A contiuació reprodueixo una entrevista de l'ADN d'ahir a Jordi Portabella, alcaldable per ERC, on contesto una per una les seves respostes.
Per què l'han de votar els ciutadans de
Barcelona?
J.P.: Perquè tenim coneixement i il·lusió per transformar la
societat en què vivim en una societat socialment més justa i nacionalment més
lliure.
X.M.: ERC, i en especial el sector més reaccionari de
Quin és el punt que més il·lusió li fa del programa del seu partit?
J.P.: Fer Barcelona més assequible. I això és una qüestió transversal, no d'una mesura o de dos, així que presentem prop de 40 propostes. Unes tenen a veure amb el transport públic, l'habitatge, els serveis socials, els llocs de treball, el preu de les coses... S'ha de reequilibrar la relació sou-despesa dintre de la societat barcelonina.
X.M.: El transport públic no ha deixat de pujar els darrers anys. La pujada ha estat exponencial, per sobre de l'IPC (agafem l'índex que agafem com a referència). En canvi, el servei no ha millorat proporcionalment. Els nous metros han estat dissenyats sota els dictats del Gran Germà, més càmeres, menys seients i més ciutadants embotits com sardines a l'interior. Els horaris del metro impedeixen desplaçar-se 24 hores al dia, tret de l'electoralista mesura dels dissabtes destinada només al turisme d'estiu i a guanyar vots, que acabarà el proper setembre.
L'Ajuntament de Barcelona i la gestió del tripartit es caracteritza per la persecució i criminalització de l'okupació, les polítiques especulatives de col·laboració amb les promotores i constructores que han fet de Barcelona un paradís d'especulació i un indret habitable amb més de 130.000 habitatges buits. Les polítiques neoliberals aplicades per ERC i els seus socis han fet perdre poder adquisitiu i accés al serveis socials a marxes forçades la majoria de població. Que ara Portabella parli de reequilibrar la relació sou-despesa és un insult a qui batalla dia a dia per arribar a final de mes.
Del darrer mandat, quina autocrítica en fa?
J.P.: Cal fer un esforç més gran en les polítiques de sostenibilitat. També crec que cal fer una política social destinada a la infantesa molt més acurada. La política d'habitatge també s'ha de reforçar.
X.M.: Poca autocrítica per una ciutat que està fatal. El discurset de la sostenibilitat del tripartit ja ens el coneixem: llums de màxima potència que amarguen als veïns a la Sagrada Família, destrucció de Collserola, degradació del litoral i asfalt per robar espai al mar, etc. Quant a la política d'habitatge, no és que calgui reforçar-la, és que cal fer-ne i de costat dels qui necessiten habitatge, no dels que n'impedeixen l'accés com fan ara.
Quin buit hi ha en les polítiques socials?
J.P.:No només hem de fer polítiques sectorials. Cal fer polítiques de família, perquè arribem tard als casos de violència de gènere o als problemes juvenils. La manera d'anticipar-se és poder intervenir sobre les famílies, realitzant un tasca preventiva.
Que un polític que s'autoanomena d'esquerres anuncii polítiques de família com a eix de programa per davant de les polítiques socials és un autèntic acudit. No es pot pretendre arribar a temps a la violència de gènere si mantenim una educació sexista i heterosexista on s'imposen els rols de gènere. No es pot arribar a temps als problemes juvenils quan es governa contra el jovent. La política de joventut no són només casals de joves: el jovent es mou al carrer, fa vida al carrer i cal permetre que el recuperi, no privatitzar l'espai públic i perseguir-lo a cop de multa, porra i criminalització.
Què ha fallat per què sigui tan difícil l'accés a l'habitatge?
J.P.: El fet que no hi hagi hagut política d'habitatge fins fa pràcticament cinc anys ha produït un gran desequilibri, i ara cal facilitar l'accés a l'habitatge. Cal fer habitatge nou en un percentatge alt de protecció i polítiques de lloguer i rehabilitació. Això permetria corregir el desequilibri sense pràcticament graus de protecció. Però el principal problema està en l'accés a l'habitatge, així que també cal fer un pacte financer que garanteixi l'habitatge a les persones joves, així com el manteniment de l'habitatge existent a les persones grans.
X.M.: Sí que hi ha hagut política d'habitatge. S'ha apostat per la cessió de terrenys a promocions privades a canvi de quotes ridícules d'habitatge de protecció oficial (HPO). L'HPO és un sorteig, una loteria, i per això ja tenim la 6/49 o els cecs cada setmana. És intolerable que els governants es dediquin a sortejar habitatges enlloc d'abordar l'arrel econòmica i jurídica del problema. És inacceptable que ni tant sols es faci referència als milers d'habitatges buits que hi ha a la ciutat.
Barcelona potencia molt el turisme, però això fa que s’encareixi la ciutat...
J.P.: Hi ha una gran confusió. El sector turístic no és el més important de la ciutat. Per exemple, el comerç té un percentatge de PIB més gran. El model turístic de Barcelona, que es econòmic i cultural, té una repercussió positiva econòmicament. Això sí, hem de fomentar la desestacionalització i la descentralització dels usos turístics. Que no es visiti només Ciutat Vella i l’Eixample. També s’ha de fomentar la relació ciutadà-turista, informant sobre els beneficis de aquesta activitat.
X.M.: Un 10 senyor Portabella. Encara sort que el comerç és el primer sector no? Ostres, els turistes i la gent d'aquí compren, què fort! El turisme de Barcelona és econòmic, de borratxera, pseudocultural (de fer fotos a la Sagrada Família)... No podem ésser una ciutat destinada únicament al turisme i la logística. Cal diversitat d'activitat econòmica i a tots els barris. La distribució dels usos comercials de la ciutat és un autèntic desastre i això comença a provocar tensions als barris. Si hi afegim un turisme desaforat i una especulació d'escàndol, podríem dir que la política econòmica de la ciutat és un desastre.
S'ha de posar un límit a la construcció hotelera?
J.P.: No hi ha una catalogació urbanística per fer hotels. Ara són una inversió rentable, i no podem posar un límit, hem de deixar que els sectors econòmics creixin, i intervenir quan hi hagi un desequilibri. Però l'ocupació hotelera de Barcelonaés inferior a Viena o Roma. Londres té 49 milions de pernoctacions. Madrid en té 13. I Barcelona en té 11. És a dir, no hi ha una desproporció sobre la nostra dotació habitacional i les pernoctacions.
X.M.: Comparar-nos amb altres ciutats per justificar el continu creixement del turisme no és un argument. Hi ha sectors econòmics, i el turisme i la construcció en són exemples clars, que pugen i baixen, s'inflen i es desinflen, i cal actual abans no es belluguin bruscament provocant crisis que generen grans bosses d'atur. A més a més, el sector turístic ofereix una feina de tipus estacional i altament precari. No podem doncs apostar per aquesta ocupació laboral per a la ciutat.
Llavors hi ha un error de comunicació, perquè la percepció ciutadana és diferent.
J.P.: Aquest debat es produeix a tota Europa. A França, per exemple, es queixen dels turistes a la torre Eiffel. El motiu de fons és que s'ha produït una evolució del turisme, ara és de masses.
X.M.: I Barcelona no vol un turisme de masses sinó ésser una ciutat habitable, dinàmica i social. On la vida al barri sigui possible, com tota ciutat mediterrània que pretengui recuperar l'esperit de l'àgora.
L'Ajuntament fomenta ara els desplaçaments en bici. La ciutat està preparada?
J.P.: La finalitat del Bicing és allargar l'ús del transport públic, per això les parades estan al costat del Metro. Per altra banda, hem canviat d'estratègia a l'hora d'establir els llocs per on circular. Ara no fem una xarxa de carrils bici, sinó que fem carrers 30, que limiten la velocitat dels cotxes,perquè la bici vagi per
la calçada. El futur de la bicicleta es basa en la pacificació del trànsit.
X.M.: Millori el transport públic, no miri de substituir-lo. Les zones 30 i el bicing xoquen amb la manca d'aparcaments segurs per a bicicletes, la persecució dels ciclistes fora dels espais delimitats. Caldria aprendre de ciutats com Berlin o Amsterdam on moure's amb bicicleta és quelcom normal i no un risc per la vida. Les bicicletes són en gran part la solució, no el problema.
Què proposa pel que fa a sostenibilitat i medi ambient?
J.P.: La sostenibilitat és ara un repte col·lectiu, i jo vull recuperar el Consell de Cent per transformar-lo en el Consell de Cent de la Sostenibilitat del Planeta. Això vol dir: 100 ciutats aportant 100 idees per la millora de la sostenibilitat de la ciutat. A més, hem de ser generadors d'energia fotovoltaica, millorar la recollida de matèria orgànica i disminuir la contaminació acústica i atmosfèrica.
X.M.: Que de bajanades mediàtiques però inútils en saben molt ja ho sabem. Només cal mirar el Fòrum 2004 que només va servir per especular, trinxar aquella zona de Barcelona, empitjorar l'estat de la costa i crear una barrera immensa amb la mina, amenaçada de destrucció (ja en execució). El Consell de Cent és una figura històrica que no s'ha de tergiversar i en cas de recuperar-lo ho podrien fer mitjançant un programa de democràcia real on es fes cas de les necessitats dels barris de la ciutat i de manera vinculant, no simplement consultiva. El que ens cal és fer cas dels estudis científics independents que ja existeixen i que ja han proposat mesures per frenar l'escalfament global. Millorar la recollida orgànica està molt bé però fomentar la reutilització front una gran falàcia de reciclatge que ni es fa, ni en bona part es pot fer, seria molt millor opció.
El seu programa incideix en la conciliació. Això pot ser una realitat?
J.P.: Requereix un canvi d'hàbits, que la manera de treballar sigui intensa. Presentem 20 mesures. Per exemple, volem que es pugui anar a dinar a l'escola dels fills un cop a la setmana. I acabar de treballar a les cinc de la tarda.
X.M.: Acabar de treballar a les cinc de la tarda? Convencerà el Senyor Portabella amb bones paraules a la patronal, oi? Si tot el que ha de dir Portabella al respecte és que un cop a la setmana es vagi a menjar a l'escola amb els fills... No ha pensat que si la canalla menja a l'escola és perquè pares i mares no estan lliures al migdia? Que la canalla tingués una oferta d'oci no consumista a la ciutat per gaudir-ne amb qui està al càrrec de la seva educació seria una millor proposta.
I com pot l'Ajuntament imposar això?
J.P.: Les coses no es fan per decret. Les transformacions es basen en un canvi de mentalitat.
X.M.: Per decret i a cop de porra... i si no és així... proposi la derogació d'un bon grapat d'ordenances, permeti jugar a pilota a les places i exigeixi la dissolució dels UPAS de la Guàrdia Urbana.
Doncs sembla que en els últims anys la política de l'Ajuntament s'ha basat en decrets. Com l'ordenança cívica...
J.P.: Doncs l'ordenança ha permès que les prostitutes canviïn de feina, ja que hem obert un canal per les persones que vulguin deixar-ho. Resulta que tenim un servei pioner a l'Estat, de mediació, i això es converteix en un problema.
X.M.: Les prostitutes no han canviat de feina sinó que han estat perseguides per la Guàrdia Urbana obligant-les a caure en màfies de proxenetisme o a desplaçar-se a les afores de la ciutat. La persecució municipal ha provocat que els contagis per SIDA en prostitutes i clientela es multipliquéssin fins a quatre voltes ja que enlloc d'anar a pisos o pensions ho fan de qualsevol manera a les afores, als cotxes o en racons amagats. Si el sistema fos tant fantàstic centenars de prostitutes no s'haguessin manifestat contra l'ordenança al costat dels moviments socials, artistes, patinadors i ciclistes...
Si és així, tornem a tenir un problema de comunicació...
J.P.: Veïns i comerciants volien que intervinguéssim. Creem un servei que tracta amb dignitat a les prostitutes, i després, per una posició estètica, això es contamina per part de gent que no vol veure la realitat.
X.M.: Qui no vol veure la realitat és vostè. Intervenir no vol dir perseguir sinó fem polítiques transversals que ajudin a sortir de la marginalitat a les dones que es veuen obligades a prostituir-se. L'Ajuntament persegueix, multa i vexa contínuament a les prostitutes, no crec que això sigui tractar amb dignitat....
J.P.: Fer Barcelona més assequible. I això és una qüestió transversal, no d'una mesura o de dos, així que presentem prop de 40 propostes. Unes tenen a veure amb el transport públic, l'habitatge, els serveis socials, els llocs de treball, el preu de les coses... S'ha de reequilibrar la relació sou-despesa dintre de la societat barcelonina.
X.M.: El transport públic no ha deixat de pujar els darrers anys. La pujada ha estat exponencial, per sobre de l'IPC (agafem l'índex que agafem com a referència). En canvi, el servei no ha millorat proporcionalment. Els nous metros han estat dissenyats sota els dictats del Gran Germà, més càmeres, menys seients i més ciutadants embotits com sardines a l'interior. Els horaris del metro impedeixen desplaçar-se 24 hores al dia, tret de l'electoralista mesura dels dissabtes destinada només al turisme d'estiu i a guanyar vots, que acabarà el proper setembre.
L'Ajuntament de Barcelona i la gestió del tripartit es caracteritza per la persecució i criminalització de l'okupació, les polítiques especulatives de col·laboració amb les promotores i constructores que han fet de Barcelona un paradís d'especulació i un indret habitable amb més de 130.000 habitatges buits. Les polítiques neoliberals aplicades per ERC i els seus socis han fet perdre poder adquisitiu i accés al serveis socials a marxes forçades la majoria de població. Que ara Portabella parli de reequilibrar la relació sou-despesa és un insult a qui batalla dia a dia per arribar a final de mes.
Del darrer mandat, quina autocrítica en fa?
J.P.: Cal fer un esforç més gran en les polítiques de sostenibilitat. També crec que cal fer una política social destinada a la infantesa molt més acurada. La política d'habitatge també s'ha de reforçar.
X.M.: Poca autocrítica per una ciutat que està fatal. El discurset de la sostenibilitat del tripartit ja ens el coneixem: llums de màxima potència que amarguen als veïns a la Sagrada Família, destrucció de Collserola, degradació del litoral i asfalt per robar espai al mar, etc. Quant a la política d'habitatge, no és que calgui reforçar-la, és que cal fer-ne i de costat dels qui necessiten habitatge, no dels que n'impedeixen l'accés com fan ara.
Quin buit hi ha en les polítiques socials?
J.P.:No només hem de fer polítiques sectorials. Cal fer polítiques de família, perquè arribem tard als casos de violència de gènere o als problemes juvenils. La manera d'anticipar-se és poder intervenir sobre les famílies, realitzant un tasca preventiva.
Que un polític que s'autoanomena d'esquerres anuncii polítiques de família com a eix de programa per davant de les polítiques socials és un autèntic acudit. No es pot pretendre arribar a temps a la violència de gènere si mantenim una educació sexista i heterosexista on s'imposen els rols de gènere. No es pot arribar a temps als problemes juvenils quan es governa contra el jovent. La política de joventut no són només casals de joves: el jovent es mou al carrer, fa vida al carrer i cal permetre que el recuperi, no privatitzar l'espai públic i perseguir-lo a cop de multa, porra i criminalització.
Què ha fallat per què sigui tan difícil l'accés a l'habitatge?
J.P.: El fet que no hi hagi hagut política d'habitatge fins fa pràcticament cinc anys ha produït un gran desequilibri, i ara cal facilitar l'accés a l'habitatge. Cal fer habitatge nou en un percentatge alt de protecció i polítiques de lloguer i rehabilitació. Això permetria corregir el desequilibri sense pràcticament graus de protecció. Però el principal problema està en l'accés a l'habitatge, així que també cal fer un pacte financer que garanteixi l'habitatge a les persones joves, així com el manteniment de l'habitatge existent a les persones grans.
X.M.: Sí que hi ha hagut política d'habitatge. S'ha apostat per la cessió de terrenys a promocions privades a canvi de quotes ridícules d'habitatge de protecció oficial (HPO). L'HPO és un sorteig, una loteria, i per això ja tenim la 6/49 o els cecs cada setmana. És intolerable que els governants es dediquin a sortejar habitatges enlloc d'abordar l'arrel econòmica i jurídica del problema. És inacceptable que ni tant sols es faci referència als milers d'habitatges buits que hi ha a la ciutat.
Barcelona potencia molt el turisme, però això fa que s’encareixi la ciutat...
J.P.: Hi ha una gran confusió. El sector turístic no és el més important de la ciutat. Per exemple, el comerç té un percentatge de PIB més gran. El model turístic de Barcelona, que es econòmic i cultural, té una repercussió positiva econòmicament. Això sí, hem de fomentar la desestacionalització i la descentralització dels usos turístics. Que no es visiti només Ciutat Vella i l’Eixample. També s’ha de fomentar la relació ciutadà-turista, informant sobre els beneficis de aquesta activitat.
X.M.: Un 10 senyor Portabella. Encara sort que el comerç és el primer sector no? Ostres, els turistes i la gent d'aquí compren, què fort! El turisme de Barcelona és econòmic, de borratxera, pseudocultural (de fer fotos a la Sagrada Família)... No podem ésser una ciutat destinada únicament al turisme i la logística. Cal diversitat d'activitat econòmica i a tots els barris. La distribució dels usos comercials de la ciutat és un autèntic desastre i això comença a provocar tensions als barris. Si hi afegim un turisme desaforat i una especulació d'escàndol, podríem dir que la política econòmica de la ciutat és un desastre.
S'ha de posar un límit a la construcció hotelera?
J.P.: No hi ha una catalogació urbanística per fer hotels. Ara són una inversió rentable, i no podem posar un límit, hem de deixar que els sectors econòmics creixin, i intervenir quan hi hagi un desequilibri. Però l'ocupació hotelera de Barcelonaés inferior a Viena o Roma. Londres té 49 milions de pernoctacions. Madrid en té 13. I Barcelona en té 11. És a dir, no hi ha una desproporció sobre la nostra dotació habitacional i les pernoctacions.
X.M.: Comparar-nos amb altres ciutats per justificar el continu creixement del turisme no és un argument. Hi ha sectors econòmics, i el turisme i la construcció en són exemples clars, que pugen i baixen, s'inflen i es desinflen, i cal actual abans no es belluguin bruscament provocant crisis que generen grans bosses d'atur. A més a més, el sector turístic ofereix una feina de tipus estacional i altament precari. No podem doncs apostar per aquesta ocupació laboral per a la ciutat.
Llavors hi ha un error de comunicació, perquè la percepció ciutadana és diferent.
J.P.: Aquest debat es produeix a tota Europa. A França, per exemple, es queixen dels turistes a la torre Eiffel. El motiu de fons és que s'ha produït una evolució del turisme, ara és de masses.
X.M.: I Barcelona no vol un turisme de masses sinó ésser una ciutat habitable, dinàmica i social. On la vida al barri sigui possible, com tota ciutat mediterrània que pretengui recuperar l'esperit de l'àgora.
L'Ajuntament fomenta ara els desplaçaments en bici. La ciutat està preparada?
J.P.: La finalitat del Bicing és allargar l'ús del transport públic, per això les parades estan al costat del Metro. Per altra banda, hem canviat d'estratègia a l'hora d'establir els llocs per on circular. Ara no fem una xarxa de carrils bici, sinó que fem carrers 30, que limiten la velocitat dels cotxes,perquè la bici vagi per
la calçada. El futur de la bicicleta es basa en la pacificació del trànsit.
X.M.: Millori el transport públic, no miri de substituir-lo. Les zones 30 i el bicing xoquen amb la manca d'aparcaments segurs per a bicicletes, la persecució dels ciclistes fora dels espais delimitats. Caldria aprendre de ciutats com Berlin o Amsterdam on moure's amb bicicleta és quelcom normal i no un risc per la vida. Les bicicletes són en gran part la solució, no el problema.
Què proposa pel que fa a sostenibilitat i medi ambient?
J.P.: La sostenibilitat és ara un repte col·lectiu, i jo vull recuperar el Consell de Cent per transformar-lo en el Consell de Cent de la Sostenibilitat del Planeta. Això vol dir: 100 ciutats aportant 100 idees per la millora de la sostenibilitat de la ciutat. A més, hem de ser generadors d'energia fotovoltaica, millorar la recollida de matèria orgànica i disminuir la contaminació acústica i atmosfèrica.
X.M.: Que de bajanades mediàtiques però inútils en saben molt ja ho sabem. Només cal mirar el Fòrum 2004 que només va servir per especular, trinxar aquella zona de Barcelona, empitjorar l'estat de la costa i crear una barrera immensa amb la mina, amenaçada de destrucció (ja en execució). El Consell de Cent és una figura històrica que no s'ha de tergiversar i en cas de recuperar-lo ho podrien fer mitjançant un programa de democràcia real on es fes cas de les necessitats dels barris de la ciutat i de manera vinculant, no simplement consultiva. El que ens cal és fer cas dels estudis científics independents que ja existeixen i que ja han proposat mesures per frenar l'escalfament global. Millorar la recollida orgànica està molt bé però fomentar la reutilització front una gran falàcia de reciclatge que ni es fa, ni en bona part es pot fer, seria molt millor opció.
El seu programa incideix en la conciliació. Això pot ser una realitat?
J.P.: Requereix un canvi d'hàbits, que la manera de treballar sigui intensa. Presentem 20 mesures. Per exemple, volem que es pugui anar a dinar a l'escola dels fills un cop a la setmana. I acabar de treballar a les cinc de la tarda.
X.M.: Acabar de treballar a les cinc de la tarda? Convencerà el Senyor Portabella amb bones paraules a la patronal, oi? Si tot el que ha de dir Portabella al respecte és que un cop a la setmana es vagi a menjar a l'escola amb els fills... No ha pensat que si la canalla menja a l'escola és perquè pares i mares no estan lliures al migdia? Que la canalla tingués una oferta d'oci no consumista a la ciutat per gaudir-ne amb qui està al càrrec de la seva educació seria una millor proposta.
I com pot l'Ajuntament imposar això?
J.P.: Les coses no es fan per decret. Les transformacions es basen en un canvi de mentalitat.
X.M.: Per decret i a cop de porra... i si no és així... proposi la derogació d'un bon grapat d'ordenances, permeti jugar a pilota a les places i exigeixi la dissolució dels UPAS de la Guàrdia Urbana.
Doncs sembla que en els últims anys la política de l'Ajuntament s'ha basat en decrets. Com l'ordenança cívica...
J.P.: Doncs l'ordenança ha permès que les prostitutes canviïn de feina, ja que hem obert un canal per les persones que vulguin deixar-ho. Resulta que tenim un servei pioner a l'Estat, de mediació, i això es converteix en un problema.
X.M.: Les prostitutes no han canviat de feina sinó que han estat perseguides per la Guàrdia Urbana obligant-les a caure en màfies de proxenetisme o a desplaçar-se a les afores de la ciutat. La persecució municipal ha provocat que els contagis per SIDA en prostitutes i clientela es multipliquéssin fins a quatre voltes ja que enlloc d'anar a pisos o pensions ho fan de qualsevol manera a les afores, als cotxes o en racons amagats. Si el sistema fos tant fantàstic centenars de prostitutes no s'haguessin manifestat contra l'ordenança al costat dels moviments socials, artistes, patinadors i ciclistes...
Si és així, tornem a tenir un problema de comunicació...
J.P.: Veïns i comerciants volien que intervinguéssim. Creem un servei que tracta amb dignitat a les prostitutes, i després, per una posició estètica, això es contamina per part de gent que no vol veure la realitat.
X.M.: Qui no vol veure la realitat és vostè. Intervenir no vol dir perseguir sinó fem polítiques transversals que ajudin a sortir de la marginalitat a les dones que es veuen obligades a prostituir-se. L'Ajuntament persegueix, multa i vexa contínuament a les prostitutes, no crec que això sigui tractar amb dignitat....
