El número 246 de Cultura│s dedicava el seu tema de capçalera a la figura de Josep Maria de Sagarra. Sempre n’he estat un admirador, des que, de petit, a casa em feien llegir El poema de Nadal quan arribaven les dates pertinents. La musicalitat d’aquell vers, despullat d’ampul·lositat, t’embolcallava en una atmosfera captivadora, et regirava les emocions com fa la poesia de debò.
Després, vaig descobrir-lo pel meu compte. En les extraordinà ries traduccions de Shakespeare (per a mi, A midsummer night’s dream sempre serà El somni d’una nit de Sant Joan, una troballa excel·lent!) o en la seva narrativa, amb All i salobre i Vida privada, dos textos insuperables, clà ssics en el sentit més elevat del mot.
Sagarra és del millor que hem tingut, malgrat que els entronitzadors oficials de mites literaris l’hagin deixat, en general, de banda. Qui el venerava era el públic. A aquest suplement cultural, el seu fill, Joan de Sagarra, recorda que, pel carrer, la gent el saludava traient-se el barret. Ho remata amb una imatge exacta: Jo, evidentment, estava encantat. Com vostè ho estaria si el seu pare fos Ronaldinho o Tamudo. La seva popularitat era extraordinà ria. I, per això, per estar disposat a ser popular, li hem d’agrair molt.
Al poble de la meva infantesa, RubÃ, el teatre amater era un autèntic deliri cap allà als anys setanta (segurament, venia de molt abans). Els protagonistes –la generació dels meus pares– no sabia gaire de lletra. Adolescents a la postguerra, havien cursat estudis elementals i s’havien posat de seguida a treballar. Tanmateix, tots ells tenien passió per les obres de Sagarra, de Pitarra, de Folch i Torres, de Rusiñol... Se les aprenien de memòria, les representaven després de passar-se mesos assajant-les, de fer-se ells mateixos els decorats i el vestuari... Els més decidits s’apuntaven també a la feina de rapsodes: el mateix Sagarra, Verdaguer, Maragall, Guimerà ...
Certament, durant els anys del franquisme, la cultura catalana va surar grà cies a nous i brillants autors (Espriu, Rodoreda, Capmany, Pedrolo, Calders, Fuster, Vinyoli, Ferrater, Andrés Estellés...). Tanmateix, la seva obra, quan era publicada, es movia per altres territoris, sense arribar ni penetrar en la cultura de poble, la de tants i tants milers de persones amants del teatre de casal parroquial.
Respecto i admiro el geni creador dels autors de la part central del segle XX, que van fer una obra brillant en condicions precà ries o, fins i tot, hostils. Ara bé, serÃem injustos si no reconeguéssim que la cultura catalana també va subsistir grà cies a tota aquesta altra gent anònima que dedicà tantes hores a aprendre’s poemes i peces teatrals. Sense públic, no hi ha cultura. I, per a ells, el fil conductor foren tots aquests escriptors que, des de
Encara avui, podrien tenir un paper revitalitzador de la llengua si ens espolséssim aquest principi que posa en dubte la qualitat d'una obra pel fet de ser popular. La nostra literatura seria molt més sòlida si miméssim els autors que, en comptes d'escriure per als literats, decideixen de fer-ho per als lectors.
Â
Â
Â
Â
Â
Totalment d'acord amb el Pere. Sagarra és immens. Recomano, a part de tot el que proposa el Pere, que llegim també les seves memòries. És una obra magna; un retrat fidelÃssim de la nostra història i, per altra banda, una demostració de la capacitat de l'autor per recordar els detalls més increïbles i per descriure fets, llocs i personatges com ningú més no ha estat capaç. Per cert, sublims les descripcions dels personatges d'All i salobre!!. Una altra obra deliciosa és la Ruta Blava. En fi, que també estic enamorat del Segarra.Â
Parlant de poetes oblidats o ignorats, vull fer una crida per recuperar la memòria de Mà rius Torres!.
 Jordi
També em sembla molt interessant "El Comte Arnau", reeditat recentment per La Campana, amb enregistrament sonor fet per LluÃs Soler. Una delÃcia. Salut
SÃ, la poesia satÃrica d'en Sagarra és excel·lent. Com ho era la del també enyorat Pere Quart. I, abans, la molt més barroera d'en Pitarra.On són els poetes satÃrics d'avui? Enlloc. Tenim la versió radiotelevisiva (Mikimoto, Buenafuente, Soler, Clapés...), però hem perdut l'estrictament literà ria. Sembla com si aquest gènere no escaigués a una literatura d'alta volada, d'elit. I, en canvi, quan està ben feta, és una expressió sublim, superior sovint que altres registres poètics.La manca actual de poesia satÃrica és un altre sÃmptoma que la literatura catalana no passa pel millor moment.