Hem superat unes eleccions municipals desconcertants. Tothom hi perd, però tot queda més o menys igual. Poc canvi. El PSC, hegemònic (però a la baixa en número de vots). CiU aguanta (amb regust amarg: pèrdua de l'alcaldia de Tarragona i la Diputació de Lleida i fracàs dolç a Barcelona). ERC, descol·locada (mira les CUP, retorna la veu de la consciència de Puigcerdà i repensa l'estratègia d'aliances). ICV, incrèdula (víctima del vot útil socialista, del desgast de govern i d'una abstenció que castiga). El PP, marginal a Catalunya (Badalona al marge) però amb la mirada posada en La Moncloa, en un calendari variable: tardor o primavera.
Les municipals ja són història. Ara toca el festival dels pactes. Si Esquerra recupera la teoria de l'equidistància, a CiU encara tenen algun respir. No tot ho tenen perdut. Que si Figueres, que si la Seu d'Urgell, que si la Diputació de Girona... Però el tripartit és una màquina d'articular majories, al marge de qui hagi guanyat les eleccions. Perquè en la Catalunya postpujolista fa anys que ens han ensenyat que amb les urnes no n'hi ha prou: el pacte, és el pacte, estúpid!
Com que ERC no ho té fàcil (el PSC t'abraça aquí, però t'ofega allà, i no li ho preguntis a ICV que et respondrà el mateix), CiU encara tindrà sort i obtindrà salvavides d'última hora. Qui t'ho havia de dir? De l'escombrada definitiva del mapa a la supervivència conjuntural. Les fuites són múltiples i complexes. D'ERC a la CUP. D'ICV a la CUP. D'ERC i d'ICV al vot útil que monopolitza el PSC. D'ERC a CiU. De CiU al PSC, i viceversa. Del PP a PxC o a C's. I vés a saber quines combinacions màgiques. Tantes com municipis, barris i carrers tingui aquest país. És la gràcia (o la desgràcia, si l'artimètica proporciona consistoris fraccionats i ingovernables) d'unes eleccions municipals. Cada municipi és un món. I qui la fa, la paga!
Les municipals ja són història. Ara toca el festival dels pactes. Si Esquerra recupera la teoria de l'equidistància, a CiU encara tenen algun respir. No tot ho tenen perdut. Que si Figueres, que si la Seu d'Urgell, que si la Diputació de Girona... Però el tripartit és una màquina d'articular majories, al marge de qui hagi guanyat les eleccions. Perquè en la Catalunya postpujolista fa anys que ens han ensenyat que amb les urnes no n'hi ha prou: el pacte, és el pacte, estúpid!
Com que ERC no ho té fàcil (el PSC t'abraça aquí, però t'ofega allà, i no li ho preguntis a ICV que et respondrà el mateix), CiU encara tindrà sort i obtindrà salvavides d'última hora. Qui t'ho havia de dir? De l'escombrada definitiva del mapa a la supervivència conjuntural. Les fuites són múltiples i complexes. D'ERC a la CUP. D'ICV a la CUP. D'ERC i d'ICV al vot útil que monopolitza el PSC. D'ERC a CiU. De CiU al PSC, i viceversa. Del PP a PxC o a C's. I vés a saber quines combinacions màgiques. Tantes com municipis, barris i carrers tingui aquest país. És la gràcia (o la desgràcia, si l'artimètica proporciona consistoris fraccionats i ingovernables) d'unes eleccions municipals. Cada municipi és un món. I qui la fa, la paga!
Saül, si no et fa res, dona un cop d'ull al què ha passat a Sant Celoni amb la CUP, fent fora de l'Ajuntament ERC(2) i ICV(1), i per tant, trencant el tripartit que tenia format amb el PSC(8). És alliçonador.
http://lapedraalatordera.blogspot.com/2007/05/la-cup-t-la-clau.html
Salutacions cordials.