Molt lentament, es comencen a diluir les intoxicacions provocades per
la fatiga de les eleccions municipals i les conseqüents distorsions
sobre possibles anàlisis post electorals. Assumeixo el resultat del 27
a Canet de Mar com una derrota meva en lo personal i de la societat en general –ja ho he dit-,
tant de la classe política, jo el primer, incapaços de despertar l’interès dels
ciutadans per anar a votar, i el del conjunt global de la ciutadania
que, cada dia més, es deixa engolir per la seva incapacitat de decisió
i es manifesta plausible davant el poder del desencís i el desencant, bon rotllo i "el más de lo mismo".
Molts són els articles que llegeixo aquests dies en els diferents mitjans de comunicació sobre les causes de la abstenció, del “jo passo”. Articles que segurament ja es van escriure durant les darreres eleccions i que al dia d’avui encara tenen vigència. Però abans de caure en el pessimisme total i absolut i que ens podria portar a l’apocalipsi de la nostra part més racional, m’agradaria que aprofitéssim aquests quatre anys que tenim pel davant per fer un exercici de reflexió individual. Què volem fer, què hem de fer, és necessària aquesta desvinculació tan descarada del sistema polític per part nostra, dels ciutadans? N’hi ha prou amb dir que tots són iguals, que fan el que volen quan volen amb qui volen? Hem de seguir passant de tot?
No sé... a vegades preferiria estar endollat a “Matrix” en el Canet del Bon Rotllo i tenir, com a mínim, un dia de falsa felicitat.
Fa una setmana que les eleccions són història i que els resultats, ens agradin o no, són els que són. Així doncs, penso que no arribarem a res auto planyent-nos ni somiant en el 2011. La democràcia és així, i és el millor sistema que tenim. Els canetencs no podem caure en una depressió político-social-municipal, seria fer el joc als que acusen la població de poca implicació i "passotisme". Si alguna cosa bona tenen els resultats del passat diumenge és que la continuïtat del grup municipal no els dóna dret al període de gràcia dels cent dies de nou govern, ni a amagar-se darrera d'excuses tipus: "Hi havia compromisos de l'anterior Equip de Govern que ens hem vist obligats a mantenir i complir", perquè ells no són nous i els seus projectes i promeses s'han de materialitzar sense demora. En el programa electoral repassaven àmpliament el que havien fet i dedicaven una pàgina a les coses que es faran en els propers quatre anys, doncs que ho facin a partir de demà. I nosaltres, tots, els meus companys del Grup Municipal del PPC, ens hem de auto proclamar "mosca collonera municipal" i no deixar que totes les promeses vagin a diluir-se entre el gener i el maig del 2011, època de maquillatge electoral que figura en tots els manuals de totes les "lligues" polítiques. És necessari i urgent que recuperem el nostre "Jo" optimista, creatiu, social, exigent i crític.
Molts són els articles que llegeixo aquests dies en els diferents mitjans de comunicació sobre les causes de la abstenció, del “jo passo”. Articles que segurament ja es van escriure durant les darreres eleccions i que al dia d’avui encara tenen vigència. Però abans de caure en el pessimisme total i absolut i que ens podria portar a l’apocalipsi de la nostra part més racional, m’agradaria que aprofitéssim aquests quatre anys que tenim pel davant per fer un exercici de reflexió individual. Què volem fer, què hem de fer, és necessària aquesta desvinculació tan descarada del sistema polític per part nostra, dels ciutadans? N’hi ha prou amb dir que tots són iguals, que fan el que volen quan volen amb qui volen? Hem de seguir passant de tot?
No sé... a vegades preferiria estar endollat a “Matrix” en el Canet del Bon Rotllo i tenir, com a mínim, un dia de falsa felicitat.
Fa una setmana que les eleccions són història i que els resultats, ens agradin o no, són els que són. Així doncs, penso que no arribarem a res auto planyent-nos ni somiant en el 2011. La democràcia és així, i és el millor sistema que tenim. Els canetencs no podem caure en una depressió político-social-municipal, seria fer el joc als que acusen la població de poca implicació i "passotisme". Si alguna cosa bona tenen els resultats del passat diumenge és que la continuïtat del grup municipal no els dóna dret al període de gràcia dels cent dies de nou govern, ni a amagar-se darrera d'excuses tipus: "Hi havia compromisos de l'anterior Equip de Govern que ens hem vist obligats a mantenir i complir", perquè ells no són nous i els seus projectes i promeses s'han de materialitzar sense demora. En el programa electoral repassaven àmpliament el que havien fet i dedicaven una pàgina a les coses que es faran en els propers quatre anys, doncs que ho facin a partir de demà. I nosaltres, tots, els meus companys del Grup Municipal del PPC, ens hem de auto proclamar "mosca collonera municipal" i no deixar que totes les promeses vagin a diluir-se entre el gener i el maig del 2011, època de maquillatge electoral que figura en tots els manuals de totes les "lligues" polítiques. És necessari i urgent que recuperem el nostre "Jo" optimista, creatiu, social, exigent i crític.
Literature Review Research Methodology
Sr. Martí, em sorprèn que algú que suposadament es dedica a la política en faci un article on fica en el mateix sac al vot en blanc, el vot nul i l’abstenció. Parafrasejant als clàssics només la ignorància és tan atrevida, però veig que no, que n’hi ha d’atrevits sense ser ignorants. Potser els polítics us hi acostumeu al electoralisme d’una manera tant ràpida que el feu servir ja per costum i critiqueu amb tot el que us fa nosa per treure vots. I és clar, els que no voten, els que voten en blanc i els vots nuls molesten, oi?
Els motius són diversos, i jo no els conec, però estic segur que l’electoralisme dels polítics ajuda.
Jo només li explicaré els meus motius i són simples. No acostumo a donar xecs en blanc a ningú. Sobretot si el xec té prou valor i en aquest cas penso que sí. Com a ciutadà en tinc un poder legislatiu, petit, però el tinc. Resulta que en el nostre sistema polític, aquest poder el puc exercir cada quatre anys donant-li a una altre persona per que em representi. I aquesta persona pot fer amb ell el que li roti sense que jo pugui dir més. Encara més fort, aquesta persona a la que jo he designat ni tan sols se li permetrà utilitzar-lo en consciència si no que moltes vegades s’haurà de sotmetre a la disciplina de partit.
Sr. Martí, continuí pidolant-me xecs en blanc cada quatre anys si vol, que no li penso donar. Però si us plau, no m’acusi de passotisme, desvinculació del sistema i no sé quantes barbaritats que vostè dona per suposat. Estic disposat a autorepresentar-me i votar una per una totes les decisions del Consistori, amb el pes que em correspon pel cens, es clar. Però mentres no hi hagi democràcia directe, continuaré votant en blanc.
I com que una mica d’autocrítica no està malament, per que hi comenci li deixo una perla clàssica per que comenci: Si votes, de que et queixes?
La falange espanyola, la dictadura franquista dels poders factics de l'Estat i la jerarquia de l'esglèssia catòlica -opus dei- com elements antidemocratics que no reconeixen ni comdemnen el seu colp d'estat antidemocratic, com bons antidemocrates que són, ni la provocació d'un alçament militar amb el seu fracàs que va representar la guerra civil i amb la creació d' un estat antidemocratic d'excepció alhora que encara continua.
Què ni saben perdonar, ni demanar perdó i què perviuen sota les sigles del PP o la Coferència Episcopal Espanyola.
Ni la dreta alemanya ho permetria de la simbologia de Hitler, ni Jean Marie Le Pen del govern franco-alemanys de Vich.
El Partido Popular se define como una formación política de centro reformista al servicio de los intereses generales de España, que tiene a la persona como eje de su acción política y el progreso social comouno de sus objetivos.
Además con clara vocación Europea , inspirandose en los valores de la Libertad, la Democracia, la Tolerancia, el Humanismo cristiano de tradición occidental ( pp.es)
Por lo tanto dentro del partido, como en todos los demás partidos, puede que existan diversas opiniones por eso es democrático, pero de ahí a decir que se cobijan " nazis " hombre por favor, le ruego que pida usted disculpas primero y en segundo lugar identifiquese.
Asimismo pediría al amigo y compañero Martín que no permitiese entradas en su Blog que fuesen anonimas.
Gracias.
Hem superat unes eleccions municipals desconcertants. Tothom hi perd,
però tot queda més o menys igual. Poc canvi. El PSC, hegemònic (però a
la baixa en número de vots). CiU aguanta (amb regust amarg: pèrdua de
l'alcaldia de Tarragona i la Diputació de Lleida i fracàs dolç a
Barcelona). ERC, descol·locada (mira les CUP, retorna la veu de la
consciència de Puigcerdà i repensa l'estratègia d'aliances). ICV,
incrèdula (víctima del vot útil socialista, del desgast de govern i
d'una abstenció que castiga). El PP, marginal a Catalunya (Badalona al
marge) però amb la mirada posada en La Moncloa, en un calendari
variable: tardor o primavera.
Les municipals ja són història.
Ara toca el festival dels pactes. Si Esquerra recupera la teoria de
l'equidistància, a CiU encara tenen algun respir. No tot ho tenen
perdut. Que si Figueres, que si la Seu d'Urgell, que si la Diputació de
Girona... Però el tripartit és una màquina d'articular majories, al
marge de qui hagi guanyat les eleccions. Perquè en la Catalunya
postpujolista fa anys que ens han ensenyat que amb les urnes no n'hi ha
prou: el pacte, és el pacte, estúpid!
Com que ERC no ho té
fàcil (el PSC t'abraça aquí, però t'ofega allà, i no li ho preguntis a
ICV que et respondrà el mateix), CiU encara tindrà sort i obtindrà
salvavides d'última hora. Qui t'ho havia de dir? De l'escombrada
definitiva del mapa a la supervivència conjuntural. Les fuites són
múltiples i complexes. D'ERC a la CUP. D'ICV a la CUP. D'ERC i d'ICV al
vot útil que monopolitza el PSC. D'ERC a CiU. De CiU al PSC, i
viceversa. Del PP a PxC o a C's. I vés a saber quines combinacions
màgiques. Tantes com municipis, barris i carrers tingui aquest país. És
la gràcia (o la desgràcia, si l'artimètica proporciona consistoris
fraccionats i ingovernables) d'unes eleccions municipals. Cada municipi
és un món. I qui la fa, la paga!
d'una jornada electoral tothom guanyi. Inclús els partits i els
candidats que perden se les empesquen per trobar arguments per fer
veure que guanyen. I tal vegada és veritat que, al menys aquella
nit, es produeix el miracle, com en una mena de reinvenció de la
nit de reis en la que hi ha regals per a tothom: a qui no li toca
un ànec li toca una pilota, i a més d'un, una botifarra per la seva
mare o un pacte de govern "in extremis" que li salva la cara, la
poltrona i la hipoteca d'una tacada.
I és que la política professional és així. Qui perd, baixa del
cotxe oficial i qui sap si no hi torna a pujar mai més. Per això, i
per alguna altra raó que ara no ve al cas però que està en la ment
de tothom, la qüestió passa per no perdre mai, bé sigui guanyant de
veritat o fent valdre el resultat, per migrat que sigui, per no
caure de l'escamblell i pactar allò que faci falta amb qui sigui,
si cal amb el diable o amb l'enemic.
Per això passa el què passa i la meitat dels electors es queda a
casa. Quinze dies de campanya amb debats sobre qüestions insolubles
o alienes a les competències municipals, de promeses impossibles i
d'exageracions inversemblants, degudament contrastades amb el
perfil personal i la trajectòria professional de cadascun dels
candidats, son arguments més que suficients per fer veure als
electors que el millor que pode fer és quedar-se a casa. Al
capdavall poca cosa del que han dit o promés podran complir, i com
que tampoc no guanyaran (perquè les majories absolutes ja fa temsp
que no es porten), al final acabaran pactant amb els que els
electors mai no votarien, per la qual cosa resulta que votar a uns
o als altres tant li fa, perquè els que decidiràn en última
instància, guanyin o perdin, seran els que siguin capaços de sumar
i per a aquest viatge no cal cap alforja, ni la molèstia d'anar a
votar.
Com en un joc de taula, tot passa per dues línies invisibles que es
creuen en un punt indeterminat de l'espai polític formant un tauler
quadrículat que separa, en horitzontal, la dreta de l'esquerra, i
en vertical, els nacionalistes dels no nacionalistes. En aquest
panell imaginari cada jugador es sitúa en un dels quadrants des del
qual, fent un senzill exercici de càlcul mental, fa la suma entre
els que que hi ha situats en el seu mateix quadrat o en una de les
meitats que marca alguna de les divisòries i, per extranya que
resulti la combinació, sempre hi ha una manera d'explicar-la que no
falla: diuen que s'ha fet en interès del poble, i llestos! Fins a
la propera.
Alguns dels que ara calculen tant bé quan anaven a l'escola no eren
tan aplicats, ni en aritmètica ni en geometria, però ja han après
de què serveix saber sumar i fan els números en un tres i no res,
sense calculadora, i si cal sense els dits o fins i tot de
nas.
És un prodigi de la supervivència.
Més que Matrix faria falta un bon Alien que s'ho mengés tot i haguéssin de començar de zero, peró qui seria el 8º pasajero, ?????
Abstención,
Hay dos tipos de abstención , a saber la activa que es el que va a votar y vota en blanco o nulo ( poniendo escritos o tachando cosas en la papeleta) y la bstención pasiva que es la de no ir a votar, la más cómoda , la más insensata. A cual te refieres?
Ya antes de la transición comenzaron las izquierdas a remover los osarios con una turba propaganda, y desde entoncés acá no han parado un momento. Esas falsificaciones permiten a quienes se sienten herederos de aquella izquierda pasar de acusados a acusadores.
Pero la derecha no debe aceptar tal estafa, Cambó decia " tienen menos valor del que se les supone " y es cierto mucho ruido y pocas nueces.La derecha no debe doblegarse ante tales falsificaciones, que les pase como a Alcalà Zamora que por ser Progresista fue uno de los principales responsables de la Guerra Civil, guerra entre hermanos....................Dialoguemos pacificamente y sobre todo cuando los izquierdosos hablen que hablen con fundamento que la mayoria de ellos no saben lo que ha sido la guerra civil.