“Tothom té dret a una venjança”, diu en Bill a la mítica pel·lícula d'en Taratino. Aquest és un dels fets que més m'agrada del futbol: sempre et dona l'oportunitat d'una revenja i et serveix la possibilitat d'arrencar-te qualsevol l'espina clavada. Ahir li va tocar al Milan, segurament l'equip que ha patit l'episodi més cruel del futbol d'elit en els darrers anys. I això m'ha fet feliç perquè sabem que davant de qualsevol patacada sempre ens podem aixecar al crit de Vendetta! i esperar que arribi el nostre moment.
Triar entre Liverpool i Milan és complicat. Els anglesos tenen tota la mística romàntica del futbol britànic, amb la seva fantàstica afició, el seu You'll Never Walk Alone, el This is Anfield o el mite de Bill Shankly. Del Milan tinc el record d'aquella piconadora de Sacchi amb la que vaig créixer, el record inesborrable de les manetes a la Quinta de Buitre i del grandíssim Marco van Basten. I sé que els culers tenim algun mal record amb els rossoneri, però aquest és un episodi ja borrós en la meva memòria futbolística selectiva.
Ahir jo anava amb el Milan. Per començar perquè és el màxim candidat a destronar al Reial Madrid en nombre de Copes d'Europa, però també per un sentit de justícia divina -si es que existeix un Déu del futbol que no sigui Maradona-.
Quan vaig ser a Liverpool veient al Barça, el que més em va impactar del museu dels reds va ser la part dedicada al "Miracle d'Istambul". Tenen una sala tota folrada amb pancartes de la final on es passa una i altra vegada un extraordinari documental d'Sky sobre el mític partit on els reds van remuntar tres gols als italians; sens dubte el mach més impactant que jo hagi vist mai.
Mentre mirava atònit aquest documental on s'escolten i es veuen, minut a minut, les reaccions dels aficionats dels dos equips, al fons de la sala els queien les llàgrimes a supporters de 2x2 amb uns braços del tamany de les meves cames. Eren llàgrimes semblants a les que em cauen a mi quan em repasso la final d'Atenes, però estaven multiplicades pel fet d'estar presenciant quelcom extraordinari: un miracle. Però tot miracle futbolístic té el seu infern a l'altra banda de la grada.
Ahir va ser els italians els qui van entrar al paradís. I ho van fer guanyant de forma mesquina i immerescuda, en un partit amb un gran Liverpool enfrontat a un Milan en decadència. Va ser la torna d'Istambul i aquesta és una de les grandeses del futbol: saber que no és sempre el millor qui s'emporta la Copa cap a casa.
L'altra grandesa és que l'any vinent el títol torna a estar en joc.
Va ser un partit lamentable. El liverpool se suposa que va jugar millor, i sí, va jugar millor, però realment no va fer futbol sino molta pressió i uns quants xuts de fora l'area i ocasions poc clares. Hi havia moments que anaven xutant la pilota amunt i avall com si fos un partit de 3era regional. Un amic de la feina opina que la final hauria de quedar deserta.... no és una mala idea. Jo també anava amb el Milan, l'spanish Liverpool i en Benitez em cauen com el cul, i a més, el barça també mereixia la seva petita vendetta.