En l’educació d’avui dia hi ha una contradicció que atribueixo a l’obsessió pel llenguatge polÃticament correcte i al fet de ser fills d’una època dictatorial. D’una banda, ens diuen que hem de ser espontanis i naturals, d’altra ens imposen unes normes de conducta social. Aquestes dues instruccions són contradictòries, pel simple fet que l’esser humà te tendències naturals que socialment no són ben vistes, i que èticament són reprovables. Per exemple, una vegada el meu fill em va dir que els negres eren lletjos i una mica fastigosos. Devia tenir cinc o sis anys, i no crec que repetÃs res que hagués sentit dir. Trobava lletjos als negres igual que no li agradava menjar bledes o llevar-se d’hora al matÃ, li venia de dins. La meva funció en aquell moment (explicar que el color negre és una pigmentació de la pell, que tots som iguals, que els trobava lletjos i fastigosos perquè no estava acostumat a veure’ls, etc. etc.) era explicar-li que havia de reprimir-se. La paraula és reprimir-se, perquè a ell realment els negres li semblaven lletjos i un pel fastigosos, però això no s’ha de dir, s’ha de rumiar i mirar que la raó s’imposi a la sensació, és a dir, no s’ha de ser ni espontani ni natural. El missatge era, nen, això no ho diguis, que està mal fet.
En el procés que estic vivint tinc un sentiment que no sé si hauria de posar per escrit, però que en tot cas és un sentiment real. Potser innoble, però real.
Existeix la possibilitat que la meva dona es divorciï de mi, i que, sigui perquè els meus fills no posen prou èmfasi en que volen viure amb mi, o que no s’acabin de pronunciar, o que directament diguin que prefereixen viure amb la seva mare, o que el jutge prescindeixi del que ells diuen i els assigni a la mare, i que al final em trobi vivint allunyat d’ells.
El sentiment – innoble tanmateix – és que ja s’apanyaran. Perquè he de treballar catorze hores al dia si no volen viure amb mi? Perquè no dedicar-se a cultivar l’ esperit, o a viatjar pel mon amb una motxilla, o a gastar-me els diners en un Ferrari, o conrear un hort del Pirineu?
La qüestió legal te el seu què. Si continuo treballant igual com ara i no passo pensió, puc acabar a la garjola. Si em lliuro a activitats com les esmentades, podria demanar una revisió de la sentència perquè m’he empobrit i no puc pagar la pensió.
Potser hi ha gent que troba que la seva activitat remunerada és un objectiu en si mateix, i que, tot i que no renuncia a rebre contra-prestació per ella, arribat el cas la faria per menys diners o, fins i tot gratuïtament. Jo no puc dir que la meva feina no m’agradi, però si tots aquests anys no hagués tingut la motivació d’haver de pujar una famÃlia no crec que el camà que he anat seguint hagués estat el mateix.
D’altra banda, el discurs de la responsabilitat em va venir basques. Potser això també és un sentiment innoble, però ben real. Quan sento que he de continuar treballant perquè els meus fills ho son encara que no visquin amb mi (o encara que m’enviïn a passeig o, sense ser tan radical, triïn viure amb sa mare) se’m regira l’estómac, perquè si una cosa he estat tots aquests anys és responsable, massa responsable segurament. Resulta que he subvencionat generosament la meva dona perquè s’estigui tot el sant dia amb ells, i ara resulta que com que s’han estat tan temps amb ella, ja s’hi han avesat (igual com s’han acostumat a que jo treballi per ells) i sentint-ho molt, ja en tenen prou amb veurem algun cap de setmana que no tinguin res per fer.
Aquests sentiments innobles, grà cies als deus, suren només en els malsons, perquè encara que al mont Olimp puguin semblar capriciosos, algun dels seus habitants vetlla per mi, i no ha permès que els meus fills em deixin sol. A vegades penso que volen estar amb mi moguts per una certa compassió, perquè saben fins quin punt la meva felicitat depèn d’estar envoltat per ells. Però cal apartar aquestes idees del cap, ells volen estar amb mi perquè son nanos de primera divisió, són nobles, sensibles, intel.ligents i justos, que per alguna cosa vaig gastar tantes estones explicant-los que els negres eren com nosaltres excepte en el color de la pell.
Â
Â
Â
Â
Â
Â
Molt bona aquesta...
Noi, els fills son fills, tant se val si son uns malparits com si son unes bellÃsimes persones.
Creu el senyor Casucreu que perquè els seus fills triïn la mare s’en podrà desdir d’ells.... no, no, no. L’altre dia et deia que qué es converteixen en moneda de canvi en casos de baralla conjugal, una eina més per fer la guitza al altre i buscar les pessigolles. Si, evidentment, tens ganes de enviar-ho a pastar fang, però també sap el senyor Casucreu que no ho farà .
Son els seus fills. A veure, quan tens un fill petit cadascú de la parella (si s’esdevé el cas) adopta un rol. Un fa de dolent, l’altre de permissiu, un explica les coses difÃcils de dir als nens, un ajuda als estudis de lletres, l’altre s’hi posa amb les ciències. Al cap i a la fi, el més habitual es el binomi ying-yang oriental, en versió mediterrà nia i local. Certes coses les expliquen les mares i d’altres els pares... assumim rols sense saber ben bé perquè... ens diem ‘les coses son aixÃ’.
La aportació de diners es el ritus important, proveir la casa dels mitjans de poder-se mantenir, dels diners ara (com ho eren la llenya, els horts, la caça, etc. en temps passats) es un rol que vas assumir, que ara trobes estúpid i que, potser, no cal escarrassar-s’hi massa per portar el cistell ple, per qui ??? si no hi ha ningú a casa, si no veig el fruit del meu esforç (veure els fills créixer, millorar, desenvolupar-se). Cal seguir-ho fent. Ells no hi seran fÃsicament, però si saps que els tindrà s, vull dir, que el senyor Casucreu els tindrà i sempre, SEMPRE, seran el fill d’en Casucreu.
Potser cal buscar-hi complements, veure altres destinataris afegits als actual. Ho has mirat al mirall ???, també pot ser que el senyor Casucreu es trobi amb necessitats.