Tinc cert hàbit de parlar en públic. Dono unes noranta hores de classe l'any, sovint he de fer conferències o seminaris, i una part important de la meva feina consisteix en reunir-me amb els clients i causa'ls-hi prou bona impressió per pagar dos-cents euros l'hora.
El dia que vam signar el divorci, la meva dona havia de sortir de treballar a les deu del vespre. Havíem acordat que quan ella arribés ens reuniríem i explicaríem l'acord als nostres fills. Vaig tenir unes hores per pensar el que havía de dir, i com que no volia deixar-me res, ho vaig apuntar a un paper.
Més o menys, el paper deia:
- Ella us va donar la vida i us ha entregat la seva vida.
- Perdoneu-me per no haver sabut feliç la vostra mare
- Qualsevol de vosaltres tres justifica tota la nostra vida.
- Ella és més forta que jo, jo no he tingut valor per anar a viure a una altra casa, doneu-li les gràcies.
- Els diners que calen perquè es compri una casa se'ls mereix, i se'n mereix molts més.
- Per la nostra família, els diners no han estat mai importants. Si hem de viure amb menys diners, això no ens treurà l'alegria
- El millor que m'ha passat a la meva vida és haver conegut la vostra mare i tenir uns fills com vosaltres.
Estava escrit amb un boli bic vermell, l'únic que vaig trobar a l'habitació.
Els vem reunir al menjador, i com que sabíen que no eren bones notícies, ronsejaven jugant amb la gossa.
Van seure tots tres al sofà, i vaig dir-los que aquell dia mateix havíem arribat a un acord, que responia al que ells havíen volgut, i que seríem nosaltres que compartiríem la casa, i ells no s'haurien de bellugar.
Després vaig treure el paper i vaig intentar articular una paraula. No me'n vaig sortir. Vaig repetir l'intent dues o tres vegades, sense èxit. Plorant, vaig demanar-li a la nostra filla gran, la Iris, que se n'encarregués ella.
Ella va llegir serenament fins al final.
El Roc semblava apunt de plorar, les nenes restaven serioses.
La única cosa graciosa que s'em va acudir dir és que vaja una família, que els homes ploren i les dones són fortes.
La Teresa va preguntar-me si podia quedar-se el paper, i jo vaig dir que si.
Els dies que han seguit són una increïble bassa d'oli. Dormim a la mateixa habitació, i no s'ha enfadat quan li he preguntat si faríem un polvet de comiat. Val a dir, per si cal, que la resposta ha estat no.
El dissabte van venir unes nebodes a dinar a la segona residència i la gran, que té deu anys i els pares separats i barallats, va preguntar, estranyada, que si no ens havíem divorciat.
Ella està d'un relatiu bon humor i quan surto de casa i li dic "adéu, dona lliure", i encaixo la ma, fins i tot segueix el joc.
Algú ho enten?
Aquesta expressió de "adéu, dona lliure!" apart de ocorrent, és immillorable. Fer-la servir per acomiadar-se de la teva ex dona és bo, igual que tenir sentit de l'humor, que és el que es desprén de la teva frase.
Pel que fa referència a les teves llàgrimes a l'hora de pronunciar-te davant la família, hauràs pogut con-provar que, per moltes conferències i seminaris que hagis donat, els oients i els sentiments no són els habituals. D'aquí la teva impotència.
Hi ha d'altres coses que no. Ja t'ho faig arribar via mail. A veure si trobe un moment. Per cert: seré a Construmat un dia d'aquests. Podríem fer un cafè.
Cordialment.