Una de les coses amb les quals cada vegada sóc més sensible és amb la qüestió de la hipocresia. Sí, amb aquella estranya actitud que permet sortir indemne física i moralment de qualsevol embat a base de justificar-s'ho tot i a base de ser absolutament intransigent amb l'altre.
L'estratègia és ben senzilla, únicament cal trobar un contramodel que concentri tota la nostra indignació i la nostra ira moral. Atacant-lo amb arguments per tots costats resulta que creix la nostra auto- imatge moral, les nostres conviccions, la nostra identitat... L'altre (el dolent, l'insolidari, el racista ...) en la mesura que es deshumanitza agafa una dimensió que acaba per eximir-me de qualsevol mena d'autocrítica o de confrontació amb la meva pròpia debilitat moral i inconseqüència.
L'estratègia és ben senzilla, únicament cal trobar un contramodel que concentri tota la nostra indignació i la nostra ira moral. Atacant-lo amb arguments per tots costats resulta que creix la nostra auto- imatge moral, les nostres conviccions, la nostra identitat... L'altre (el dolent, l'insolidari, el racista ...) en la mesura que es deshumanitza agafa una dimensió que acaba per eximir-me de qualsevol mena d'autocrítica o de confrontació amb la meva pròpia debilitat moral i inconseqüència.
Alguna cosa així passa a nivell "d'alta" política. El Partit Popular amb els seus excessos ha estat la coartada perfecta per un altre partit, sobretot l'altre gran partit, tingués via lliure per sentir-se eximit de qualsevol obligació moral en relació a la política que ell mateix ha generat. La lleugeresa que usa el seu dia Zapatero va parlar de l'Estatut, la mateixa lleugeresa al voltant del procès de pau, la immoralitat d'anar regalant un castell que ja és nostre per pur electoralisme .... tot se li ha perdonat i tot s'ho han perdonat, a partir de la gran coartada del Partit Popular.
Aquest dilema "ells o nosaltres" està duent la política espanyola i en part la catalana a un cul de sac, a una sectarització estranya. Fa falta llibertat per dir "així, ni ells ni nosaltres" i fa falta a l'interior dels partits gent que abandoni aquest simplisme i es posi a exigir en els congressos o en les permanents, o en els organs de participació existents que cal buscar solucions als discursos tancats i homogenis dels aparells.
No pot ser, en definitiva, que la mentida, la manipulació, el populisme o la mala fe tinguin un valor diferent en funció de qui ho faci.
