esduralacondemna |
dijous, 28 de juny de 2007 | 15:22h
Tesi feta. Ja està, ara a viure la gloriosa vida dels postdocs! Quanta alegria, quanta joia, quants diners que em plouran!
Bé, conyes a part, la veritat és que un cop fet, la sensació és que tampoc n'hi havia per tant. El tribunal va ser més aviat dur, però ja és el que tocava: hi havia un parell de pesos pesants que havien de fer el paper de pes pesant.
Ara em queda traduïr al castellà un poema de l'Espriu que vaig posar a la monografia i que una membre del tribunal, de Madrid, no va entendre. Traduïr Espriu al castellà no és cosa fàcil em temo, pot quedar un xurro.
Aquí teniu el poema, per cert:
Assentiré de grat, car només se’m donà
d’almoina la riquesa d’un instant.
Si podien, però, durar
la llum parada, l’ordre clar
dels xiprers, de les vinyes, dels sembrats,
la nostra llengua, el lent esguard
damunt de cada cosa que he estimat!
Voltats de por, enmig del glaç
de burles i rialles d’albardans,
hem dit els mots que són la sang
d’aquest vell poble que volem salvar.
No queden solcs en l’aigua, cap senyal
de la barca, de l’home, del seu pas.
L’estrany drapaire omplia el sac
de retalls de records i se’n va,
sota la fosca pluja, torb enllà,
pels llargs camins que s’esborren a mar.
El llibre de sinera, XV
Salvador Espriu
Bé, conyes a part, la veritat és que un cop fet, la sensació és que tampoc n'hi havia per tant. El tribunal va ser més aviat dur, però ja és el que tocava: hi havia un parell de pesos pesants que havien de fer el paper de pes pesant.
Ara em queda traduïr al castellà un poema de l'Espriu que vaig posar a la monografia i que una membre del tribunal, de Madrid, no va entendre. Traduïr Espriu al castellà no és cosa fàcil em temo, pot quedar un xurro.
Aquí teniu el poema, per cert:
Assentiré de grat, car només se’m donà
d’almoina la riquesa d’un instant.
Si podien, però, durar
la llum parada, l’ordre clar
dels xiprers, de les vinyes, dels sembrats,
la nostra llengua, el lent esguard
damunt de cada cosa que he estimat!
Voltats de por, enmig del glaç
de burles i rialles d’albardans,
hem dit els mots que són la sang
d’aquest vell poble que volem salvar.
No queden solcs en l’aigua, cap senyal
de la barca, de l’home, del seu pas.
L’estrany drapaire omplia el sac
de retalls de records i se’n va,
sota la fosca pluja, torb enllà,
pels llargs camins que s’esborren a mar.
El llibre de sinera, XV
Salvador Espriu
salut i endavant,
JCOB