Massalfassar, 31 de març de 2007
12é Aniversari del Café L'Infern - Presentació d'A Kabotaes (PM produccions, 2006)
L’humor és, molt sovint,
un arma carregada de veritat que, amb les seues ràfegues càustiques, destapa
l’essència banal d’allò col·lectivament assumit com a transcendent i a
l’inrevés: la transcendència oculta en alguns racons de la banalitat.
Al capdavall, l’humor no és
altra cosa que una forma de coneixement que ataca la realitat per la via de
l’estranyament, subratllant-ne els aspectes més absurds i qüestionant-ne les
veritables dimensions dels més sagrats.
Aquest és l’ofici dels
Ovidi Twins: Xavi Mata i David Carboneras. El seu humor bascula entre el surrealisme costumista i la paròdia
vidriòlica i estén el seu abast fins i tot a l’embolcall musical: una
desacomplexada barreja de gèneres servida amb un instrumental de caràcter retro
on té un paper preponderant una caixa de ritmes tan delirant com els músics que
la manipulen.
Una actuació seua és una
catarsi col·lectiva on tothom percep com es ridiculitza, amb justícia, una part
de la seua identitat.
Els Ovidi Twins són
intel·ligents, són brillants i estan bojos. Poden ser subtils o devastadors;
tendres o bròfecs; finament irònics o descarnadament sarcàstics; no els
demaneu, però, correcció política: en el seu show rep estopa fins l’apuntador.
Els seus referents
comencen a endevinar-se des de la primera cançó, “Les ungles”, un text del segle
XVI extret del Thesaurus Puerilis
d’Onofre Pou, que sobrevola l’esperit del primer Javier Krahe, de qui Xavi
reprodueix fidelment la seua particular dicció. Quan David hi intervé amb una
tornada inesperadament rumbera, la memòria de les històriques sessions de Krahe
amb Sabina i Alberto Pérez a
“A Kabotaes”, el tema que
dóna nom al seu primer disc, s’inicia en una línia semblant però prompte vira
cap altres terrenys creuant abruptament estils i gèneres per acabar deixant una
llambregada inconfundiblement ovidiana —no serà l’únic moment en què el
mestratge d’Ovidi hi ensenye les dents i justifique el nom triat pel duet.
Segueix “Els carrers de
Torrefiel”, un herètic i encantador rebétiko sonat amb la guitarra imitant el
timbre del buzuqui i un casiotone fent el paper d’acordió.
Aleshores arriba el
primer hit: “Els borrellons”. Casuística quotidiana que acapara la complicitat
del públic —“aquesta cançó us canviarà la vida”, assegura David— i que mostra l’enorme
capacitat paròdica dels presumptes bessons i la seua saludable incorrecció:
aquí s’hi subverteix fins i tot el “No estàs sol” dels Obrint Pas.
Després de la immediatesa
d’“Els borrellons” sobta la major complexitat de fàbrica —literària i musical—
que ostenta “De safari” i que fa de contrapès per preparar l’audiència de cara
a la següent irreverència: “Ja ve Nadal”, una nadala infantil amb l’escatologia
pròpia del gènere convenientment reforçada pel capteniment canalla dels Twins.
Amb “Arròs de fesols i
naps” despullen el poema de Teodor Llorente de la pàtina renaixentista sense
treure’n ni posar-hi res. La paternalista visió llorentina es transforma així en
un episodi còmic desconcertant, alimentat pel recitat cínic i afectat de la
parella.
Continuen amb “La carxofa”,
que es desplega entre el reggae i el tecno-pop més primitiu amb una tornada
apegalosa i descarada: “ni-no-na-no / ni-no-na”. I “Vostra companyia” preludia
altre dels moments més hilarants de la nit: “Copa Amèrica”, per on desfilen “El meu
avi”, Nino Bravo i un arsenal d’imatges mordaces per ridiculitzar els deliris
de grandesa dels mandataris capitalins.
Mentre encara duren les riallades,
Xavi anuncia amb posat solemne: “Hem tingut el valor de fer un ska sense
dolçaina!”. I David conclou: “Un altre món és possible!”. Sona aleshores l’“Ska
suat” i, després, “Caramelets” amb la seua faceta més gamberra des del punt de
vista musical. El vell hit “L’esmolaor”, bossa nova cantada amb entonació de
tango —“La vida era una pedra / que a mi m’esmolava. / La vida és una pedra /
que ja està desgastada”— tanca el concert abans que la repetició d’“Els
borrellons”, per unànime demanda popular, pose el veritable punt i final a la
nit.
Els músculs de l’estomac couen de tant de riure i els llagrimons omplen unes cares encara desencaixades per l’esforç. I entre rialles i exclamacions, somriures de complicitat i comiats de cortesia, es poden resseguir les mirades que constaten una convicció compartida: estan com una puta cabra però quanta veritat hi ha a les seues cançons!
Una abraçada i fins la propera!