Qui es queda amb la vivenda familiar? La mare, com passa casi sempre? El pare, que s'entesta en no marxar? El Roc va dir un dia, "doncs podria ser la casa dels nens". Això és el que vam fer. Sempre va bé escoltar els nens.
De nou del matí a vuit del vespre, la mare estarà a càrrec dels nens i tindrà dret a ser a casa. De les vuit a les nou del dia següent, aquests drets i obligacions passen al pare. Els caps de setmana i les vacances, s'alternaràn, sense coincidir, el pare i la mare a dins de la casa. Tots dos tenen dret a deixar els seus efectes personals a la vivenda. Cap dels dos no marxarà de forma permanent. El dret a estar a casa dels pares no s'estén a altres persones (pensem sobretot en futures parelles).
Els fills no tenen l'obligació d'anar a la casa del progenitor que està al seu càrrec, sinó que és el progenitor el que ha d'anar a la vivenda dels fills.
Els dies de Nadal, Reis i aniversaris dels fills, es celebraran a la vivenda familiar amb la presència exclusiva dels pares i els fills (novament s'exclouen terceres persones).
Als esdeveniments escolars, esportius, universitaris, etc en que intervinguin els fills hi podran assistir ambdós pares (sense futures parelles), és a dir, podrà assistir-hi el progenitor que aquell dia no tingui la custòdia.
No sé si funcionarà.
Suposo que un acord així és possible si tens prou peles. Els diners són una condició necessària (no suficient, és clar). Podem arribar a aquest acord perquè tenim una segona residència que, venent-la, la mare podrà comprar un piset prop de la vivienda familiar i anar-hi a dormir cada nit. Fins i tot, si els bancs es comporten, podríem mantenir la segona residència (a nom meu) i entregar-li els diners a ella perquè es compri un pis.
També cal algú tan babau que després d'haver treballat tota la vida per pagar dues cases s'avingui a haver de dormir algunes nits a casa d'un familiar.
Els comentaris que fa la gent al bloc sempre estan bé, però en aquesta ocasió, m'agradaria especialment rebre opinions sobre aquest acord. Creieu que funcionarà?
(Bé, per ser sincer, m'agradaria rebre opinions positives, perquè si algú aconseguís convencem'm que és una merda de pacte, em fotria bastant, perquè ja està signat)
PS Gràcies de tot cor als que m'han enviat per email comentaris d'ànim a conseqüència de l'últim post.
Jo tinc 46 anys i encara ara somnio sovint en la separació dels meus pares. Després d'un munt d'anys de mala convivència en una època que separar-se estava mal vist, la cosa va esclatar ara fa 24 anys i es van separar amb sang i fetge. Ens van demanar que prenguéssim part i, quan els dèiem que no volíem fer-ho, ens retiraven la paraula i ens esbroncaven. Tots dos es van buscar advocats agressius que van malaconsellar-los i que ens van usar de moneda de canvi. Els fills també vam ser abocats a cometre errors que encara em pesen.
Si tu estalvies tot això als teus fills, ja hauràs fet un gran tracte. Els teus fills no t'ho agrairan perquè no sabran què s'han estalviat...
Estic d'acords amb en Jaume, que el punt fantàstic d'aquest compromís és que minimitza la tensió que hauràn de soportar els nens: tinc força companys/es amb els pares divorciats i pel que expliquen el pitjor va ser (i en molts casos és... que les ferides triguen a cicatritzar) aguantar les discussions i picabaralles dels pares, o haver de canviar de casa cada setmana, etc.
No considero que siguis babau: has treballat tota la vida per la teva família i ara, ho continues fent. Però, perquè funcioni, a part de les peles, que pel que es veu no són un problema, crec que farà falta molta entesa entre els progenitors: trobar-te les coses de l'altre a casa, complir els horaris, fixar els mateixos criteris de conducta (a l'hora de menjar, els horaris de dormir, etc) i coses semblats que facin el més fàcil de portar possible la situació pels més petits.
Ara bé, desprès de tot el que has explicat de la senyora Casucreu (o ex-senyora Casucreu, com prefereixis)...
Moltíssima sort!!
Es un bon pacte, però si es com es llegeix aquí, falten serrells.
I quant algú dels nens estigui malalt i necessiti companyia ???
Per l’edat dels nens Casucreu, aviat començaran les sortides (fins a certa hora), qui tindrà cura del horari ???
A l’estiu com organitzar les vacances i els torns, no sortiran de casa els nois ???, no poden dormir a fora ???.
Es molt probable que l’acord tingui tot això ben descrit.
El que m’agrada de l’acord es que manté la bombolla dels nens, permet a ells disposar d’un espai propi i que a cert horari ells marquen una mica el ritme que volen i no han de veure la tensió entre els pares ó les disputes per estar-hi més estona.
Tanmateix es una solució que no sempre es possible, com bé diu el senyor Casucreu els diners faciliten aquest acord, en molts casos no hi ha tants diners i no cal ni plantejar-te aquesta solució... ó els nens son massa petits per quedar-se sols a les nits.
L’acord hauria de ser renovables (i poder-ho revisar) en un període de temps prudencial (posem-hi quatre anys) i anar-ho ajustant a les diferents èpoques dels nois i les seves necessitats futures.
Si més no, es un acord peculiar i no sempre s’ha de vestir amb crits i empentes.
Sort, company, ànims al senyor Casucreu en tot el que l’hi espera.