Hi ha un tipus de personatge que va esdevenir votant de Convergència per reducció a l'absurd. Te entre 35 i 55 anys, origens familiars catalanistes i necessitat de guanyar-se la vida treballant de valent, en un context en de taxes d'atur del 18%. La seva entrada al mercat de treball el va convèncer que havia de fer un paquetet amb les seves idees polítiques, posar-hi unes boles de naftalina i amagar-les al fons de l'armari esperant temps millors. I, a la feina, fer com tothom, i treballar en castellà, excepte en les converses informals. I només si apareixia un capriciós pujolista tossut i amb molt i molt de poder podies escriure en català, amb l'excusa aquella de que el client és molt catalanista, com la utiltizació del català fos una extravagància que calia suportar amb tota la resignació que fos possible.
I si t'abellia fer ostentació de les teves idees polítiques fent servir el català quan ningú no t'ho exigia, segurament era millor buscar un altre tipus de feina, perquè les empreses del mon real han estat creades per fer diners, i el català és una cosa que hi contribueix molt relativament, però que, en canvi, pot perjudicar aquest respectable objectiu de lucrar-se.
En aquest context confessar que eres votant d'Esquerra podria ser considerat, amb sort, una raresa folclòrica inofensiva, o com una contradicció flagrant amb la teva pràctica professional. El vot és secret, és clar, i això probablement va permetre al d'Esquerra esgarrapar algun vot dins aquest ambient hostil, però admetreu que haver d'amagar les teves preferències polítiques és humiliant i no deixa de ser un indici de falta de personalitat i conviccions.
Ser convergent semblava, per aquests topants, una opció acceptable, que davant dels teus familiars podia ser justificada per la pràctica del vot útil i per la falta de consistència dels líders d'Esquerra. Semblava difícilment discutible que, ens agradés o no, els únics que feien bellugar una mica les coses en la direcció dels ideals del catalanisme eren en Pujol i la seva colla.
Aquest estat de coses va anar canviant gràcies al personatge que més ha fet per l'independentisme català des de Guifré el Pilós. Em refereixo, és clar, a l'impagable i mai prou alabat Josep Maria Asnar, que va aconseguir convèncer vells catalanistes resignats a anar passant dels convergents als sociates sense pena ni glòria, que Esquerra no era una opció tan irracional com semblava. L'ascens d'Esquerra reflexa la convicció d'una part de l'electorat catalanista que una posició contundent i ferrenya era més útil que el pactisme pujolià.
Recordo una reunió d'uns vuit o deu col.legues poc després de les eleccions de 2003 que van donar lloc al primer tripartit, que tothom estava amb un somriure d'orella a orella i que una insòlita majoria, potser dues terceres parts havia votat Esquerra. Jo, que era l'únic d'aquella taula que havia fet alguna cosa heroica en el context de l'empresa on ens havíem conegut (per exemple, parlar en català en una reunió on tothom s'expressava en castellà, o redactar una circular interna en català, o riure'm d'algú que era nascut a Catalunya i no parlava el català), semblava el mes tebi de tots amb el meu vot a Convergència.
Avui dia entre la gent de diners de Catalunya l'independentisme no fa tanta nosa com sembla. Bàsicament perquè per ser moderats i posar-se en el punt mig els cal algú que sigui a l'extrem. Tenen l'esperança que per ofegar el secessionisme, Madrid es veurà pressionat a cedir coses com l'aeroport o Renfe, mentre que el tradicional pactisme poruc dels catalans ens fa perdre força negociadora.
Per això trobo que és un bon moment perquè Convergència deixi anar el llast dels jesuítics democristians i es converteixi en el PNB de Catalunya. Tan de bo.
I és que al Duran no el puc veure (heu sentit avui l'Alguna Pregunta Més, en un gag sobre el Duran? Busqueu-lo per Internet, no te preu). Us heu fixat que aquest paio mai no mira a la cara quan encaixa amb la gent?
Des de la transició no hi hagut en la pràctica cap ruptura política al respecte, gaire bé una continuació. És a dir, és han tractat com espanyols i castellans día sí día també, en gran part de qüasi tot el ambits, qüestió que els nouvinguts e inmigrants solen detectar deseguida (com a exemple des de España directo fins los Lunis i la gran part dels mitjans). Per això, l'ultim ambit on transcedeix aquesta política lingüística i social és al professional a no ser que és vullga escomençar la casa per la teulada. I en això no és gaire diferents ERC amb o sense independència i per tant amb Països Catalans o sense, motiu de majors divisions entre els nacionals per crear major confrontació i esquarterar els nacionals propis de cada nacionalitat o país del nostre ambit lingüistic, per a profit dels espanyolistes del PSOE o PP´és una constacició fehaent, amb independència de més unitat o menys unitat de la llengua com a les Balears o la Catalunya Nord.
En aquest context en què ens movem, qualsevol opció pot ser vàlida. Allò d'arreglerrar-se amb uns és parcial. Sectari que deien fa un any i escaig quan allò de l'estatut de dalt. Fins i tot, un fulano com jo, troba bones algunes accions del partit Popular. Bàsicament amb una pensa convergent, d'on sóc nascut originàriament, hi veig moltes mancances a hores d'ara. I guaita que ho hem intentat !
Convergència és hereua de la tradició de la Lliga. Igual que Unió. Ambdues, mai hi han fet res per tota la Nació. El gruix del seu pensament hi va nàixer a redós de l'Estat Espanyol. Per a negociar quotes de poder dins d'un mercat únic i tancat. I aquesta ha estat la seua funció. En concret: mai no s'han cregut la totalitat de la seua societat. Ras i curt: MAI NO HI HAN ESTAT FUSTERIANS.
Els resulta força fàcil dir que "parlen català" i hi han complit. I això no és res. Per pura coincidència del patrimònic. I els Illencs i Valencians què?.
Estic convençut que dintre dels nostres Partits Populars s'amaguen les "Convergència i Unió" illenca i valenciana. A més a més del fatxerio dretà, españolistes, demòcrates o/i antidemòcrates.
Vull dir que Convergència, pam amunt o avall, respeteix l'esquema d'aquesta societat. Que bàsicament som una societat de dretes. Tant al Principat, al Regne de Mallorques i al Regne de València.
¿Què li passa ara a CiU?
Doncs, al meu parer que està sense discurs. A hores d'ara està coent INTENTANT d'implementar allò que sabem des dels anys '30 que "l'economia té una escala de regió europea, si més no, i el flux" i com el mercat únic d'estat s'està fent a miquetes està decol·locada.
Ni ha fet els deures a escala d'economia ni a nivell polític de procurar-se "convergents-i-unionistes" defora de la regió del principat. I com els "convergents-i-unionistes" defora del principat tampoc no són fusterians doncs és tan fàcil d'usar allò tan socorregut, pel clima "español" on estem immersos del PERILL CATALÀ. Allò de l'operació Roca fou una collonada.
----------------------------------------------------------------------------
Anem a veure LLUMENERES DEL PRINCIPAT:
Quan Paco Camps recorrreix l'estatut andalús està "castigant" el del Principat sense dir-ho. ¿Perquè?. R: Camps & CO. sap perfectament que els Països Catalans paguem més que ningú. Si el Principat "fuig" de pagar a España, ¿Qui resta pagant la bogeria eixa dita España?. Doncs nosaltres els valencians. Aquesta és una política "pactista" i que Pujol ha practicat tot el que li ha donat la gana. HA ! però Jordi és del nostres. I jo des de València estant us dic: I UN COLLÓ !
CAMPS=PUJOL=MATAS.
----------------------------------------------------------------------------
La llengua està molt bé, però no sols de llengua viu una societat.
O siga: A espavilar-nos xiquets !
NO parle de llengua sinó de política. La llengua és l'excuseta i jo parle de molt més. Tot seguint el teu fil discursiu et dic que Fraga ha fet més per O eixo atlàntic que els convergents per la Nació Catalana, Països Catalans, EURAM o digues-li com et done la gana.
I ara és el moment de CiU després de "pair" la derrota continuada i contactar i convcretar a Partir d'Unió Mallorquina amb els valencians "amagats" a sota el paraigua popular.
Cordialment. La llengua és la safanòria que porta penjada de la canya qui portem al llom.
És la idea pancatalanista què fa una traducció directa de la mentalitat messetaria, imperial o castellana "llana". Quan la mentalitat perifèrica entre el Principat i el País Valencià deu ser abrupta, liberal i de respecte a l'indepedència i mutua en el fons i en les formes al estil de l'eix atlantic com Galicia i Portugal.
La pregunta és els de CiU estàn obligats a agafar una pistola com Franco i imposar una dictadura i fer del nacionalitat valenciana i del País Valencià una regió més catalana i de catalans? Doncs ERC representa al País Valencià a nivell d'ingerència nacional, el que el PP al Principat, és clar, salvant les diferències en representació democràtica als dos països on no hi ha color.
I la segon i més important els d'ERC la seva política lingüística difereix molt de la de CiU amb o sense independència?
No m'estranya que molt socialistes espanyolistes s'alegraren de l'increment d'ERC per fer fora a CiU amb el tripartit.
I amb independència o sense, i amb més o menys unitat, accepta la dependència de la mateixa política lingüística destructiva i bilingüísta contraproduent. És a dir contra la llengua al propi Principat, quand és gaire bé l'unic argument el de la llengua per crear l'imperi Principatí del Països Catalans o almenys és la percepció que té la major part de la societat valenciana.
Jo m'apunte corrents a un sobiranisme valencià, no fusterià, a mi em teniu al vostre servei. Un nacionalisme en base a les tesis de Vicent Miquel, Vicent Franch, Unió Valenciana-actual, Hèctor Villalba, etc. més l'empresariat del turisme, de la construcció, etc.
AMB UN PARELL DE COLLONS I UN PARELL DE DOTZENES DE NEURONES.
Jo n'estic disposat. Avant !
A veure si tenim sort!