Ja està servit el plebiscit culer per decidir si ens volem quedar amb en Ronaldinho o amb l’Eto’o. Els dos no es veu que no pot ser. I davant la disjuntiva de triar entre el papa o la mama, jo tinc molt clar que em quedo amb el nen: Leo Messi. Per mi com si decideix que salvem a l’Ezquerro, mentre l’argentí vesteixi la samarreta del Barça encara hi ha futur.
Escoltar les tertúlies del Barça fa més por que el programa de l’Iker Jiménez. Tot és obscurantisme i fantasmes. Tothom insinua i ningú explica res. No donen cap informació sobre allò que succeeix però, al final, tots es posen d’acord amb el fet que la separació dels cracs del Barça és definitiva i irreconciliable.
I és aleshores quan, depenent del bàndol o trinxera del tertulià, es posa l’enfasi en els bongos del Ronaldinho o en el acalorat discurs vilafranquí de l’Eto’o. Jo no sé si soc poruc per tirar-me a la trinxera o si aquests tipus de guerres civils no m’interessen, però passo d’afiliar-me a cap bàndol. Passo fins i tot de ser pacifista.
