Molts socialistes catalans, quans els parles d’independència o d’auto-determinació, contesten que els catalans ens auto-determinem cada vegada que votem. Si volguessim ser independents, diuen, votaríem a partits independentistes.
Fora de micròfon afegeixen que ells també són independentistes, però que Catalunya no té una voluntat real de separar-se d’Espanya, raó per la qual val més centrar-se en la gestió del dia-a-dia (que, dit en unes altres paraules,significa anar escalfant la poltrona, i qui dia passa, any empeny) i si un dia s’escau que els catalans tenim una mica de ganes de fer-nos independents, no tingueu cap dubte que ells es posaran al capdevant del moviment, i sabran com enfocar-lo.
Mentrestant, diuen, l’independentisme podria ser que fes més mal que bé, com es demostra pel fet que l’Estatut de Catalunya és més discutit que, per exemple, el d’Andalusia, perquè no respon, com aquest, a una simple voluntat descentralitzadora i d’acostament de l’Administració als administrats, sinó que és un pas cap a la independència.
Suposo que tenen raó, i que l’independentisme només avança gràcies al 102.0 del dial, les declaracions de l’Arcadi Espada, els viatges per l’Espanya profunda, i la selecció espanyola de futbol.
Que hi farem...
PS Els valencians, que sempre es queixen que ens oblidem d'ells, podrien contractar el Losantos perquè es fiqués una mica amb ells, i ja veuries tu... (Només és una idea, però em sembla que amb aquests del Bloc no arribaran gaire lluny, pobrets)
