| NOTA: Apunt ja penjat fa un temps, però millorat amb molts vídeo clips al final de l'escrit. |
Els orígens:
Lluís Costabella (guitarrista i
vocal) i Joan Pairó (baixista i veus) van fundar Kitsch el 1985
a Banyoles, uns anys abans d’iniciar-se el boom del Rock Català, que van
enganxar durant els tres primers àlbums, i que va tenir com a moment més àlgid
el concert a la Sala Zeleste 1 (21 de febrer de 1992), el qual va ser enregistrat
en l’àlbum “Kitsch III en directe”.
El 1986, Xicu Vilanova (bateria) s’afegeix
al grup, i s’hi està durant els primers anys daurats de la seva llarga i
accidentada carrera.
Les maquetes:
Previ a tota la discografia oficial del grup, hi ha dues
maquetes amb la majoria de temes històrics del grup, però amb una sonoritat
molt diferent, molt propera a The Cure en més d’una ocasió (fins i tot en
l’estètica del grup): Les Mosques (1987) i Capsa de Trons (1988).
Recentment s’han reeditat en CD i, si no vaig errat, van tenir un èxit rotund
de vendes en terres gironines.
[Oració,1990
(vídeo clip)]
[Oració
II, 1990 (vídeo musical)]
[Presó mental,
2005 (vídeo)]
De trio a quartet, comença el reconeixement:
El trio es converteix en quartet l’any 1989, amb
l’entrada del guitarrista Bep Gabruleda.
El 1990 apareix el primer àlbum del grup: “Kitsch”.
Com es veurà, la resta d’àlbums han portat el nom homònim del grup seguit de la
numeració, amb una única excepció.
El 1991, apareix el segon àlbum en estudi del
grup: “Kitsch II”.
El 1992, en una de les malauradament poques
actuacions a l’estranger, actuen a l’Auditori del Kremlin de Moscou (Rússia),
convidats per la TV Constantino, i es posa a la venda el CD “Kitsch III en
directe” (Zeleste, 21 de febrer de 1992).
[Déu i el gos,
1991 (vídeo clip)]
[Art de trair,
1991 (vídeo clip)]
[Nocturn,
1991 (vídeo clip)]
[Confessió,
2004 (vídeo)]
Comença la deriva pel desert:
El 1993, a l’últim moment i per problemes
polítics, es tira enrera una gira de 15 concerts per la Xina, Xicu Vilanova
abandona el grup i Kitsch decideix abandonar la discogràfica Audiovisuals
de Sarrià. Comença l’etapa més negre del grup. Gairebé inactius, sembla ben bé
que hagin desaparegut del mapa musical.
Un àlbum d’impàs...
Dos anys després, el 1995, publiquen Kitsch IV
(Discmedi), un disc ple de ràbia marcat per les circumstàncies que els va tocar
viure. És el disc més dur i cru del grup de banyoles.
El 1996, seguint la mateixa tònica, apareix Kitsch
V (Música Global). Un disc més pop, però amb alguns detalls que assenyalen
cap on aniran els trets en la nova etapa daurada del grup que està a punt
d’aparèixer.
[Al carrer llarg,
1996 (vídeo clip)]
1er intent de recuperació de l’èxit:
El 1997 participen al Doctor Music Festival i
estrenen el “1er curset d’iniciació al fracàs”, un espectacle
audiovisual pensat per a teatres i petits espais, amb cançons inèdites i molt
diferent a l’estil que ens tenen acostumats. Posteriorment es convertirà en CD
(Sublim Records, 1998).
El 1999, Bep Graboleda abandona el grup.
Nou mil·lenni, nous èxits. Però, es
converteix en un grup de culte?
El 2000, Kitsch estrena la formació actual -per
mi, la més reeixida i madura de la trajectòria del grup-: Lluís Costa
(guitarra), joan Pairó (baix i veus) i Lluís Costabella (guitarra i veu).
El 2002, apareix el CD “Kitsch 7”, i
s’incorpora al grup l’Àngel Abad. I, el 2003, poc temps després, apareix
el CD “Kitsch 8”. Els nous temps són molt prolífics per a iniciar una
nova etapa plena de bones cançons, més elèctriques i tranquil·les.
[Crisis]
[Oceà]
[El
far]
[Oceà,
2002 (vídeo)]
[Glaucoma,
2003 (vídeo)]
[Desdeny,
2004 (vídeo)]
[Glaucoma, 2004
(vídeo sobre com es va fer)]
[Aurora,
2004 (vídeo)]
Què ens depara el futur?
El 2004, en plena promoció del Kitsch 8, es
comença a gestar l’espectacle “Kitsch Electrokàustic” (presentat per
primer cop al Festival Acústica de Figueres), una mescla de música acústica i
elèctrica que sorprèn amb alguna cançó nova com “Noche” (poema de
l’argentina Alejandra Pizarnik).
Temes inèdits i rareses:
[Noche]
[Le
mal]
[Juglar]
Salut i
llibertat!
Marcús
