Feliu Ventura és
el màxim exponent a casa nostra d’una forma de cançó d’autor que està
rehabilitant el gènere sense renunciar a alguns dels seus trets fundacionals. La
fórmula de tal rehabilitació és ben senzilla: eixamplar generosament els
confins de l’antiquat estament dels “cantants protesta” per agenciar-s’hi una
nova categoria que consent una major complexitat retòrica i argumental;
“cantautor moral” podia ser-ne una bona denominació.
El cantautor moral
deixa de banda els maximalismes del passat i observa una major tendència al
tractament intimista de les situacions. Renuncia a erigir-se com a portantveus
del país, bescanvia certeses per dubtes, obri més portes que en tanca, qüestiona
més que instrueix, espanta els prejudicis, alimenta l’esperança i ostenta un
compromís cívic transparent que no es deixa entelar per vanitats ni impostures.
Els seus
comentaris morals segueixen incomodant els esperits més irredents que se’n
fotran o el parodiaran amb cruesa: això, però, forma part d’un més que
saludable equilibri intel·lectual que, potser, resulta dolorós per l’afectat i
els seus seguidors més fidels però és indispensable, al capdavall, per
comprovar la fortalesa del seu vers.
Feliu Ventura té
molts detractors, dins del seu públic potencial, que avorreixen la figura de
l’“artista compromés”; a d’altres sempre els ha irritat que se li veieren les
costures de l’estil —les evidents influències de Raimon, Ovidi o alguns
notables autors sud-americans de presència tan recurrent en les seues primeres
compareixences.
Tanmateix, la seua
figura creix com el núvol de la cançó. Creix a mesura que es fa més íntim i
sincer, que intenta el vol ran de terra, que basteix els seus versos cercant
més cap endins que cap afora. (continua)
Alfabets de futur és
una mostra esplendorosa d’aquest creixement. La seua simbiosi amb Borja Penalba
—sempre amatent per amagar petits ensurts musicals en cadascuna de les cançons—
assoleix una alçada notabilíssima. Els seus recursos vocals s’han multiplicat
per mil des dels vacil·lants inicis de L’única
diferència. La sensualitat de la seu veu s’hi enganxa gloriosament en
l’arquitectura com més va més sòlida dels seus versos. Ha consolidat algunes de
les seues aportacions textuals més originals com l’ús de la fraseologia popular
—“les places a parir infantaran...”, “...deixar els mots i arribar a les mans”—
o la gestió poètica del discurs independentista. I continua administrant amb
molta intel·ligència les influències més diverses —des d’aquella espiral
instrumental d’aires heavy metal que
amenitza “Ni una coma”, i que diríeu pouada directament dels Scorpions, fins a
les inesperades i potser inconscients referències als Último de la Fila de Enemigos de lo ajeno: el final d’“Habitar-te” que sembla inspirat
pel de “Insurrección” i els versos “quan m’adone que els meus peus / són el meu
únic govern” que ens remeten, necessàriament a aquells cèlebres “Mi patria en
mis zapatos / mis manos son mi ejército”. Passant, és clar, per la més que
explícita imitació de la dicció d’Ovidi en el tema “D’acord, d’acord”.
Personalment, em
resulta una mica aspre l’aire “We are the World” que es respira a “Si véns
(lloc 4)”, o l’excés de codes que fa més desmanegada la darrera part del disc
—amb les mencionades “Si véns” i “D’acord...” i la represa d’”Habitar-te”.
Fins a aqueix
punt, però, Alfabets de futur esdevé
una obra absolutament rodona i coherent, plena d’atractius clarobscurs sonors,
amb uns arranjaments que no donen treva a la inspiració i un Feliu que resulta
vencedor en tots els reptes als quals s’hi enfronta —com ja féu en la gira i
disc conjunt amb Lluís Llach, tot siga dit. Un Feliu madur, conscient que l’avenir
passa per l’encalç i la consecució de nous codis i nous llenguatges en tots els
àmbits, de l’estètic al moral: potser en les seues cançons ja s’hi cova alguna
llavor d’aquests alfabets de futur —on fundar un demà amb olor a ginesta— que
ens promet. Per si de cas, no deixarem de guaitar-hi.
