís, ja formen
part d’aquest univers meu d’estimacions afortunadament incomprensibles. Així un
pot emocionar-se, de veritat, quande
lluny veu somriureamb el ulls a aquella
veïna de taula amb la que comparteixes “ridiculums” acadèmics, que algun cop
t’ha llegit en el bloc o heu fet junt un emocionant viatge en metro. També et fa feliç descobrir que els canvis que tant
afavoreixen a aquella morena de mirada intel·ligent i encisadora amb la que
comparteixes patiments ideològics i
complicitats confessables es deu a la seva nova companya de pis, rossa, ordenada,
metòdica, acadèmicament perfecte i que
somriu com deuen somriure, si existeixen, els àngels. No tot és dolç. També estimo, en aquest sentit, un antic
company de Facultat amb el que després de barallar-me moltes i moltes vegades
vaig deixar per impossible. És un nano jove, treballador de banca, ex-estudiant
de Filosofia i/o història i que de tant en tant em truca al mòbil per parlar de
po-li-ti-ca.... És un bon tio,
“malgrait-lui” i les seves militancies. Ahir em va trucar tocant-me prou els
collons comentant el debat de l’estat entre Rajoy i Zapatero mentre jo
rentava els plats. La trucada va valer la pena. Va deixar anar una de genial. Em va dir:
“mira rojillo, si amb la merda de l’obra de l’Ave s’enfonsa la Sagrada Familia et
juro pel meu honor que seré el primer militant del PP en demanar la
independència de Catalunya”. Per un moment i, perdoneu-me, vaig desitjar
veure-la enfonsada...
"Filosofia en Xarxa de complexitat canviant" Jo vaig llicenciar-me en Filosofia segurament amb les pitjors companyies posibles (amb alguna excepció important) Com m'hauria agradat tenir una companyia com aquesta...
“Idees, imatges i sensacions que amb prou feines insinuen un estat d'ànim” Sempre aprenc alguna coseta i el que és més important acava conduint-te cap a lectures interesants...
