Apunt 1: Els catalans estem d'enhorabona. Woody Allen està a Barcelona des de dilluns per filmar la seva última pel.lícula. Va arribar el dilluns 11 de juny al migdia, a l'aeroport del Prat, amb la seva dona Soon Yi i les seves dues filles. L'emoció de saber que me'l puc trobar per Barcelona, localitzant espais per la que serà la seva primera pel.lícula rodada aquí (entre Barcelona i Oviedo) és impensable, però no impossible.
Apunt 2: Demà la Universitat Pompeu Fabra de La Ciutadella l'investeix com a Doctor "Honoris Causa" en un acte obert a tota la comunitat universitària.
Fem un remember:
Recordo la primera vegada que vaig veure una pel.lícula d'en Woody Allen. Eren les dues de la matinada d'un dissabte.Va ser fa anys, quan encara vivia amb els meus pares. Tenien un d'aquells videos antics, de fa mil anys. Hi havia un desgavell de pel.lícules antigues per ordenar i me les vaig estar mirant totes. Quan vaig posar el VHS i va sonar aquella melodia de jazz provinent d'una època de la qual no en sabia quasi res, vaig experimentar el meu primer viatge pel particular New Orleans de Woody Allen. Era la nostàlgica i formidable Annie Hall que mai oblidaré. Potser una de les pel.lícules més entranyables i verdaderes purament a l'estil Allen, que mai he vist. M'atreviria a dir, una de les millors pel.lícules del mestre. La reflexió del final de la pel.lícula és la gran veritat de la vida. Per a mi, sens dubte, un dels millors cineastes del segle XX. No només pels seus guions carregats d'un gran dramatisme vestit amb situacions quotidianes i còmiques, amb personatges més propers a nosaltres del que ens pensem, sinó per la immensa qualitat artistica com a personatge emblemàtic del nostre mileni. La investidura que se li farà com a Doctor "Honoris Causa" és molt bona idea.
No he pogut evitar escriure la frase final de la pel.lícula (abstenir-se els que no l'hagueu vist. Tot i que tampoc us avanço res):
Un tipo va al psiquiatra y dice, "Doctor, mi hermano se ha vuelto loco. Cree que es una gallina" Y el médico le pregunta: "¿Entonces por qué no hace que lo encierren?" Y el tipo dice: "Lo haría, pero es que necesito los huevos."
Creo que eso explica lo que siento sobre las relaciones personales. Son completamente irracionales, disparatadas y absurdas. Pero, creo que las seguimos manteniendo porque la mayoría de nosotros necesitamos los huevos.
The End...
Amic Alcaraz, vulguis o no, tots en som una mica de provincians. Però cal dir que si em trobo el meu amic Woody pel carrer Montcada de Barcelona no faré cap espectacle provocat per l'eufòria momentània. Val a dir que ja l'he vist anteriorment quan va venir a tocar amb la seva Banda de New Orleans a l'Auditori fa uns quants anys...i no vaig llançar-m'hi. Ja m'entens. És una manera de parlar. Però si, ho reconec, per a mi és un director de cinema que m'aporta molt i molt. Em sento molt identificada amb els seus personatges i acostumo a veure les seves pel.lícules repetides vegades...Vols que te'n deixi alguna?
Apreciat Joan, Demà et portaré una joia que no podràs oblidar...i el dilluns prometo tornar-te el nostre amic Llach...
Anita.