joseppinyol |
dilluns, 28 de maig de 2007 | 01:28h
L'abstenció ha crescut un 8% a Catalunya des del 38,53% de l'any 2003 a l'actual 46,21%. En canvi al País Valencià només ha crescut un 2% (del 28,45 al 30,51) i a les Illes Balears un 3% (del 37'15% al 40'44). L'abstenció dels catalans és la més alta de l'Estat i supera la de Galícia, considerada tradicionalment com abstencionista situada en el 35'90%. Al Principat la demarcació de Barcelona ha estat on s'ha incrementat més l'abstenció, un 8%, passant del 40,47% al 48,82%, mentre que a Tarragona i Girona es quedava en en el 39% i Lleida en el 35%. A la demarcació barcelonina l'abstenció va per barris i ciutats. A l'àrea metropolitana trobem ciutats com Terrassa, Sabadell, Santa Coloma de Gramanet, Mollet, Gavà en les que el 55% dels electors no han anat a votar. Dins la ciutat de Barcelona només el 40% dels ciutadans amb dret a vot l'han exercit a Ciutat Vella, mentre que al districte de Sarrià Sant Gervasi en canvi el 56,52% han anat a les urnes, un percentatge similar al de Sant Cugat del Vallès. Aquestes dades indiquen que una part important dels ciutadans amb menys ingressos econòmics han deixat de confiar en les forces del tripartit (PSC-PSOE, Iniciativa i ERC) que en conjunt han perdut la confiança de 340,898 ciutadans. CiU ha aconseguit mobilitzar una part major dels seus votants, tot i així 69.496 persones han deixat de votar-la. Com que el nombre de regidors i alcaldes no varia encara que voti menys gent aquesta setmana tots aquests partits només comptaran els regidors i començaran les negociacions per formar govern com de costum, bussiness us usual, que diuen els anglosaxons.
L'accentuació de l'abstenció en l'àrea metropolitana de la capital catalana mostra un malestar soterrat, però creixent entre els sectors populars. Un malestar que contrasta amb la imatge triomfalista, de país postal, d'anunci televisiu que projecten els partits d'esquerra des de les institucions que controlen, que són totes. No hi ha dades sobre l'abstenció dels joves, però estic convençut de que són molt més altes que la resta de la població. L'abisme entre la vacuïtat del discurs de “noves idees” de tots els partits i la realitat que pateix una part molt important de la població és cada vegada més gran. Mentre els candidats discuteixen si la culpa dels preus de l'habitatge és de l'administració actual de l'Ajuntament o de la Generalitat els joves que xoquen cada dia amb els preus abusiu dels pisos estan convençuts que tots els polítics de tots els partits han tingut bons tractes amb els promotors immobiliaris. Mentre els candidats discuteixen en abstracte sobre la immigració i els seus drets i la seva integració, els veïns han de patir una baixada en la qualitat d'uns serveis públics que no s'han incrementat en proporció a l'augment del milió i mig de nous ciutadans.
En aquest sentit cal constatar que el famós vídeo del PP sobre la immigració a Badalona ha fet forat. En aquesta ciutat els populars han passat de 5 a 7 regidors, mentre el PSC-PSOE en perdia 3 i ERC 1. Aquest fet indica que s'està esgotant a marxes forçades el discurs políticament correcte, barreja de llenguatge tecnocràtic de qui controla l'administració, amb la imatge de màrqueting del qui dedica tants milions d'euros a la publicitat institucional. Un discurs generalista, de connotacions generals sobre benestar i progrés, però que no comprometia a res que li ha donat molts bons fruits al PSC-PSOE, però que perd adeptes a marxes forçades.
El problema és que no hi ha una alternativa creïble a aquesta força en declivi. Perquè tant Iniciativa-verds com Esquerra han adoptat un discurs i unes actituds bàsicament idèntiques a les del PSC-PSOE. Han deixat de presentar-se com a partits militants per passar a ser vistos com a partits institucionalitzats, incapaços tant de fer visibles les inquietuds profundes de la gent, com de resoldre els seus problemes des del poder. La decadència d'Iniciativa ja fa molts anys que s'allarga.
Però el cas d'ERC és més greu perquè ha perdut bona part de la penetració que va aconseguir l'any 2003 a les ciutats de l'àrea metropolitana. Ha perdut la representació a l'Hospitalet i ha perdut un regidor a moltes ciutats, com Sant Joan Despí o Terrassa on havia aconseguit tenir-ne dos o tres. Les xifres no acompanyen la teoria de la “pluja fina” de Carod-Rovira. A les municipals de l'any 2003 quan ERC plantava cara a les ires huracanades del govern Aznar i la seva Brunete mediàtica, va fer un gran salt endavant aconseguint la confiança de 414,549 electors. Uns mesos més tard, a les eleccions al Parlament, el nombre de vots augmentava fins a 544,324. I després de la virulenta campanya contra el tripartit centrada en Carod Rovira el poble català atorgava 638,902 vots a ERC a les eleccions espanyoles de 2004. En canvi la dubitativa resposta a les retallades de l'Estatut passant del “si crític” al “nul polític” per acabar en el “no” imposat per les bases i acceptat de mala gana per la direcció d'ERC va donar com a resultat la retallada dels resultats electorals fins el 416.255 vots. I la reedició del tripartit, justificada en nom de la patriotisme social, la “pluja fina” i la despolitització de la llengua, han fet quedar a casa a molts simpatitzants republicans, de manera que només s'han aconseguit 333,969 paperetes. És a dir en tres anys ERC ha perdut la confiança de 304,933 catalans que avui o bé no han votat o bé han votat altres partits.
Aquesta abstenció i aquests resultats exigeixen un debat en profunditat. El primer pas ineludible per a encetar-lo és reconèixer la gravetat de la situació. Però la presentació triomfalista que la direcció d'ERC ha fet dels resultats electorals aquesta nit, ressaltant l'increment de 300 regidors no em sembla una posició realista. Com deien els clàssics, “els déus enceguen aquells a qui volen perdre” .
En aquest sentit cal constatar que el famós vídeo del PP sobre la immigració a Badalona ha fet forat. En aquesta ciutat els populars han passat de 5 a 7 regidors, mentre el PSC-PSOE en perdia 3 i ERC 1. Aquest fet indica que s'està esgotant a marxes forçades el discurs políticament correcte, barreja de llenguatge tecnocràtic de qui controla l'administració, amb la imatge de màrqueting del qui dedica tants milions d'euros a la publicitat institucional. Un discurs generalista, de connotacions generals sobre benestar i progrés, però que no comprometia a res que li ha donat molts bons fruits al PSC-PSOE, però que perd adeptes a marxes forçades.
El problema és que no hi ha una alternativa creïble a aquesta força en declivi. Perquè tant Iniciativa-verds com Esquerra han adoptat un discurs i unes actituds bàsicament idèntiques a les del PSC-PSOE. Han deixat de presentar-se com a partits militants per passar a ser vistos com a partits institucionalitzats, incapaços tant de fer visibles les inquietuds profundes de la gent, com de resoldre els seus problemes des del poder. La decadència d'Iniciativa ja fa molts anys que s'allarga.
Però el cas d'ERC és més greu perquè ha perdut bona part de la penetració que va aconseguir l'any 2003 a les ciutats de l'àrea metropolitana. Ha perdut la representació a l'Hospitalet i ha perdut un regidor a moltes ciutats, com Sant Joan Despí o Terrassa on havia aconseguit tenir-ne dos o tres. Les xifres no acompanyen la teoria de la “pluja fina” de Carod-Rovira. A les municipals de l'any 2003 quan ERC plantava cara a les ires huracanades del govern Aznar i la seva Brunete mediàtica, va fer un gran salt endavant aconseguint la confiança de 414,549 electors. Uns mesos més tard, a les eleccions al Parlament, el nombre de vots augmentava fins a 544,324. I després de la virulenta campanya contra el tripartit centrada en Carod Rovira el poble català atorgava 638,902 vots a ERC a les eleccions espanyoles de 2004. En canvi la dubitativa resposta a les retallades de l'Estatut passant del “si crític” al “nul polític” per acabar en el “no” imposat per les bases i acceptat de mala gana per la direcció d'ERC va donar com a resultat la retallada dels resultats electorals fins el 416.255 vots. I la reedició del tripartit, justificada en nom de la patriotisme social, la “pluja fina” i la despolitització de la llengua, han fet quedar a casa a molts simpatitzants republicans, de manera que només s'han aconseguit 333,969 paperetes. És a dir en tres anys ERC ha perdut la confiança de 304,933 catalans que avui o bé no han votat o bé han votat altres partits.
Aquesta abstenció i aquests resultats exigeixen un debat en profunditat. El primer pas ineludible per a encetar-lo és reconèixer la gravetat de la situació. Però la presentació triomfalista que la direcció d'ERC ha fet dels resultats electorals aquesta nit, ressaltant l'increment de 300 regidors no em sembla una posició realista. Com deien els clàssics, “els déus enceguen aquells a qui volen perdre” .
En els resultats electorals, tothom acaba dient que ha guanyat. Però en aquesta ocasió els mitjans de comunicació han mostrat una especial predilecció per afavorir i publicitar el màxim la gent de Plataforma X Catalunya. I de fet els donen a ells com a guanyadors.
Només cal recordar que la primera vegada que es va presentar, quan el tal Anglada era un perfecte desconegut (excepte a Vic on diuen que és conegut per les seves actitud violentes i com admirador de Blas Piñar), els grans mitjans de comunicació li van oferir una publicitat gratuïta descomunal. Mitja pàgina per exemple a La Vanguardia, i un tracte també considerable i molt per sobre del que hauria estat normal, en altres mitjans. De fet, es pot dir que l’Anglada el van fabricar aquests mitjans de comunicació. Sense ells no hauria fet res.
I ara està passant el mateix. Ha tret menys de vint regidors, concentrats en unes poques poblacions, encara que sigui escandalós el cas de Vic o del Vendrell, però el més important és que tots els mitjans s’han abocat a fer-li una propaganda gratuïta fantàstica, impagable. Com bojos, des del Bassas, a la Terribas, passant per la resta de mitjans de comuncació estan interessats a publicitar-lo i donar-li tot el suport possible per garantir que pugui continuar pujant a nivell polític. Hipòcritament aquests periodistes, que els cau la bava per potenciar el racisme, acaben dient que ho fan precisament per desenmascarar-lo, cosa que és absolutament falsa. Què més voldrien altres grups polítics i moviments socials amb molt més pes i representatitivat que aquest tenir la meitat del tracte que li estan dispensant.
Si creix el racisme, ja sabem perquè. No és pas perquè hi hagi gent com l’Anglada, sinó perquè tenim els periodistes que tenim.
una conferència per parlar,pensar,d'idees, crear tendències i majories i unir, superar i alliberar el partit,i un congrès posterior per modificar estatuts i elegir en elccions generals una direcció democràtica de 5 liders, - un president i quatre més - i un consell nacional de líders nacionals números 1 i no addictes ampliable amb els presidents provincials. L'administració del partit no es la direcció política. Els diputats que facin de diputats. Els governants d'ERc que facin de governants.
A Bescanò hi ha hagut una participació del 72,53 %.
Resultat
CiU 1062 vots 47,79 % 6 consellers
Entesa per Bescanó- AM 1022 vots , 45,99% 5 consellers.( independent i molt unitària )
Independents per Bescanò-PM , 138 vots, 6,21% 0 escons( del PSC contra la unitària )
Hi ha hagut campanya intensa i actes amb foça / molta gent.
Temes centrals: la línia MAT de 400 Kv i la necessitat de canvi d'Alcalde. ( Continuarà el mateix per 40 vots ) Abnas eren 7,3,1.
El que cal a ERC es un congrés extraordinari JA!. A on en Carod i la seva direcció ha de passar comptes de la seva desastrosa política que ha fet retrocedir el partit 5 anys. El model i la persona d'en Carod ja esta esgotat. Cal una renovació!.
Una vegada en Carod hagi passat comptes, a les hores potser sí que em de fer un debat, un debat profund i clar amb un full de ruta cap a la Independència de Catalunya.
Crec que ERC està abocada a un canvi traumàtic com el que s'ha produit en les dues darreres dècades: es va donar als anys 80 en el Congrés de Lleida quan Àngel Colom va substituir a Joan ; es va repetir a la dècada dels noranta amb l'abandó del partits dels seus dos principals líders, Colom i Rahola. Ara una mena de fat sembla impulsar cap un desenllaç semblant.
Però el problema d'ERC va molt més enllà de la política d'aliances, implica repensar i reorganitzar un partit que ha tingut un creixement espectacular, però que necessita dotar-se d'una estratègia i una estructura que li permetin convertir-se en una força majoritària amb un terç de l'electorat. Això és possible si sap aprofitar l'enorme buit polític que s'ha produit a Catalunya com reflecteix el percentatge d'abstenció. La Conferència Nacional que s'ha de convocar a la tardor és el procés adequat per a debatre el futur d'ERC. El resultat indicarà les possibilitats d'un canvi important en la direcció d'ERC a realitzar en un Congrés.
Jo també vaig ser hi a Manlleu i a Vilafranca i així és com varen succeir les coses. Estic totalment d'acord amb tu, ERC està abocada, per tercera vegada des de 1990 a un canvi traumàtic de direcció, primer va ser Àngel Colom que substitueix, traumàticament a Joan Hortalà, després la deserció sense precedents a la història del països democràcies d'en Colom i part de la seva colla, després d'un període molt dur en que varen destacar el silencis i les negociacions amb en Colom d'importants membres de la direcció i càrrecs públics actuals. Bé el temps ho fa oblidar tot o no ?
La situació és la mateixa que llavors, la direcció viu al marge de la realitat i dedica, de fa temps una part important del seu treball a mantenir-se.
Però ara hi ha una diferència, una diferència important massa important, en relació a llavors, no hi ha una alternativa creïble a la direcció.
El diputat K, el jove però sobradament preparat, aquell jove que fa vint anys tothom li augurava un excel·lent futur a la política, aquell jove que va tenir un paper decisiu, molt decisiu en el resultat d’aquell primer Congrés de Lleida, que va ser l’enterrament del partit políticament virtual que era l’ERC d’Hortalà al partit políticament real que va començar a ser l’ERC d’en Colom.
Aquell Leo Messi de la política de l’inici dels noranta, vet aquí que s’ha quedat en simple empleat de gestoria, amb tots els respectes que em mereixen els empleats i empleades de gestoria i la persona del diputat K, millor dir exdiputat K.
Sí, sí empleat de gestoria, empleat d’aquella “gestoria dels interessos de Madrid que té el senyor Pujol” com deia aquell jove, en un míting l’11 de setembre de la primera meitat dels noranta al costat del Fossar de les Moreres.
Vet aquí, qui ho havia de dir, que aquell jove ha passat, pràcticament sense adonar-se ningú, de promesa a realitat a una gran, evident i engrescadora realitat com a diputat K i a ser un honrat, simple i gris empleat de gestoria, sí, sí honrat, simple i sobretot gris empleat de gestoria, gestoria, per cert, que ara ja no regenta el senyor Jordi Pujol, ni tampoc el senyor Maragall, sinó el señor José Montilla.
I aquest és el principal i greu, molt greu problema que té ERC, no hi ha alternativa a la direcció actual, o no ?
Si més no, si la direcció actual no hagués impedit, al darrer Congrés Nacional la votació separada als càrrecs de President i Secretari General, tal i com obligava el mandat congressual ara disposaríem de punts de referència que ara ens són del tot necessaris, o no ?.
I és que tal i com deia la meva mare, que en pau descansi: “aquellos vientos (els últims de Lleida) traen estas tempestades” o no ?
L'ERC pesan, ipc, crida, ene, .....
encara no ha arribat a ser ERC