La fotografia és del blocaire Guillem Carbonell, extreta del seu apunt L'auto-vènding de diaris al Clínic. El directiu de Critèria (la del Grup Cultura03 no pas la de la Criteria sense accent de la Caixa) és un atent observador dels quioscos: El quiosc sense diaris de la L2 i recentment Col·loquen les promocions allà on poden. Carbonell és un gran cronista de l'evolució del quiosc (ho fa de molts altres temes, amb persistència i encert). Observa especialment el quiosc urbà. Però la transformació que experimenten aquests punts de venda de premsa és a tot arreu.
De fet, fora de les ciutats costa de trobar quioscos. En tanquen més. O són les llibreries que també venen premsa i altres publicacions periòdiques o llavors són aquelles instal·lacions que fan pa calent, dispensen tot tipus de producte com si fossin un supermercat i, a més, subministren carburants. El problema d'algunes benzineres és que no ofereixen tots els diaris. Els de llengua catalana, potser a excepció de l'Avui, costen de trobar. Els espanyols, inclús els més excèntrics, hi són a pertot. Trobaràs una Razón i un ABC, això no et faltarà. Però els comarcals, noi... Les benzineres funcionen amb distribuïdores de premsa d'un àmbit que no sempre té en compte els diaris de proximitat.
Sovint penso que és un despropòsit que els quioscos obrin tantes hores entre setmana i, en canvi, que els diumenges et tanquin la paradeta al migdia. Si precisament aquest és el dia de la setmana que la gent es lleva més tard (punt número u), té més temps per gaudir de la lectura (número dos), més tradició d'apropar-se al quiosc (número tres), és quan els diaris proporcionen més producte (suplements i promocions de tota mena, fins a les més surrealistes que et puguis imaginar) i és el dia que els gratuïts descansen. (Aquest diumenge, per exemple, a primera hora del matí es va esgotar a tot Calella l'Avui, per la promoció dels discos de Lluís Llach.)
Quan jo sortia de marxa els dissabtes, tenia autèntics problemes per arribar a la llibreria abans no abaixés la persiana, a 2/4 de 2 crec que era. Hi arribava amb la gota regalimant de la dutxa. El jovent d'avui en dia no ha de patir tant perquè té el recurs de la benzinera, però llavors no et trobes els diaris que vols sinó aquells excèntrics que dèiem i que, lògicament, poca gent assenyada gosa comprar.
La segona consideració es refereix als municipis turístics com el meu. Posem per cas que declines la fidelitat a la teva llibreria i que no vols o no pots anar a la benzinera. Llavors hi ha la figura del quiosc furtiu. El quiosc furtiu és un establiment de temporada que és capaç de vendre't exemplars de premsa internacional (anglesa, alemanya, italiana i potser francesa) però que et sorprèn amb l'oferta de diaris nacionales. Rotllo benzinera, vaja. El problema és que quan t'hi acostumes —posem per cas que ho fas— et deixen penjat a finals de setembre. I, au, llavors torna a l'estabilitat de la llibreria de sempre.
Estan passant coses interessants en els punts de venda. Les màquines com les de la foto d'en Guillem, el fenomen dels gratuïts, l'impacte dels digitals i els canals d'informació per Internet (la setmana passada llegia Lluita per la informació, un article interessant de Santi Nolla), les estratègies per conquerir les posicions més privilegiades al quiosc a canvi de primar el quiosquer (diuen que el mig euro que costarà Público serà un ingrés net i directe per al quiosquer: A punt de fer-se Público) i, finalment, el greu problema de relleu generacional d'aquest tipus de negoci, que, en el fons, és molt esclau.
Feia temps que volia deixar-ho escrit, això.
Flaixos diversos
L'anterior cap de setmana es van celebrar unes jornades sobre el futur de la televisió, de les quals se n'han fet ressò Vilaweb: El futur de la televisió, analitzat en les jornades d'Àtic 2a, i el periodista David Domingo: Jornades sobre el futur de la televisió.
Podeu consultar l'estudi Perfil mediàtic dels electors dels partits parlamentaris, del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat que dirigeix Gabriel Colomé. El trobareu entre les novetats (amb sindicació de continguts via RSS!) del web d'Idescat.
Una recomanació final és el bloc digitalismo.com del professor de la Universitat de Vic Carlos Scolari, a quatre mans juntament amb Hugo Pardo.
De fet, fora de les ciutats costa de trobar quioscos. En tanquen més. O són les llibreries que també venen premsa i altres publicacions periòdiques o llavors són aquelles instal·lacions que fan pa calent, dispensen tot tipus de producte com si fossin un supermercat i, a més, subministren carburants. El problema d'algunes benzineres és que no ofereixen tots els diaris. Els de llengua catalana, potser a excepció de l'Avui, costen de trobar. Els espanyols, inclús els més excèntrics, hi són a pertot. Trobaràs una Razón i un ABC, això no et faltarà. Però els comarcals, noi... Les benzineres funcionen amb distribuïdores de premsa d'un àmbit que no sempre té en compte els diaris de proximitat.
Sovint penso que és un despropòsit que els quioscos obrin tantes hores entre setmana i, en canvi, que els diumenges et tanquin la paradeta al migdia. Si precisament aquest és el dia de la setmana que la gent es lleva més tard (punt número u), té més temps per gaudir de la lectura (número dos), més tradició d'apropar-se al quiosc (número tres), és quan els diaris proporcionen més producte (suplements i promocions de tota mena, fins a les més surrealistes que et puguis imaginar) i és el dia que els gratuïts descansen. (Aquest diumenge, per exemple, a primera hora del matí es va esgotar a tot Calella l'Avui, per la promoció dels discos de Lluís Llach.)
Quan jo sortia de marxa els dissabtes, tenia autèntics problemes per arribar a la llibreria abans no abaixés la persiana, a 2/4 de 2 crec que era. Hi arribava amb la gota regalimant de la dutxa. El jovent d'avui en dia no ha de patir tant perquè té el recurs de la benzinera, però llavors no et trobes els diaris que vols sinó aquells excèntrics que dèiem i que, lògicament, poca gent assenyada gosa comprar.
La segona consideració es refereix als municipis turístics com el meu. Posem per cas que declines la fidelitat a la teva llibreria i que no vols o no pots anar a la benzinera. Llavors hi ha la figura del quiosc furtiu. El quiosc furtiu és un establiment de temporada que és capaç de vendre't exemplars de premsa internacional (anglesa, alemanya, italiana i potser francesa) però que et sorprèn amb l'oferta de diaris nacionales. Rotllo benzinera, vaja. El problema és que quan t'hi acostumes —posem per cas que ho fas— et deixen penjat a finals de setembre. I, au, llavors torna a l'estabilitat de la llibreria de sempre.
Estan passant coses interessants en els punts de venda. Les màquines com les de la foto d'en Guillem, el fenomen dels gratuïts, l'impacte dels digitals i els canals d'informació per Internet (la setmana passada llegia Lluita per la informació, un article interessant de Santi Nolla), les estratègies per conquerir les posicions més privilegiades al quiosc a canvi de primar el quiosquer (diuen que el mig euro que costarà Público serà un ingrés net i directe per al quiosquer: A punt de fer-se Público) i, finalment, el greu problema de relleu generacional d'aquest tipus de negoci, que, en el fons, és molt esclau.
Feia temps que volia deixar-ho escrit, això.
Flaixos diversos
L'anterior cap de setmana es van celebrar unes jornades sobre el futur de la televisió, de les quals se n'han fet ressò Vilaweb: El futur de la televisió, analitzat en les jornades d'Àtic 2a, i el periodista David Domingo: Jornades sobre el futur de la televisió.
Podeu consultar l'estudi Perfil mediàtic dels electors dels partits parlamentaris, del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat que dirigeix Gabriel Colomé. El trobareu entre les novetats (amb sindicació de continguts via RSS!) del web d'Idescat.
Una recomanació final és el bloc digitalismo.com del professor de la Universitat de Vic Carlos Scolari, a quatre mans juntament amb Hugo Pardo.
Aqui, al Poblenou, a dos quarts de dotze del matí, tampoc en quedaven. Però la col·lecció que es fa amb l'Avui, es la de la nova cançó, la d'en Llach es fa mitjançant La Vanguardia.