afcodina |
divendres, 11 de maig de 2007 | 19:38h
Som en temps de grandalles. Onegen esveltes als prats de dall de l'Aran, el Pallars, la Ribagorça, la Cerdanya i, és clar, d'Andorra...
"Onejar de grandalles a les prades més altes.
Te n'ofereixo un ram. Amb tu retorno a Andorra,
amb tu que saps quins són els records que m'hi porten
perquè en vas compartir la profunda harmonia.
Retorno a Andorra amb tu pels camins del poema
i ens fan escorta el vent i tot de veus llunyanes
que els anys han convertit en ressò de les nostres.
Manllevaré clarors a la tarda quieta
i amb el groc del fullam i el blau de les muntanyes
faré d'aquest retorn l'ull glaçat del crepuscle.
Tot jo visc a redós de la imatge que em manca,
del neguit que m'empeny més enllà del silenci
i em manté desvetllat mentre els altres reposen,
tot jo espero que algú m'anunciï el miracle
i faig trenes de joncs amb el temps de l'espera
per temptar el temptador quan la lluna ho permeti.
Ara escric, i amb el teu alenar m'acompanyes.
Se t'adormen coloms al fons de la mirada
i jo puc destriar lentament els teus somnis.
Una música lleu fa més fonda i secreta
la nostra solitud i allargassa les hores
que compartim, ben lluny del traüt i l'angoixa.
No em dol ni la remor del temps feixuc que passa
sense fer cas de cap desig, ni l'agonia
de la tarda que mor tranquil·la rera els vidres.
Tu em dols només, i amb tu, ple de vida viscuda,
i també ple del goig de l'instant que transcorre
i ens conté plenament, fugacíssim, benigne,
torno a Andorra pels vells viaranys del poema,
mentre onegen grandalles a les prades més altes."
Te n'ofereixo un ram. Amb tu retorno a Andorra,
amb tu que saps quins són els records que m'hi porten
perquè en vas compartir la profunda harmonia.
Retorno a Andorra amb tu pels camins del poema
i ens fan escorta el vent i tot de veus llunyanes
que els anys han convertit en ressò de les nostres.
Manllevaré clarors a la tarda quieta
i amb el groc del fullam i el blau de les muntanyes
faré d'aquest retorn l'ull glaçat del crepuscle.
Tot jo visc a redós de la imatge que em manca,
del neguit que m'empeny més enllà del silenci
i em manté desvetllat mentre els altres reposen,
tot jo espero que algú m'anunciï el miracle
i faig trenes de joncs amb el temps de l'espera
per temptar el temptador quan la lluna ho permeti.
Ara escric, i amb el teu alenar m'acompanyes.
Se t'adormen coloms al fons de la mirada
i jo puc destriar lentament els teus somnis.
Una música lleu fa més fonda i secreta
la nostra solitud i allargassa les hores
que compartim, ben lluny del traüt i l'angoixa.
No em dol ni la remor del temps feixuc que passa
sense fer cas de cap desig, ni l'agonia
de la tarda que mor tranquil·la rera els vidres.
Tu em dols només, i amb tu, ple de vida viscuda,
i també ple del goig de l'instant que transcorre
i ens conté plenament, fugacíssim, benigne,
torno a Andorra pels vells viaranys del poema,
mentre onegen grandalles a les prades més altes."
Onejar de Grandalles
Andorra (postals i altres poemes) (1984)
Miquel Martí i Pol
Onegen, sí, però cada vegada menys, especialment a Andorra. L'abandonament dels prats dalladors i l'embosquinament en redueixen a poc a poc l'hàbitat. No n'hi ha, però, només als Pirineus. També se'n troben al Montseny, al Moianès, a les muntanyes de Prades i, fins i tot, prop de Bruguers, al Baix Llobregat.
Sigui com sigui, quin espectacle més extraordinari, el d'un prat ple de grandalles (també s'anomenen satalies); quina blancor més pura, adornada amb la corona groga rivetejada de vermell.
Les de la imatge són andorranes, de vora els Cortals d'Encamp (fotografiades el 18 de juny de 2005).
Andorra (postals i altres poemes) (1984)
Miquel Martí i Pol
Onegen, sí, però cada vegada menys, especialment a Andorra. L'abandonament dels prats dalladors i l'embosquinament en redueixen a poc a poc l'hàbitat. No n'hi ha, però, només als Pirineus. També se'n troben al Montseny, al Moianès, a les muntanyes de Prades i, fins i tot, prop de Bruguers, al Baix Llobregat.
Sigui com sigui, quin espectacle més extraordinari, el d'un prat ple de grandalles (també s'anomenen satalies); quina blancor més pura, adornada amb la corona groga rivetejada de vermell.
Les de la imatge són andorranes, de vora els Cortals d'Encamp (fotografiades el 18 de juny de 2005).
Íntim i entranyable, savi i encoratjador, tot i el desencís, hi ha l record , hi ha esperança. La foto m'ha dibuixat un somrís. Bon dia i blanques grandalles.