Dia 13 – Dijous 24
d’agost – Xerta-Tortosa-Amposta: Comportes, iots i ponts
El dia s’aixeca gris a Xerta, i tot mandrejant apareix una
dona que resulta ser ni més ni menys que l’alcaldessa. Una bona dona que fins i
tot ens explica on podem anar a rentar-nos, a l’antiga estació de tren, que
s’ha adaptat com a lavabos públics d’un parc a on esmorzarem quatre galetes. Hòstia,
aquesta ha de ser d’Esquerra segur,
diu l’Albert; dies després sabrà que és Convergent...
Refem el camí cap
a l’assut per trobar-nos amb en Martí, l’encarregat que ens deixarà passar amb
la nostra Rauxa per la resclosa, una mena d’ascensor per a les embarcacions que
van riu amunt o riu avall. No sense abans, això sí, haver fardat dels silurus
com a taurons que ha vist tot netejant les turbines de la central
hidroelèctrica. Ens explica, també, per què veiem l’aigua tant transparent: no
és una cosa positiva, sinó fruit de la invasió del musclo-zebra. Aquest
s’alimenta dels bacteris que dónen color a l’aigua, que al passar a ser
transparent filtra més la llum del sol, amb la conseqüent crescuda de la
població d’algues, que a part de fer la punyeta a d’altres espècies, obliga a
anar drenant lo riu perquè les embarcacions puguin seguir circulant*.
Impressiona veure
com les grans comportes s’obren per nosaltres; el Joan està fascinadíssim,
s’aixeca, observa, fa fotos, feia dies que esperava amb candeletes aquesta
meravella tècnica. No poder-hi passar li hauria trencat el cor...Enmig de les dues
comportes, la resclosa es va buidant amb nosaltres a dins per assolir finalment
el nivell inferior del riu. Tota una infraestructura fluvial al servei dels poc
més de 10kg que pesa
Camí de Tortosa,
tornem a ser entre planes, envoltats d’una vegetació molt ferèstega a la riba
del riu, que torna a anar lent i lent. L’arribada a Tortosa es farà dura i
pesada.
Però tot arriba,
i un cop passat una mena de monument franquista, aparquem al brut marge
esquerra del riu, on dinarem a una terrassa des d’on controlem
Tot dinant som
espectadors de luxe del pinyacu que
es fot un quillet amb la seva scoopy, que tot flipat avança per la dreta a un
cotxe en el precís moment que aquest gira per aparcar...PAM! Moto i nano van
per terra espectacularment, per sort, sense conseqüències greus...el noi, amb
el nerviosisme de qui se sap culpable, repeteix una i altre vegada “no ha posat
l’intermitent! no ha posat l’intermitent!” amb un accent tortosí que ens fa
molta gràcia i sense adonar-se de com li sagna la cama. La família, bona gent,
estrangers vinguts de vacances, fan papers comprensius amb el germà gran del
noi, que arriba després d’una trucada. L’Albert decideix fer un volt ràpid pel
centre, a veure si troba la parcel·la d’un projecte amb el qual ha treballat, i
el Joan veurà encara una baralla-discussió fortíssima entre els dos germans,
que es diran de tot.
Després de
Tortosa l’Ebre agafa un ample molt important, potser ja el definitiu, mentre al
cel s’obren clarianes que ens permeten veure el sol. A hores d’ara ja és difícil
notar el corrent, ens sembla ser altre cop davant d’un pantà, però no, davant
només tenim els últims quilòmetres abans d’arribar al Delta i al mar.
L’objectiu de la tarda és arribar a Amposta, l’última ciutat de l’Ebre; després
d’alguns primers centenars de palades, ens arribem a un embarcador on un grup
de nois pesquen, per preguntar-los si realment Amposta és gaire lluny. Però
just al veure’ns, comencen a recollir frenèticament les coses i fugen cames
ajudeu-me cap al cotxe “Eeeeeeeh!! Malparits!” devien fer alguna cosa
prohibida...baixem a estirar les cames a l’embarcador envoltats de deixalles i
merda. Unes segones centenes de palades enllà, trobem un iot amb una parella de
francesos, una mena de Karembeu amb una nòvia espectacular en biquini. Ens informen
que Amposta és a uns dix minutes, après trois ponts, això sí, amb la seva
embarcació a motor; a rem ja ho veurem...l’home arrenca el iot veloçment,
sentint el vent a la cara i tot contemplant com la seva sirena fa posturetes a
proa; ambició, poder...Mar de fons...o riu de fons en aquest cas.
Després de tres
ponts i una hora, l’últim d’ells el de l’autopista de València, arribem a
Amposta i al seu impressionant pont penjant. El passarem per arribar a la rampa
del club nàutic, on plegarem
*Demanem disculpes a algun possible científic indignat per l’explicació massa simplista o errònia…acceptem correccions!




