Aquest text va
ser la meua aportació a un clicle organitzat per l’AELC l’any passat, a
València -Literatura: Teoria i pràctica-.
Hi van intervenir narradors, poetes, professors, crítics…Vaig participar-hi en
el cas de la narrativa, amb J. J. Isern i Enric
Sullà com a companys de debat i Carles Bellver de moderador. La
intervenció havia d’haver-se publicat en paper, però finalment no ha pogut ser.
Tant se val. Val a dir que al text d’ara li he afegit algunes notes noves i també
alguns noms.
(València, 5 de maig de 2006)
La literatura catalana, referida ací en la seua
totalitat, té avui la nòmina creadora més sòlida i extensa de tota la seua l’atzarosa
història. Tanmateix, el seu prestigi social és ben bé inapreciable, diríem que
purament estacional, i sovint de “cos present”. De més a més, avui l’abast de
la literatura catalana està sent reduït bàsicament a les fronteres purament
catalunyeses, amb algun afegit maquillador amb què mitigar la picor de la mala
consciència. Les conseqüències de la política (el reeixit exterminacionisme
espanyol i l’apocament polític nostrat a l’hora de defensar-nos-en) han influït
negativament en el projecte de consolidació d’una literatura catalana completa.
Des dels mitjans de comunicació, la investigació universitària, la crítica…
massa sovint s’aborda la nostra literatura des de posicions cada vegada més
regionalitzants. La comprensió completa de la literatura catalana es produeix
més a les perifèries que no al centre, un centre que es considera autosuficient
i ignora -per no dir que menysté- l’aportació de la resta dels territoris
lingüístics. Aquesta inconscient arrogància ha servit d’argument i d’estímul
per als qui propungen vides separades per als diversos territoris que haurien
de conformar, conjuntament, la literatura catalana. Vides separades per les
imposicions (i defeccions) polítiques que han consolidat diferenciacions no
solament per motius de circumscripció administrativa, també de nom i de
normativa. Vull dir: la literatura catalana cada vegada existeix menys. Potser
no ha estat res més que una bona intenció o un miratge esperançador. I si tal
vegada ha existit, aviat ha fet aigües i avui només tenim un grapat de bots de
salvament a la deriva; algun més gran que els altres, però tots a la deriva. [n'hi ha més...]
El darrer gran
èxit de vendes del Dia del Llibre ha estat una traducció de l’espanyol: La catedral del mar, d’Ildefonso
Falcones. Si fórem una nació independent i la nostra literatura fera cara d’una
altra salut en comptes d’aquesta grogor d’icterícia, no caldria que ens hi
amoïnàrem; diríem: ens interessa la literatura d’arreu del món, fins i tot la
de baixa qualitat que es ven als quioscos, als hipermercats i a les estacions
de tren i aeroports. Però la nostra narrativa no sol tenir xifres de venda tan
espectaculars, llevat d’algun llibre mediàtic, i disculpeu-me que haja barrejat
ací “això” amb la literatura, perquè és clar que no tenen res per compartir,
excepte, òbviament, la fortuïtat de fer servir un format físic idèntic. Ara bé,
si valorem que aquest fenòmen no és puntual, i recordem els casos de La sombra del viento i Soldados de Salamina, entre d’altres, ja
caldrà que ens preocupem, no solament pels gustos literaris dels nostres lectors
potencials, sobretot per les raons per les quals trien massivament consumir
traduccions espanyoles –i no només espanyoles– en comptes de narrativa
catalana. ¿Potser el lector s’ha fet ressò d’aqueixa acusació tan reiterada que
la nostra literatura és de baix nivell i si existeix és perquè està
subvencionada?
Els mitjans de
comunicació menyspreen a bastament la narrativa catalana. Per a la majoria
d’aquests mitjans els qui escrivim en català som, a tot estirar, una mera
expressió antropològica. Escriure en català ho consideren una
pràctica que ja voldrien extingida, si no fóra perquè sempre troba algú amb el
coratge o la inconsciència suficent per a tirar-se tan feixuga i ingrata
càrrega al llom. La modernitat literària, fins i tot en mitjans d’expressió catalana,
s’expressa en termes d’autoodi, d’alta o baixa intensitat, segons el gramatge
de la pàgina i la lluentor del satinat. Devots com són de la modernor, paren
més atenció a la narrativa “global”, mentre bandegen, per ignorància despectiva,
la narrativa que també per a ells hauria de ser la pròpia. Com diu la
sentència, el sant de més lluny fa més miracles. Els escriptors en català no
som prou “fashion”.
Però no
solament és la modernitat mal entesa, ridícul esnobisme al capdavall, la causa
del menyspreu que pateix la narrativa catalana als mitjans de comunicació, és a
dir, els mitjans que haurien de promoure la nostra narrativa i donar-la a
conèixer als lectors. L’altra causa, sens dubte major, és la desaparició de
l’editor com a figura plenament involucrada en els valors de la literatura com a
art, que la coneix i té en consideració l’autor literari. Els processos
d’optimització financera han dut a les que eren principals editorials catalanes
a incorporar-se a l’entramat dels grans grups editorials, sovint multinacionals,
i diluir-s’hi. Aquests grups han apostat pels llibres de gran consum, sovint
traduccions. Aquestes empreses, a més d’editorials posseeixen periòdics,
revistes, fins i tot formen part de l’accionariat d’importants cadenes audiovisuals,
i des d’aquests mitjans propis s’encarreguen de promocionar prolíficament els
seus productes “literaris”. La resta de mitjans en fan seguidisme per
considerar notícia allò que és simplement publicitat massiva, i per no perdre
peu en la cursa per fer-se ressò de la més cruixent actualitat. Les petites
editorials, les úniques que encara creuen en la literatura, no compten amb els
recursos necessaris per comprar altaveus publicitaris i han d’aconformar-se amb
els que els cau a la mà. La seua influència es troba restringida a mitjans minoritaris
i especialitzats. Perquè és evident que l’ésser humà actua per imitació, i
segueix sempre la senda que altres caminen. Rarament s’atreveix a fer un camí
propi, a obrir camins nous. La narrativa catalana no té gaire predicament entre
els grans grups editorials, i la majoria dels que en publiquen ho fan per
omplir catàleg, amb la intenció, com s’ha dit sovint, de publicar qualsevol
cosa que relleve el llibre que ja ha caducat com un iogurt, i poder cobrir
ràpidament aquest espai en l’aparador de novetats i evitar que puga ocupar-lo un
altre llibre d’una editorial de la competència. I en aquesta guerra, mentre el
llibre s’usa per a tapar forats, la majoria dels autors ens planyem que les
editorials no es gasten un cèntim en una presentació digna o en qualsevol altra
estratègia que pretenguera buscar l’atenció del lector i dels ressenyadors de
llibres. L’esforç econòmic el concentren en un grapat reduït d’autors que
sovint presenten en traducció simultània en castellà i en català, aprofitant
així la publicitat que sempre es fa per al primer i de la qual recull engrunes
el segon.
De tota
manera, l’efecte Falcones, Zafón i Cercas no és més que el preludi del que
se’ns ve al damunt. Avui són espanyols els qui es mengen el tros català, però demà
seran els autors que escriuran directament en anglès, siguen d’on siguen, o
algun programa informàtic amb nom de persona. Els interessos dels grans grups
editorials i mediàtics estan escanyant la literatura, com ja han fet amb el
cinema. Perquè no solament estan dominant i dirigint el negoci de la producció,
també controlen el de la distribució i de l’exhibició. A les sales de cinema,
s’hi projecten massivament pel·lícules de la (pre)potent indústria
nord-americana, mentre que la producció cinematogràfica europea, o de qualsevol
altra banda del món, no troba sales comercials on passar els seus films. Avui
s’han acabat les sales independents: solament hi ha multicines que pertanyen a
la mateixa companyia que les productures i distribuïdores. Així doncs: podem
posar en el mercat grapats d’editorials petites i mitjanes que enarboren la
bandera de la literatura catalana, però si despareixen les llibreries a mans
dels FNAC, els Corte Inglés i altres grans magatzems, la literatura catalana quedarà
reduïda al consum tribal, distribuïda, sens dubte, a través de llibreries
internètiques, és a dir, virtuals.
La crítica literària pateix les mateixes dificultats que la creació. Una i l’altra malviuen en les precàries condicions que imposa l’amateurisme vocacional; sense la necessària professionalització l’escriptor no pot fer literatura en unes mínimes condicions de dignitat, ni el crític tampoc pot dedicar-s’hi. No hi ha espais especialitzats ni dignes on publicar una crítica decent. Les revistes literàries són sempre voluntarioses, però a penes tenen incidència. Tot i aquesta precarietat compartida, són nombrosos els crítics que menyspreen la narrativa catalana actual (en termes genèrics): que si no és del present, que si és massa històrica, o costumista, que si no s’ajusta al cànon (aqueix “top ten” a manera de llei mosaica)… I el cànon és important. Tant com encertar el números de la 6/49. Coincidir amb el cànon del ressenyador és fonamental per a l'autor. Si no hi ha coincidència, ja hem begut oli: el comentarista trinxa l'obra i espanta els possibles lectors. Això si no topem amb el docte que fa crítiques "impressionistes", és a dir, que considera que la seua opinió subjectiva, el seu particular gust literari, és llei (i sovint sentència).
Si
bandegen la narrativa actual per considerar-la d’ínfima
qualitat –i n’hi ha qui la considara infame–, ¿per quina narrativa han
d’interessar-se per no haver de continuar amb la seua contumaç
recriminació o haver
de callar per no haver d’exalçar, per poc que fóra, la narrativa que
abomina? Cal
fixar-se en l’abundància d’escrits d’exaltació necrofílica, i en els
reculls
que es publiquen de crítica literària actual que són exemples d’allò
que
podríem anomenar assaigs de literatura forense, acuradíssimes autòpsies
d’excel·lentíssims cadàvers literaris. Els qui més practiquen aquesta
modalitat
de “crítica literària” són els qui més sovint menyspreen la literatura
actual,
els qui abanderen l’afirmació que no té nivell, que és una literatura
mediocre
i subvencionada. I per demostrar les seues deliqüescents argumentacions
confronten
als narradors actuals aquella vella glòria que fa anys que podreix
terra. Vella
i indefensa glòria literària que en el seu temps de creació també va
haver
d’escoltar dels crítics que aleshores la jutjaven que la literatura del
seu
temps no tenia nivell, i a qui també l’havien confrontada amb una altra
vella
glòria, al seu torn elevada al parnàs literari pòstumament. Cadena de
món, que
diuen. Tanta devoció necrofílica el que evidencia és la seua
incompetència com
a investigadors de la literatura. Perquè darrere del menyspreu allò que
s’oculta és la por. La por a enfrontar-se amb els textos del seu propi
moment sense
cap mena de xarxa de protecció, sense l’ajuda d’opinions anteriors que
els
pogueren servir de guia, per no dir de crossa. És llei de vida que
diríemn:
haurem de morir perquè, anys a venir, convertits en indefensa moixama
literària
els comentaristes de la literatura del futur ens desenterren i ens
ressusciten
per a la glòria futura de les lletres: mort Pasqual li portaran
l’orinal. Això bo i comptant que en el futur hi quedarà algun “mohicà”
capaç de llegir en aquesta llengua
avui menystinguda i espentolada.
L'ombra del vent té cent o cent cinquanta primeres planes excel.lents i parla de Barcelona. Èxit assegurat i ho va ser sense promoció, tot fou boca-a-boca.
Soldats de Salamina és un producte espanyol i de la seua propaganda, si seguim sent espanyols en tindrem més.
Com analista literari no et guanyaries la vida i si penses salvar la llengua amb la literatura, vas llest.
El millor que podries fer per els catalanoparlants és escriure, i escriure cada dia; ja saps el que pensava Pla dels escriptors de cap de setmana.
Tu vols ser escriptor i tens condicions, manpren una nova obra i pensa en la literatura. No vulgues salvar-nos de res: escriu. Fes literatura i, si pot ser, bona i deixat de fer el salva-pàtries: escriu. No vulgues redimir-nos: escriu. No sigues la veu que clama en el desert: escriu.
Escriu, que és el que saps fer i deixa't estar de fer el prenyaburres. No vulgues salvar la llengua: escriu, escriu, escriu, escriu, escriu, escriu, escriu......
Si vols treballar per la teua pàtria: ESCRIU.
Has picotejat massa en la literatura, però d'eixe defecte pots treure una virtut. 1ª has fet mà i 2ª tens un material per valorar-te i criticar-te.
La teua darrera novela està prou bé. Torna a llegir-la poc a poc, estudia que està de més i que li falta, rectifica les errades i comença de nou. Un bon escriptor es fa en la re-escriptura, en l'estudi plana a plana, en escoltar el ritme, en la recerca de paraules, en repassar el que ha dit i el que volia dir.
Analitza "Heretaràs la terra". La introducció és contradictòria: des d'una posició d'oralitat es fan referències cultistes que no encaixen en el contexte. La maldat de la dóna de Cento sempre és suposada i no es materialitza en el relat. El de la filla el mateix. El gendre és massa dolent i no hi ha matissos. La repressió franquista contada pel narrador no respon a la seua imatge. Les referències històriques són massa parcials.Tenies una bona història: la sega de l'arròs, el naufragi-robatori, l'anada a Cuba, el convent, la monja, el fill negre.........però, ai, no l'has aprofitada, t'has dispersat en la maldat inexplicada i has bandejat allò important: "Cal tindre un història i contar-la".
Per viure de la literatura cal vendre i és veritat que Kafka ara no trobaria editor, però tu no eres Kafka ni cap "maudit". La teua literatura, ben acabada, amb una obra rodona, tindria bona acollida, Si, en aquest mercat esquifit, però és el nostre i és suficient, no per fer-se ric, però prou per viure.
Ni internet, ni blocs, ni polles en vinagre. Cal que aprofites cada paraula, cada ratlla, cada plana, cada pensament, cada reflexió i deixa't de collonades. A escriure. Quan li falte carn a l'olla sempre pots escriure, amb pseudònim, alguna bajanada de sexe o de lladres i serenos.
Has arribat a tindre un bon estil, és a dir, una bona llengua i això no és gens fàcil d'aconseguir, imagine les hores, els esforços, el treball, la recerca. Ho vas a malbaratar ara? Vinga home escriu. Què és el que has volgut fer des que eras un xiquet? Escriure! Doncs, fes-ho.
Prou per hui, si en bé de gust, ja et seguiré donant la vara.
Dius que "La introducció és contradictòria: des d'una posició d'oralitat es fan referències cultistes que no encaixen en el contexte.". Jo estic entre dos mons. No provinc d'un "món" culte. No sóc universitari, no tinc estudis mitjans ni superiors. Vaig ser un lector tardà: entre els quinze i setze anys llegia amb passió Kafka, Beckett, Adamov, Pirandello, Ionesco, Arrabal, Lovecraft i Poe. Quan els llegia em guanyava la vida fent de fuster, escatava taüts, collia maduixots i feia de jornaler en l'horta. Potser si t'hagueren parlat d'un paio amb el braons marcats pastant formigó que s'interessava sobre el teatre de l'absurd o del pretès surrealisme kafkià ho trobaries poc creïble. Si més no així ho sospite a partir del prejudici que has manifestat en criticar la incoherència que existeix entre oralitat i diguem-ne alta cultura, o cultura en un sentit universal. Tanmateix, al dèsset anys vaig conèixer Flauvert, Balzac, Voltaire, Rosseau i Zola gràcies a un pintor de parets, Paco el Datilero, que llavors era secretari local de la CNT. Potser si l'hagueres vist amb la roba bruta de calç i pintura no hauries pensat mai que aquell home admirava la literatura francesa i tenia uns coneixements profunds sobre la història d'Europa. Per tant, hauré de rebutjar aquesta crítica sobre l'aparent incoherència entre oralitat i cultisme. Com la raonava Pirandello en la seua postil·la a El difunt Mattia Pascal, el problema de percepció que tenim sovint és que acceptem per "normal" allò que passa en la realitat, tanmateix dubtem de la versemblança del que ens presenta la literatura. És el que deia de bon començament: és l'experiència pròpia la que sovint força els límits de la generalitat.
Insistiré ara sobre un fet que és tan obvi que potser el consideraràs quasi insultant: l'autor no és el narrador, però l'autor determina la distància que hi ha entre el narrador i els fets narrats. Ací partim d'un narrador que conta allò que li han contat, res del que explica prové de la pròpia experiència. Ell fa de recompilador. M'han dit que va dir que un havia dit... Però ens transmet tota la informació d'una manera aïrada i impulsiva, sobretot perquè ha acabat estimant una ciutat, un paisatge, al qual, sense ser el seu, ha acabat acceptant i estimant com a propi. La seua ira, la ràbia, i el dolor final per no haver pogut conservar la terra no podien mai permetre una visió "objectiva" del fets que explica. Ben al contrari, els amors i els odis (al Cristiano, a Sixta Santaclara) són simples i profunds, fins i tot diria que esquemàtics. Ell no els va conèixer. Els seus sentiments envers ells són inculcats. Estima tot allò que estimava son pare, i odia tot allò que odiava són pare. Maniqueu? Per descomptat! No entenc per quina raó l'escriptor ha de pretendre ser imparcial, o, si vols dir-li-ho així, objectiu. La pretensió d'imparcialitat és contrària a la literatura. El punt de vista, i no solament del narrador, sobretot de l'autor sobre el narrador, forma part de les estratègies de la construcció literària, i potser sigade les opcions narratives la més determinant. Parcialitat i subjectivitat són les que han permès remoure les possibilitats incalculables de la literatura. Llegeix-te amb atenció les pàgines introductòries.
Per últim, m'hauràs de permetre que, amb vora 50 anys i un grapat de novel·les publicades, puga almenys defensar amb un cert orgull, fins i tot arrogància, la "perfecció" literària del Cicle de la Memòria, especialment L'última paraula i Quina lenta agonia... Però també Els camps dels vençuts i Heretaràs la terra. Jo crec que són redones. I puc defensar-les davant qui siga amb arguments literaris. Però no hi ha més cera que la que crema. El valor que jo puga donar al que escric és irrellevant. Hi compta la repercussió que tens entre els lectors, els mitjans... entre allò que podríem anomenar, per a entendre'ns, la "societat literària". I si la repercussió ha estat escassa, per no dir nul·la, el més honest que un pot fer és rebaixar-se les ínfules i dedicar-se a altres menesters. Açò no dóna per a més: un passatemps i prou. No cal enganyar-se. Jo vull continuar escrivint i gaudir del plaer de la construcció literària. Però ho vull fer a la meua manera. pa ser puta de cassoleta, més val tindre la figa queta. Ací, ara, mane jo (de mi).
Oralitat és la "Iliada" i "Les mil nits i una nit" i els contes populars i el plantejament de la teu novel.la, però el de la teua novel.la no funciona i açò és el que cal esbrinar i no pas l'oralitat.
El pintor lector dels francesos, tot i se anarquista, no deixa d'èsser una anécdota i no pas una categoria. (podries haver escrit sobre l'anarquisme i el seu dessig, la seua fam, de cultura, però no és el cas)
I, no, en la teua obra no hi ha cap novel.la "rodona".
Pots tancar-te i plorar per que la que societat de lectors no et compren ni et valora, però això no canviarà pas les coses (ara, si eres més feliç: xiquets ploreu que pardalets tindreu)
La figa la tens queta si no et pica, per que si et pica......
Amb cordialitat
P.S. No puc tornar a llegir res d'Heretaràs la terra, per que fa molts anys que done els llibres llegits a la biblioteca del meu poble i a casa només en tinc dos centenars de consulta i algú que me l'estime especialment.
P.P.S. No cal que et diga que tota novel.la és burgesa i tindre hipoteques també.
Amb tot, continue pensant que L'última paraula i Quina lenta agonia... són novel·les redones. I les altres gairebé o potser també.