Un altre dels projectes que tinc entre mans és la redacció d'un assaig sobre el futur de l'energia, en el que plantejo la tesi que no hi ha alternatives energètiques suficients (ni renovables ni no renovables) al model energètic actual el que ens du a la necessitat d'un inexorable canvi de moltes coses per al que no estem preparats. En el decurs de la investigació que realitzo (agrairé qualsevol aportació) em vaig trobant amb dades que m'inspiren i m'impulsen a fer petits articles al voltant del tema.
La fi de l'era del petroli i el fet de l'explosió econòmica de la Xina (sense oblidar a l'Índia) m'han dut a redactar l'article que adjunto.
Energia sostenible: la fi d’una utopia
Els xinesos ja no van en bicicleta
L’actual època daurada que viu l’espècie humana basada en l’ús sense límits del petroli i, en menor mesura, d’altres combustibles sòlids, no s’acabarà el dia que s’acabi el petroli... sinó bastant abans.
L’any 2005, Al-Naimi, ministre saudí del petroli, va dir que el seu país es comprometia a mantenir un preu del barril al voltant dels 25 dòlars i sense sobrepassar els 28. No obstant avui, només dos anys després, el preu del barril de petroli ronda els 70 dòlars, havent arribat a 78 només fa uns mesos. ¿Què ha passat? ¿Perquè no s’han mantingut els preus promesos?
La resposta és tant simple que sembla una broma: perquè els xinesos ja no van en bicicleta.
Xina ha incorporat, gairebé de cop, al mercat del consum energètic vint milions de cotxes i aquesta xifra està creixent del 10% al 20% anual. Al 2030 Xina tindrà més cotxes que EEUUEEUU. I no només son els cotxes...
En efecte, Xina i la resta del mon hem incrementat en els darrers anys de manera exponencial la demanda de combustibles, mentre que des dels anys 20 del segle XX no s’ha descobert cap altra gran jaciment petrolífer i, a la vista de la tecnologia que s’està usant en la detecció, no queden gaires esperances de trobar-ne més. És cert que les dades sobre les reserves de petroli les guarda tothom molt zelosament; però també és cert que tots els moviments geopolítics de les grans potencies (guerra d’Iraq, per exemple) i el nerviosisme creixent dels països productors, ens permeten intuir que la cosa està “apretada”.
Segons Al-Naimi, Aràbia Saudí, on son amb diferencia les més grans reserves mundials de cru, podria arribar a produir 18 milions diaris de barrils. No obstant, entre EEUUEEUU i Xina ja en consumiran cada dia 40 milions de barrils. Amb tota l’OPEP a ple rendiment, actualment se’n extreuen uns 90 milions... però les reserves no son uniformes i les dels altres països s’acabaran molt abans que les de Aràbia Saudí. Al final, si ho podem dir així, en quedaran, com a molt, els 18 milions diaris dels saudis... no n’hi haurà ni per començar.
De manera que, sarcàsticament, l’era del petroli s’acabarà abans que el mateix petroli (també, com és notori, l’era de la pedra es va acabar abans que la pedra).
Però molt abans que això passi, una demanda ja infinitament superior a la capacitat de producció i les perspectives de la progressiva disminució de l’oferta, provocaran no només un augment desorbitat del preu del combustible que el farà prohibitiu per als usos no altament productius i per als països més pobres, sinó que el mateix desenvolupament dels països rics es veurà frenat bruscament pel preu i per la manca de petroli malgrat que, irònicament, encara en quedarà molt a les entranyes de la terra.
Els efectes sociopolítics i econòmics en la societat global que ens esmercem inútilment en consolidar seran tant severs que en la pràctica desapareixerà. Hem d’anar pensant ja en una nova era en que, a més del inevitable descens de la població en el planeta, els paràmetres econòmics seran els basats en les economies locals o de proximitat i en l’ús d’energies sostenibles.
Per als que hem promogut l’ús de les energies alternatives és dramàtic haver de reconèixer que no son una alternativa real al consum energètic actual. Son, però, l’única alternativa que ara per ara tenim a sobre de la taula. Però un món sense petroli o amb unes reserves de petroli a les acaballes reservades només per a usos estratègics de les grans potencies (que és el proper escenari mundial), un mon en el que haguem de fiar exclusivament en les alternatives energètiques que ara coneixem serà, inevitablement, un mon diferent per al que ningú està encara mentalment preparat.
Tota la parafernalia que s’està exhibint pels poders fàctics mundials (Al Gore, inclòs) contra el canvi climàtic no és més que una maniobra de distracció (el que no vol dir que el canvi climàtic no sigui efectivament un problema que abordar). Maniobra tàctica que pretén començar a disciplinar la població mundial de cara a les inexorables restriccions que venen, a la vegada que mira d’aprofitar la conjuntura i la por que indueixen en la població per acabar d’esprémer el negoci de l’explotació dels recursos del planeta (nuclears incloses).
Quan tinguem que anar tots en bicicleta, que ningú cregui que la culpa és dels xinesos perquè hi ha deixat d’anar.
