Un senyor de Manresa es va separar de la seva dona quatre anys enrera. La custòdia de la seva filla, que llavors en tenia quatre, va quedar en mans d’ella. Durant aquest temps, la nena ha anat desenvolupant una fòbia pel seu pare que ha arribat a l’extrem que es nega a veure’l per la por que ell li produeix. Segons el pare, l’actitud de la nena és deguda a la manipulació de la mare, que predisposa la criatura en contra d’ell. Segons la mare, la filla no vol veure al pare pel seu caràcter autoritari i intransigent.

En un procés que ha durat anys i que encara no s’ha acabat, els antics conjugues han acudit al jutjat, i ha resultat que un jutge ha decidit el següent: la nena haurà de passar-se sis mesos sense veure la mare; com que la criatura te por del pare, s’anirà a viure durant aquest temps a casa dels avis paterns, i el pare podrà anar a visitar-la durant el dia, però no quedar-se a dormir. Acabat aquest període, la custòdia passarà al pare. La mare ha dit que presentarà recurs contra aquesta decisió.

Per tal de formar-se opinió, el jutge ha comptat amb l’assessorament de sis experts, tres dels quals han diagnosticat que la criatura pateix la Síndrome d’Alienació Parental, i els altres tres que no.

Tal com ho presenten els mitjans, la mare sembla una ressentida que ha utilitzat la filla contra el pare i que, a més, es nega a complir les sentències judicials. No queda gaire clar, però, que el pare sigui un tipus com cal. Aquest matí ha fet unes declaracions a Catalunya Ràdio en les que, a part d’embarbussar-se contínuament, se li ha escapat el nom de pila de la filla, de forma que a hores d’ara tots els amics coneguts i saludats de la família, a banda dels enemics tàcits o declarats, la tenen perfectament identificada.

Aquesta anàlisi probablement és superficial, i tan podria ser que l’home fos un carallot que per rancúnia a la dona te la barra de fer passar la nena pels jutjats i per la palestra pública, com que la dona ser una ressentida que predisposa la nena contra el seu pare. I també podrien ser les dues coses al mateix temps.

La part positiva estaria en què probablement, les dones separades que, emparades en la seva posició dominant respecte les criatures que són al seu càrrec, que es creuen immunes al control de la justícia, comencin a veure les orelles al llop, i que siguin conscients que no està tan clar com sembla que els jutges no les hi puguin treure la custòdia.

La part dramàtica és que hi ha en aquest moments una nena de vuit anys a la nostra estimada societat del benestar que passarà els propers sis mesos sense veure la seva mare i que ha viscut la major part dels últims quatre anys sense veure al pare.

Des del meu punt de vista, la qüestió més discutible d’aquesta sentència és la invasió per part de l’estat d’una esfera tan íntima com les relacions entre els progenitors d’una criatura. La justícia ha d’aplicar normes clares i concretes i que siguin fàcilment interpretables pels ciutadans, i en aquest cas, sembla que un judici equànime i clar només podria fer-se si algú hagués posat una càmera oculta, tipus Gran Hermano, i escoltat el que realment li deia la mare a la seva filla, i com la tractava el seu pare quan estaven sols.

La única cosa que a mi em fa gràcia de tot això és que fossin convocats ni més ni menys que sis experts psicòlegs, i que empatessin tres a tres. Crec que si una ciència es presta a tantes interpretacions, no és ciència, i que el Col.legi de Psicòlegs hauria de pronunciar-se i expulsar de la carrera professional els tres carallots que es van equivocar tan greument, que no sé quins són, és clar.

Jo sóc de la opinió que tot això passa perquè els adults ens neguem a acceptar la realitat. M’agradaria saber si, sense sortir de l’escala on vivim cadascun de nosaltres no hi ha casos molt més greus que el d’aquesta sentència. Pares que parlen malament de les mares (encara que estiguin casats), gendres que parlen malament dels sogres, nens que són manipulats contra els seus avis, o els seus oncles, o els seus professors… per no parlar de la violència física o l’amenaça.

Senyor de Manresa, ja em perdonarà, però jo crec que vostè, com qualsevol altre, hauria d’adonar-se que si ja no viu amb la seva filla i la veu un cop cada quinze dies, per trist que sigui dir-ho, vostè ja no li fa de pare. És el seu pare, (per definició), i té unes obligacions econòmiques, (per imperatiu legal), però la funció de pare la fa el que viu amb la criatura, i si no hi ha cap home que hi convisqui, simplement, aquesta criatura és com si ja no tingués pare. Així ha estat des de la nit dels temps, així ens ho fan creure els contes infantils, les pel.lícules de Hollywood o potser, vés a saber, el nostre codi genètic, però a partir del moment que vostè va sortir de la porta de casa, la missió de guiar pel camí de la vida aquesta criatureta ha passat a la seva antiga senyora esposa. A vostè van enganyar-lo quan van dir-li que el seu pare sempre ho seria i que la relació amb la seva filla seria més intensa encara que menys sovintejada i que de cap manera havia d’abdicar de les seves obligacions paternes. Era mentida.

Podria molt ben ser que vostè no sortís per la porta de casa seva voluntàriament, sinó que el foragitessin. És una situació freqüent però no per això menys dramàtica. No sempre podem triar el nostre destí, i a vegades la vida ens porta per indrets que mai haguéssim volgut visitar però hem de ser realistes i afrontar amb valentia la nostra posició. El que no podem fer és enganyar-nos, i pensar que encara fem de pares de les criatures que porten la nostra sang. Som els seus pares, però ja no els fem de pares.

Quan una parella amb fills dona per acabada la seva convivència, hauria de fer-se una aval.luació dels pares i que en el cas que ambdós fossin considerats igualment útils (o igualment inútils) per criar els fills, es quedessin amb el que no és culpable del trencament o, si més no, amb el que no vol divorciar-se. I el que se’n vagi, que tingui molt clar que no pot esperar que en tancar la porta darrera seu parlin gaire bé d’ell.

En resum, el dia que els jutges entrin en el que podem o no podem dir als nostres fills, no quedaran gaire criatures amb pare i mare. I el dia que els jutges facin cas dels psicòlegs, es produiran moviments sísmics que no deixaran ni un edifici dret.