josepselva |
dissabte, 26 de maig de 2007 | 10:12h
De les 6.800
llengües que es parlen al mon, Bush i Blair han decidit que tothom, urbi et
orbe, n’ha de parlar una: l’anglès.
El Zapa, o
qui mani allà, ha decidit que els espanyols n’han de parlar dues: l’espanyol i
l’anglès.
I ara,
finalment, el “gran germà” recupera les maragallades familiars i decideix que
els catalans hem de parlar tres llengües: l’anglès, el castellà i el català (en
aquest ordre?).
No em dona
la gana
Unes dades:
el xinès mandarí és la llengua pròpia de 885 milions de persones, a Papua-Nova
Guinea es
parlen 832 llengues, un 4% de la població mundial és propietària d’unes
6000 llengües.
Quin interès
intrínsec te l’anglès que no tinguin la resta de llengües. Dins la nostra àrea
cultural de llengües romàniques, caldria escollir en tot cas el llatí com a
llengua comuna per ser conseqüents, i així tindríem una visió molt mes
complerta i universal de la nostra llengua pròpia.
Per
“entendre’ns” amb altres parlants de fora la nostra família lingüística el globish – 1500 paraules- és
suficient. No trobo cap raó vàlida per aprendre una llengua amb l’objecte de
fer negocis o promocionar professionalment, una llengua és molt mes que tot
això, s’aprèn cada dia, es pensa amb ella, ens emmarca el mon a traves de
l’expressió, amb el seu domini expressem aquelles emocions que ens connecten
amb altres parlants i ens fa entendre’ns en el fons, mes enllà de la paraula.
Una llengua
no és un banc, ni un bordell, ni una empresa ni una píndola per satisfer
necessitats. Ho putegen tot.
L’autentica
globalització comença al límit superior de l’estratosfera.
Comparteixo plenament amb tu la concepció del què és i del què representa una llengua. També les teves impressions sobre els interessos econòmics de l'ensenyament de l'anglès bàsic. Però no siguem tant pessimistes, home! Té també (pot tenir) avantatges socials importants... Els catalans hem de deixar de plorar i començar a construir. Mira el cas danès, per exemple! Tothom, absolutament tothom!, parla l'anglès. No doblen cap pel·lícula al danès, tot el cinema és VOS. Pensant en intercanvis amb altres països, la universitat té un programa important d'ensenyament en anglès al què hi poden assistir els estudiants danesos, per descomptat! Malgrat tot, la seva llengua no està en perill perquè la base cultural és molt forta. A casa nostra cal replantejar-se moltes coses! I treballar a llarg termini, no pensant en les properes eleccions. En aquest sentit, països com els nòrdics poden servir de model o, si més no, d'inspiració, a l'hora de definir un projecte per al nostre país. Però per a això, cal tenir informació de primera mà! O hem de refiar-nos dels mitjans de comunicació en català i castellà? En aquest sentit, i amb l'expansió d'Internet, el globish facilita també l'accés a altres mitjans i fòrums (oficials i alternatius). Ja saps, com l'energia nuclear... El resultat depèn de com s'apliqui en la pràctica ;-)
PD Havia perdut la teva pista! No me'n havia adonat fins avui del canvi de nom del teu bloc i ara veig que tinc posts pendents de llegir. Llenguatge i emocions, un tema interessant. Quan tingui un moment em poso...
josepselva |
dissabte, 26 de maig de 2007 | 15:56h
Benvinguda, Reyes. No crec que pequi de pessimista,
avant l’anglès voluntàriament après, però no pas imposat via curricular. Per
proximitat jo m’hi sent mes còmode amb el francès, l’espanyol i l’italià. Es
una minoria de països els que tenen l’anglès com a llengua pròpia i l’utilitzen
com a eina de dominació (és que no tenim prou experiència d’això amb l’espanyol?).
Els països nòrdics que cites son anglosaxons, cas diferent del nostre, i estan
fent el mateix que jo proposo, però nosaltres ho hem de fer amb una llengua
nostra, tornes a caure en l’utilitarisme. Cedir a haver d’aprendre anglès és el
mateix que cedir al deure d’aprendre espanyol. Anglesos i espanyols no baixaran
mai del burro si cedim a la seva pretensió que la resta del mon ha de parlar la
seva llengua, però no pas ells la nostra. Això no és aprendre una llengua, és abaixar-se
les calces.
Comparteixo plenament amb tu la concepció del què és i del què representa una llengua. També les teves impressions sobre els interessos econòmics de l'ensenyament de l'anglès bàsic. Però no siguem tant pessimistes, home! Té també (pot tenir) avantatges socials importants... Els catalans hem de deixar de plorar i començar a construir. Mira el cas danès, per exemple! Tothom, absolutament tothom!, parla l'anglès. No doblen cap pel·lícula al danès, tot el cinema és VOS. Pensant en intercanvis amb altres països, la universitat té un programa important d'ensenyament en anglès al què hi poden assistir els estudiants danesos, per descomptat! Malgrat tot, la seva llengua no està en perill perquè la base cultural és molt forta. A casa nostra cal replantejar-se moltes coses! I treballar a llarg termini, no pensant en les properes eleccions. En aquest sentit, països com els nòrdics poden servir de model o, si més no, d'inspiració, a l'hora de definir un projecte per al nostre país. Però per a això, cal tenir informació de primera mà! O hem de refiar-nos dels mitjans de comunicació en català i castellà? En aquest sentit, i amb l'expansió d'Internet, el globish facilita també l'accés a altres mitjans i fòrums (oficials i alternatius). Ja saps, com l'energia nuclear... El resultat depèn de com s'apliqui en la pràctica ;-)
PD Havia perdut la teva pista! No me'n havia adonat fins avui del canvi de nom del teu bloc i ara veig que tinc posts pendents de llegir. Llenguatge i emocions, un tema interessant. Quan tingui un moment em poso...Benvinguda, Reyes. No crec que pequi de pessimista,
avant l’anglès voluntàriament après, però no pas imposat via curricular. Per
proximitat jo m’hi sent mes còmode amb el francès, l’espanyol i l’italià. Es
una minoria de països els que tenen l’anglès com a llengua pròpia i l’utilitzen
com a eina de dominació (és que no tenim prou experiència d’això amb l’espanyol?).
Els països nòrdics que cites son anglosaxons, cas diferent del nostre, i estan
fent el mateix que jo proposo, però nosaltres ho hem de fer amb una llengua
nostra, tornes a caure en l’utilitarisme. Cedir a haver d’aprendre anglès és el
mateix que cedir al deure d’aprendre espanyol. Anglesos i espanyols no baixaran
mai del burro si cedim a la seva pretensió que la resta del mon ha de parlar la
seva llengua, però no pas ells la nostra. Això no és aprendre una llengua, és abaixar-se
les calces.