La veu murmurant de’n Quim Vila és la del dimoniet que se t’ajeu al costat de l’orella i t’assebenta de quina és la puta realitat del món on vius, que et fica el dit entre parpella i parpella perquè sembli que piques l’ullet mentre s’està cagant en la mare que et va parir. Malgrat tot, has de reconèixer que t’agradaria trobar-te’l de matinada per compartir uns Jack Daniels i escoltar-lo parlar amb aquella velocitat meteòrica que li dóna la seva inteligència desbordant. Dimoniet de la guarda, agredolça companyia.Al costat dels seus ‘Eutanàsia col·lectiva’, ha publicat un parell de discos -‘Verbaquim 700’ (Picap, 2003) i ‘Fent amics’ (Nat Team)- plens de cançó pro-festa, de poesía àcida de la quotidianitat, de versos satírics, sarcàstics i satànics. En Quim és un viciós en majúscules que te el saníssim vici de deixar ben retratat a tot aquell que mereix una bona òstia. Començant per ell mateix, clar. No queden vius ni els segurates que “amb tan poca massa encefàlica” no poden “tenir ressaca”; ni els trunyus arregla motos, futboleros i mira cotxes; ni els que creuen en el matrimoni (“la principal causa del divorci”, “el presidi sense règim de visites”); ni l’esperit nadalenc: “cua a IKEA, Rondel Oro, Cordón negro i no sé què collons d’un nen Jesús”. Ironía en estat pur i verb esmoladíssim, passant olímpicament dels puristes de la llengua, per dir veritats com una casa de pagés.
Encara que el que més interessa de la seva obra és allò que diu, en Quim es preocupa també de la part musical de les seves cançons. Swing, blues, bossa nova i funky estàn posats, amb molt bon gust, al servei dels seus textes, cosa que és d’agraïr i que diu molt en favor seu.
Encara que el que més interessa de la seva obra és allò que diu, en Quim es preocupa també de la part musical de les seves cançons. Swing, blues, bossa nova i funky estàn posats, amb molt bon gust, al servei dels seus textes, cosa que és d’agraïr i que diu molt en favor seu.
