Un
poema sensacional,
clarivident i profètic
En Joan Oliver, el Poeta Pere Quart, fou un devot de n'Heribert Barrera. Vegeu-ne, si no us ho creieu, els versots que us copio més avall. Me'ls recità el mateix Oliver poc després de crear-los, en alguna d'aquelles visites en què se'm presentava al meu despatx editorial. Tanmateix no vaig ser prou avisat de prendre'n nota i fins el juliol del 2001 no els vaig poder recuperar. Sort d'en Francesc Vicens que en tenia una còpia que amablement em féu a mans, just avui fa sis anys.
El poema és un reconeixement a la dedicació de n'Heribert Barrera com a president del primer Parlament català després del període de la República, i és una evident mostra d'admiració i afecte. Alhora el Poeta no s'està gens de tirar a tort i a dret contra «obiols, serres i llucs / i altres tifes malastrucs» i bestiar afí. Hi ha més d'una profecia, però aquesta és definitiva prova del fet que el Poeta també és Profeta: «perquè els bàndols que remenen / les cireres i les claus / ningú no sap quant despenen / per ensibornar els babaus.»
Llegiu-lo, assaboriu-lo, no té pèrdua; hi ha un munt d'informació i de denúncia, i molt d'amor —fixeu-vos en l'Endreça final―. Que tots els quins han insultat, menystingut i malparlat de n'Heribert Barrera en prenguin bona nota i rectifiquin. Si no ho fan així, ja els rectificarà, sense cap dubte, la Història. El Poeta ja els hi aplica, i amb molta més contundència, el «correctiu» que es mereixen...
|
|
L'Heribert
L'Heribert no ambiciona la política xarona. S'ha jugat i ara abandona un càrrec dut amb encert i amb què salvà la figura d'aqueixa legislatura prou trista, sempre disert.
L 'Heribert diu el que pensa, l'Heribert diu el que és cert i per això no pot vèncer, que aquí guanya aquell que enganya, Heribert; la veritat sempre perd perquè els bàndols que remenen les cireres i les claus ningú no sap quant despenen per ensibornar els babaus. Se les prometen felices els mandarins, fet i fet, però pregunto, discret: d'on deuen sortir les misses? D'algun pressupost secret que allà dalt han estrafet?
Mes vegem el que ara passa: Catalunya és una massa de gent pobra, molta, massa, i de rics lladres o rucs. Una mena d'argamassa d'il·lusos i de porucs, d'illetrats de tota classe... i obiols, serres i llucs i altres tifes malastrucs!
Avui és una barreja el país, aquest país de color tirant a gris: la multitud que coixeja i la quadrilla que urpeja i és feliç!
Però un cop cada vegada la ramada, els qui són més, van sortint de llurs cofurnes i després entaforen dins les urnes uns papers que no saben d'on els vénen ni on els porten; no els entenen ni mirant-los al revés!
Mes abans una banda de firaires, xarlatans més que xerraires que ben poca cosa valen —botiflers o forasters—, els confonen i atabalen amb discursos plens d'ultratges i recursos mentiders.
D'aquests munts d'homes i dones —molts i moltes bons i bones— del país, en vol fer un poble, l'Heribert ànima noble, obstinat tant com expert.
L 'Heribert sense barreres, sense enteses poc sinceres —i potser manifasseres— tostemps lliure, clar i obert. Car l'Heribert no claudica però sap de transigir quan el cas ho justifica i amb l'afany d'omplir la pica avança de mica en mica, assenyat, pel bon camí.
Per això diu el que pensa, per això intenta convèncer, per això clama el que és cert com Joan en el desert...
Endreça
Que l'atzar l'afavoreixi, que un bon déu el protegeixi, l'Heribert! Per aquella Catalunya, ai, germans, encara llunya, si més no d'avenir incert, que somia nit i dia, però sempre ben despert, l'Heribert!
Pere Quart, abril del 1984
|
|
