Aquest text és un complement del reportatge Quanta aigua ens queda? que vaig publicar al número 29 de la revista NAT (juny de 2007). Per manca d'espai, aquest fragment no va poder publicar-se amb la resta de l'article. És, per tant, un text inèdit.
Avantatges i inconvenients de les dessalinitzadores
La dessalinització de l'aigua de mar és una de les alternatives a la manca d'aigua potable que més s'ha generalitzat en els últims temps. I és que, tal com subratlla Narcís Part, aquest sistema permet obtenir una aigua de molta qualitat i en quantitats elevades.
(Segueix...)
A les Illes Balears, per exemple, la dessalinització ja s'ha convertit en la principal via d'obtenció d'aigua davant de l'esgotament i la contaminació salina dels aqüífers, sotmesos a una intensa explotació. Així, les dessalinitzadores de Palma i Son Ferrer ja aporten 27 dels 45 milions de metres cúbics d'aigua anuals que produeix l'illa de Mallorca. A aquesta xifrà caldrà sumar-hi l'aportació de les plantes d'Andratx i Alcúdia, que estaran operatives l'any vinent, així com les altres dues que tot just s'estan construint a Ciutadella de Menorca i a Eivissa. Segons el govern balear, aquest nou model, combinat amb altres mesures com el transvasament de Sa Costera, permetrà doblar la producció d'aigua a les illes i reduir la pressió sobre els aqüífers. Però no tothom ho veu així. El grup ecologista GOB creu que aquests projectes no resolen el problema de fons de l'aigua a Mallorca, que té l'arrel en un excés de consum produït per l'augment constant de places turístiques, camps de golf i urbanitzacions, així com en una gestió deficient dels recursos disponibles.
Un debat similar es produeix al País Valencià, especialment a les comarques meridionals, on hi ha en marxa diversos projectes de plantes dessalinitzadores, entre les quals la més gran d'Europa, que s'instal·larà a Torrevella. Grups ecologistes i veïnals de la zona es lamenten que la generalització d'aquest model s'hagi fet sense tenir en compte altres mesures prèvies, com el foment de l'estalvi i l'eficiència en el subministrament. Alhora, temen que aquestes infraestructures responguin a la demanda de futures projeccions urbanístiques, més que no pas a les necessitats reals. A Catalunya, la construcció de la dessalinitzadora del Prat de Llobregat també ha obert el debat sobre les repercussions que pot tenir aquesta infrastructura en el preu de l'aigua. Narcís Prat encara afegeix un altre inconvenient a aquest tipus d’instal·lacions: l'impacte negatiu sobre els herbeis de posidònia provocat pel retorn al mar d'una aigua amb molta concentració de sal. Tanmateix, com explica Prat, aquest impacte es pot minimitzar tenint cura del lloc on s'instal·len els conductes que aboquen l’aigua.
Però més enllà de tot això, el principal impediment per considerar la
dessalinitzaciócom una alternativa viable a la manca d'aigua és l'elevat consum energètic de
les
instal·lacions. A Mallorca, per exemple, les dessalinitzadores ja representen
el tercer
focus de consum energètic de les illes, per darrere d'infrastructures com
l'aeroport de
Son Sant Joan i la cimentera de la Lloseta. I és que els costos energètics de
potabilitzar aigua de mar són quatre vegades superiors als del procés de depuració de
l'aigua
continental, amb les implicacions econòmiques i ambientals que això significa.
Sembla
evident, doncs, que el camí per tal que les dessalinitzadores puguin esdevenir
una
alternativa passa per reduir aquest impacte energètic. La combinació d'aquest
sistema amb una font d'energia renovable, com l'eòlica, podria ser la solució.
Hi ha algunes iniciatives que intenten explorar aquest camp. A les illes
Canàries, per
exemple, existeix una planta dessalinitzadora que compensa l'ús energètic amb
un petit parc eòlic associat. Tanmateix, es tracta d'un cas en què les necessitats
d'aigua són
petites i, per tant, difícilment extrapolable a les necessitats del territori.
Per la seva
banda, l'empresa navarresa M. Torres, especialitzada en tecnologia eòlica, està
treballant en un prototip de dessalinitzadora marina de gran capacitat que
funcionaria
amb un sistema energètic mixt. Es tracta d'una plataforma flotant, dotada d'un
aerogenerador, que tindria la capacitat de potabilitzar 10 hectòmetres cúbics
d'aigua a l'any. Aquest procés de dessalatge, en el qual s'utilitzaria una part d'energia
eolicohidràulia i una altra part d'electricitat de la xarxa, suposaria un
estalvi energètic
del 30% respecte les plantes convencionals.
(Foto: Dessalinitzadora de la Tordera. Agència Catalana de l'Aigua)
Però, com molt bé comentes en diferents punts, la clau no és només "produïr" més aigua potable, sinó que crec que, cal apostar fermament per reduïr i racionalitzar el consum. No serveix de res construïr desalinitzadores si som incapaços de gestionar millor aquest recurs. Està clar, si cal aigua i tenim mitjans per "produïr-ne", doncs fem-ho! però no si això serveix per regar més camps de golf de manera desmesurada ni permetre una urbanització desmesurada.
A banda, caldria potenciar dues coses que comentes. Primer fer més sostenibles aquestes plantes des del punt de vista energètic, si bé és cert que produeixen aigua de molta qualitat, ho fan a un elevat preu i elevat cost energètic. Convinar-ho amb energia eòlica pot ser una bona solució, però cal seguir treballant el tema. I, el segon, el "residu" d'aquestes plantes és aigua amb una altíssima concentració de sal, cal aprofundir més en com retornar aquesta aigua al mar sense perjudicar l'entorn ni fer augmentar, a la llarga, la concentració de sal al mar. Estaria bé buscar usos per aquest "residu".