Correu Blocs | VilaWeb.cat
Els vèrtexs del temps, 2
ricardgarcia | Els poemes de Els contorns... | divendres, 29 de juny de 2007 | 19:09h

S'aboca el sol als arrossars quan la llum hi ensopega.
Descansen, sense veu encara, a les mans les paraules.
Amb una lluïssor de paradís rovellada estranyes aus se m'atansen.
Breu com una alenada la felicitat ocupa els obscurs àmbits de la meva estança.
En silenci hi reposa la mirada.


Versió per imprimir (format PDF)
Comentaris: 5
Afegir-hi un comentari
  • record
    hipàtia | dimecres, 4 de juliol de 2007 | 23:41h

    He llegit els teus mots i m'ha vingut al pensament les excursions que feia quan era petita a peu i en bici pels camíns laberíntics que hi havia entre els arrossars de la meva terra, en un temps que no estaven marcats i havies de seguir la teva intuició per saber i poder retornar. M'ha semblat tot tan lluny...

    • I tan a prop...
      ricardgarcia | diumenge, 8 de juliol de 2007 | 13:51h
      I tan a prop, també... Per molt i molt que ens hi allunyem, els territoris mítics de la infància ens queden gravats a la memòria com un far indestructible, i és aquella mateixa intuició que seguíem la que ara hem d'escoltar perquè ens faci de guia.
      Intueixo que parles dels arrossars de l'Ebre, no ho sé. A mi em sedueix la immensitat plana del paisatge que s'hi forma, l'espai buit que permet llençar la mirada cap a l'infinit, saber que no gaire lluny hi ha el riu com un eix que imanta la vida a banda i banda. Tot plegat m'ajuda a buidar-me d'artificis, allà hi sento la tranquil·litat de ser paisatge, de ser la vida que flueix.

      • Certament...
        hipàtia | diumenge, 8 de juliol de 2007 | 18:58h
        intueixes molt bé. Aquest paisatge no sols m'ha acompanyat allà on he anat, síno en sóc conscient que m'ha determinat: el riu, la quantitat d'aigua i la seva riba que perfilaven tota una gama de verds; el vent, que lluny de fer emboigir a mi m'abressola i calma els neguits; el paisatge espaiós, immens, ple de llum tenint com únic límit l'horitzó.
        Sols he retrobat aquesta sensació que em vincula amb el paisatge de la meva infantesa a les terres baixes banyades pel Rin i a als Països Baixos.

  • La llum ensopega...
    Victoria | dissabte, 30 de juny de 2007 | 00:47h

    com un pedra de tartera pels laberints de l'insomni, fins que cau a l'abisme i tot calla, i és llavors que ets feliç, al darrer llampec abans de la paraula. Bona nit.

    • Com un llampec...
      ricardgarcia | diumenge, 8 de juliol de 2007 | 13:25h
      La descripció que n'has fet és  perfecta. Sí, com un llampec que precedeix la paraula justa... i després aquella quietud tan desitjada.

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm
MSF

Categories

Creative Commons License
Llicència de creative commons
anar a Blocs de Lletres
Penedesfera
Top Blogs
Free counter and web stats

Últims 40 canvis

Arxiu

« Maig 2012 »
dl dt dc dj dv ds dg
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031   
RSS 2.0 RSS Comentaris
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats