La meva experiència pel voltant dels jutjats de família m'ha donat material per alguns posts que, força temps després de ser escrits, continuen generant comentaris favorables de persones humanes del sexe masculí, ressentides per la falta de justícia de les lleis, els reglaments i les pràctiques que regulen el divorci.
No sé si és correcte dir que les lleis són injustes. Les lleis són les regles del joc, i el mon en que vivim està ple de regles que hem de complir si volem beneficiar-nos dels avantatges de ser membres del cos social. Queda molt lluny el temps en que els joves créiem que podiem viure al marge de la societat i crear un mon nou en dos trimestres.
La sensació d'injustícia que patim els homes davant de la llei del divorci és perquè tenim la sensació que ens han canviat les regles de joc a mig partit.
Fa cosa d'un parell d'anys, arran de la crisi matrimonial de la meva cunyada, vaig fer una consulta a una advocada, que va iniciar-me en els misteris del contracte matrimonial contemporani. Quan vaig explicar-li que hi havia una qüestió d'infidelitat, va contestar-me que això era gairebé indiferent, que la infidelitat no tenia cap incidència en el tema que es plantejava.
Jo crec que encara avui, la majoria de la gent que es casa té la sensació que si un dels dos membres de la parella és infidel, la llei se li girarà en contra, i opina que aquesta no és una norma masclista, sinó ben al contrari, feminista, perquè és sabut que l'home hi te més tirada, a això de les banyes.
Suposo que la majoria està d'acord en que si no hi ha fills, el matrimoni és una qüestió bàsicament privada, i que l'estat ha de limitar la seva intervenció en la mesura del possible, fonamentalment en qüestions econòmiques. Ningú seriós defensaria que les banyes hagin de ser un delicte o que el banyut hagi de ser compensat ecònomicament pels danys morals.
En canvi, si la parella ha decidit portar al mon unes personetes per guiar-les pel camí de la vida durant una eternitat d'anys, la causa de la crisi matrimonial deixa de ser indiferent, perquè el trencament del matrimoni perjudica persones que no en tenen cap culpa. Per aquest motiu, jo crec que la llei hauria d'entrar en les causes, i establir responsabilitats i, perquè no dir-ho, culpes i sancions.
Però és que jo crec això no perquè cregui que la llei és injusta envers els homes (les dones han patit tantes injustícies al llarg dels segles que, en comparació el que ens passa ara als homes és una broma), sinó perquè crec que la família, com a institució, és el pal de paller de la societat, per molt carca i ultracatòlic que sembli. La situació actual, en que el vincle matrimonial és tan feble, no pot fer altra cosa que acabar a la llarga amb aquesta institució.
Tinc seriosos dubtes que això beneficiï les dones. Si aquesta situació continua, hi haurà una tornada enrera, els homes tendiran a preocupar-se cada cop menys dels fills, perquè els fills, t'agradi o no, són de la dona, i això de la paternitat responsable quedarà com una moda passatgera dels vuitanta i els noranta.
Sabeu allò que diuen que el dia que estrenes un cotxe, et gastes un 15% del seu valor, perquè si a l'endemà volguessis vendre'l t'en donarien un 15% menys? Doncs el dia que un home té un fill es gasta una quantitat que també seria quantificable, perquè si el dia següent la dona el fa fora de casa, haurà de continuar pagant un 50% (com a mínim) de la hipoteca i de les despeses dels fills durant vint-i-cinc anys. Quan és això? 300, 400, 500 mil euros? Tota la vida pencant.
La paternitat és un luxe caríssim.
Al despatx, abans hi venia la gent de molts diners per veure com podia donar diners als fills sense pagar impostos. Avui, la segona pregunta és com pot fer-ho perquè si el fill es divorcia puguin evitar que la ex continui vivint al mateix lloc amb una nova parella.
Potser sí que ha arribat el moment de donar per tancada aquesta institució carca que és la família. Potser jo només la defenso per sentimentalisme, perquè la meva infància va ser feliç, perquè tenia un pare i una mare que m'estimaven, i em trenca el cor pensar que una criatura que ve al mon no tingui la possibilitat d'una cosa tan bàsica.
La conclusió és que, al meu parer, sense responsabilitat (i per tant, culpabilitat), no hi ha família i que, reconeixent que puc anar equivocat respecte la necessitat d'aquesta institució, la situació actual porta a la llarga a la seva desaparició. Tan de bò que el que sorgeixi de les cendres de la família sigui quelcom molt millor i més just per a tothom.
Anem a pams. En primer lloc voldria dir
que suposo que et refereixes a mi, quan dius que hi ha homes que
encara responen a posts antics amb comentaris favorables sobre les
teues opinions sobre el divorci. M’alegro que el meu comentari a un
article teu de novembre passat hagi generat una resposta tan ràpida.
D’altra banda, estic molt d’acord
amb aquest article d’avui, 4 de juny. Tan sols diferiré en
una qüestió: crec que, fins i tot quan no hi ha fills, el
cornut , deixat i abandonat hauria de poder obtenir una compensació,
econòmica o d’alguna altra mena, a càrrec de qui posa
banyes, deixa i abandona (tant si és home com dona). Els qui
sofreixen s’haurien de poder rescabalar del seu patiment. Diguem-li
danys morals, agressió psicològica o qualsevol altra
etiqueta que li posem.
La família: imprescindible, però
com era abans de l’any 1981. Totes aquestes «pseudofamílies»
que hi ha avui no condueixen pas a la felicitat dels fills, n’estic
ben segur. Una matisació: el pare abandonat ja no forma part
de la família perquè n’ha estat exclòs (sense
que ell ho hagi volgut, és clar). Aleshores, per què li
continuem exigint responsabilitats?
El matrimoni: indissoluble, tret de
casos en què no hi ha més remei que la separació.
Divorci amb causes concretes, però. No pas com ara. I amb
culpables i víctimes, no pas com ara. I amb càstig del
culpable, no pas com ara.
Si totes dues institucions s’han
aigualit de tal forma que ja no són el que eren, llavors jo
voto per la seua dissolució total. Que sigui el «campi
qui pugui». Llibertat total. Unions sense papers i separacions
sense papers. Fills? Qui hi pensa? El que podem fer els homes,
mentrestant, és renunciar a la paternitat, si és un
luxe tan car. Els qui varen destruir matrimoni i família en
nom de la llibertat individual als anys 80 són els
responsables —els culpables— de tot aquest desgavell.
No us penseu que defenso valors
catòlics, que no sóc pas creient. Parlo des d’una
òptica humana, només. I des d’aquesta òptica,
la solució als sofriments de tanta gent, petis i grans, és
molt senzilla, a parer meu. Si més no, perquè no es
tornin a repetir. NINGÚ NO S’HA DE CASAR NI TENIR FILLS FINS
QUE NO N’ESTIGUI COMPLETAMENT SEGUR. UN COP FETS AQUESTS PASSOS, JA
NINGÚ NO ES POT FER ENRERE. En aquest sentit, la convivència
durant un període de temps, tan llarg com es vulgui, abans de
fer el pas, hauria de ser obligatòria. Si els dos membres de
la parella estan d’acord a conviure junts fins que un dels dos es
mori, què pot impedir que això arribi a cap? Si els dos
membres de la parella estan d’acord a tenir i pujar uns fills, què
ho pot impedir? Si som persones de paraula, no hi ha d’haver cap
problema. Totes les divergències i crisis se superaran. I
aquesta és la mare dels ous: HEM DE TENIR PARAULA.
Per tot això, quan llegeixo
comentaris de dones feministes que donen per fet que el normal és
tenir moltes parelles al llarg de la vida, que s’ha d’acabar amb
el «mite» de l’amor per sempre, em vénen
basques. Què hi farem! Jo vaig créixer en una llar
NORMAL i els meus pares varen viure junts més de cinquanta
anys, ben feliços, i em varen pujar a mi, donant-me una
infantesa ben feliç.
Prou! Ho faig massa llarg. Salut a
totes i a tots.
Primer, tinc 20 anys acabats de fer, sense parella.
No ens em de casar fins a estar-ne segurs... i com representa que em d'estar segurs del que passarà durant la resta de la nostra vida?? Es cert que caldria que la gent es prenguès els vots més seriosament, però és com tot: quasi ningú no té paraula.
La solució sembla no casar-se fins al cap de molts anys de viure junts... i si et separes abans, que fas amb la hipoteca, els mobles, el cotxe... ? i si trobes una nova parella, ho tornaràs a pagar tot? i a més, tot hi que la ciencia ha avançat molt, hi ha un límit en l'edat en que es poden tenir fills...
És una pena que, en tants canvis com hi ha al nostre voltant, també es perdin coses bones "d'abans". Però no crec que la solució sigui senzilla: és la gent, tota, la que canvia, i ho fa per motius complexos. Tan de bo els canvis arribin a bon port.