Fa la impressió que el perfil d'oient majoritari de Ràdio Arenys són persones grans amb arrelament a la vila, un perfil que també casa amb el votant de CiU. D'altra banda, l'esperit crític fa de la revista L'Agenda el mitjà de consum més habitual entre sectors de mitjana edat i joves de tendència més esquerranosa. L'hàbit d'informar-se a través d'Internet és encara minoritari, tot i que aquest és l'espai on millor es garanteix la pluralitat.

Per saber de quina manera pot haver influït Ràdio Arenys en l'opinió dels votants caldria fer un seguiment de tots els espais on hi ha hagut opinió i del tractament que els informatius han fet de la campanya i precampanya. Com que l'emissora no penja els programes, aquesta feina no es pot fer o resulta massa feixuga. En canvi, sí que es pot fer una ullada a L'Agenda i veure quina opinió hi aboca Enric Sierra. El director de La Vanguardia Digital assegurava a la pàgina 3 del número de maig de la revista que la repetició del govern PSC-ERC-ICV del mandat 1999-2003 seria ara més complicada perquè els socialistes no estarien disposats a compartir l'alcaldia. Curiosa, la dada. Si això és cert, només un cinquè regidor socialista combinat amb el manteniment o la pèrdua d'ERC i ICV donaria al partit l'autoritat moral per reclamar l'alcaldia, i això és més aviat improbable. Per tant, o l'exigència demostra poca predisposició al diàleg i molta prepotència, o la sociovergència arriba precuinada. Sierra també destaca que "a les files socialistes s'escolten algunes veus crítiques que no veuen clar que la candidatura de Ramon Vinyes suposi un revulsiu". Certament, alguna cosa grinyola a la llista socialista i això pot fer fugir uns quants votants més.

La mateixa revista inclou una breu entrevista als candidats. Algunes de les preguntes són les típiques collonades que se suposa que han de dir alguna cosa de la personalitat del candidat o candidata; d'altres estan mal escrites (cosa freqüent, però deixem-ho córrer...) i no volen dir res, però això no és inconvenient perquè les respostes siguin les esperades; per exexple: (sic) "com li agradaria que recordessin?" Potser el que fa més gràcia és veure com cada candidat defineix el seu contrincant. Rubirola (CiU) és qualificat de Don Quijote (per Vinyes, que no coneix les tesis de Jordi Bilbeny o, en tot cas, el nom català del personatge), de calculador (per Ponsarnau; però aquesta vegada pinta que els càlculs no sortiran), d'home de paraula (Zaragoza, qui si no?), tens (Ferran, que curiosament és qualificat de tranquil per Rubirola) i llop amb pell de xai (Blanchar, també deduïble). Rocamundi, per la seva banda, assegura que Rubirola no viu la realitat. Sense comentaris.

Vinyes és qualificat d'intel·ligent (Rubirola; picada d'ullet d'algú que també se'n considera?), pencaire (Ponsarnau, que per tant estaria disposat a treballar-hi), d'esquerres (deu ser pejoratiu en boca de Zaragoza), funcional (Ferran, que deu voler dir que li serà més útil per governar que no pas CiU o el PP) i informatitzat (Blanchar; li deu fer gràcia). Rocamundi el veu confús.

Ponsarnau (ERC) rep els qualificatius d'animós (Rubirola), amant de les tradicions (Vinyes), nacionalista (Zaragoza), afable (Ferran) i simpàtic (Blanchar). L'il·luminat d'en Rocamundi diu, simplement, que Ponsarnau està equivocat.

Zaragoza és vista com una treballadora incansable (Rubirola), com una individualista (Vinyes; quin remei, si amb prou feines el PP pot tancar llistes!), com una persona constant (Ponsarnau; que tendeix a reconèixer les virtuts humanes al marge del color polític) i disciplinada (Ferran; és allò de "llàstima que siguis del PP", oi?). Però per a Blanchar és invisible i per a Rocamundi no reflecteix l'ideari del seu partit.

Ara Oriol Ferran: home tranquil (Rubirola; ho hem dit abans), divulgador de noves tecnologies (clarivident, Vinyes!), actiu (Ponsarnau; que no deu voler deixar-lo a l'atur) i verd (Zaragoza; massa tòpica amb tothom menys amb Rubirola). Blanchar es torna a desmarcar amb un àpali que sembla que se'n foti i Rocamundi diu que Ferran està perdut i que busca forat polític (li havien posat un mirall en fer-li la pregunta?)

I per acabar, Blanchar: Rubirola no contesta i s'estalvia la tempesta; Vinyes, que recorre sovint a la terminologia clàssica com ho demostra amb el seu bloc Areté, el qualifica de cavall d'Atila (per on passava, no hi tornava a créixer l'herba; no compteu, doncs, amb un govern on coincideixin VIA i PSC); Ponsarnau diu que és tenaç; Zaragoza, simplista i clarivident un cop més, considera que el tret principal de Blanchar és el transfuguisme; Ferran el veu ambiciós i Rocamundi també (per un cop, hi ha coincidència).

El consens a l'hora de qualificar Rocamundi és ampli. L'adjectiu triat per tothom és desconegut (tret de Rubirola, que tampoc contesta). Pel bé del poble, esperem que continuï essent així.