JARDÍ DESCLÒS
A l'estiu van fer tallar les pomeres.
Per no haver de treure les males herbes,
entre els rosers, van posar-hi pedretes
volcàniques i van flanquejar tot
el límit de gespa -clapes de trèvol-
amb travesseres de via de tren.
Ara, passo la maroma per damunt
de les fustes de color xocolata
intentant trobar la millor manera
de fer els canvis en el jardí del que sóc
sense desvirtuar-ne l'encant que té
pels qui no veuen les fulles caigudes,
les piles d'herba podrint-se lentament
rere els xiprers tupis i retallats.
Al vespre el cel s'ha tapat.
Ha plogut.
L'alzina que vaig plantar ara fa tretze anys,
l'avet blau que hi va deixar l'avi,
s'han mullat impertorbables,
serens.
David Figueres
Diria que hi ha bondat en pretendre no desvirtuar l'encant que té (...)
Però es pot perdre l'adob. I ....
Es pot perdre també el seré.
O, pel que es veu, alguna traça respecte a la terra.